En aquests dies de confinament tothom sembla desesperada per trobar entreteniment, per no veure per milionèsima vegada la mateixa pel·lícula. Avui us porto una sèrie de films que probablement no heu vist i que a més incentiven la visibilitat de les dones espanyoles que fan el cinema, tant directores com actrius.

Anirem per ordre cronològic, però abans de començar us aviso que totes parlen de temes molt sensibles i us recomano que les aneu veient a poc a poc perquè si no us fareu un tip de plorar. Cadascuna d’elles ensenya una part de la femineïtat que no estem acostumades a mostrar o deixar que ens mostrin. Són tots films molt introspectius, i bastant dramàtics, però amb ells he après que el dramatisme no t’ha de deixar amb mal al cos, sinó que també et pot aportar pau interior, fer-te sentir que no ets l’única que pensa d’una manera, o que sents certs sentiments.

Gary Cooper, que estás en los cielos (1981). Pilar Miró

Ens introdueix a Andrea -Mercedes Sampietro-, una directora de cinem

a i televisió espanyola que ha d’afrontar una situació complicada que li fa témer per la seva vida. En conseqüència decideix obrir-se a totes aquelles persones importants a la seva vida i quedar-se amb pau amb ella mateixa. Ens parla més a partir del seu subconscient que de la seva persona, la qual co

sa ens permet conèixer a l’Andrea més pura. A més ens ensenya una realitat de l’època, i desgraciadament de l’actualitat, com els cercles laborals monopolitzats per homes, on la dona no rep el mateix respecte i admiració que ells ni havent-se esforçat fins i tot més. A poc a poc, Miró us ajudarà a anar pelant les capes d’Andrea, com una ceba, per descobrir el seu veritable jo.

Plataforma: Subscripció Filmin.

 

El pájaro de la felicidad (1993). Pilar Miró

Carmen és una restauradora de quadres molt orgullosa dels seus èxits professionals, però amb pocs èxits maternals. Després d’un abús sexual per part d’uns nois en plena via pública, decideix retirar-se a un petit poble, a seguir treballant, però només en aquells encàrrecs que li agraden de veritat. La tranquil·litat de la natura i els pobles petits vs. el caos de la seva ment remoguda pel seu poc convencionalisme com a mare.

Plataforma: Mai us recomanaré que consumiu cultura de manera pirata. Així que us recomano que la llogueu -sí, heu llegit bé- a Video Instan, el primer videoclub d’Espanya, que fa encàrrecs a domicili, i que es troba a Barcelona.

 

Hola, ¿estás sola? (1995). Icíar Bollaín.

Niña i Trini, són dues noies que no encaixen per a res en els convencionalismes de la societat: ni són bones estudiants, ni els apassiona cap feina, i per res del món es podrien ser bones mestresses de casa. L’única cosa que saben que els agrada són els diners, així podrien fer i tenir tot el que volguessin. Per això, se’n van a la capital, Madrid, a la recerca de millors oportunitats laborals –i més ben pagades– però… la seva aventura no acabarà sent tal  com tenien planejat.

Plataforma: Vídeo Instan. També podeu buscar si són a l’arxiu de RTVE, que tot el que tindran digitalitzat estarà a la seva pàgina web.

 

Costa Brava (1995). Marta Balletbò-Coll

Balletbò-Coll utilitza uns punts d’humor, i un fil satíric de l’aparent modernisme de la societat al llarg del seu film a partir del monòleg que prepara una de les protagonistes –que a més ella és l’actriu que la interpreta. És MERAVELLÓS. Les dues protagonistes són dues noies lesbianes. Actualment estem molt atentes al fet que els personatges LGTBIQ+ dels films no es quedin en un segon pla, normalment sent el bufó de la trama, i plens d’estereotips. No us preocupeu, Balletbò-Coll en els 90 ja n’estava molt conscienciada. El petit problema és que està en VHS, a Video Instan, però tot i així es conserva molt bé!

 

Nosotras (2000). Judith Colell

Adaptació del llibre Dones d’Isabel Clara-Simó. Moltes històries diverses, que expliquen vides molt diferents i trenquen els estereotips de les classes socials. A la portada posa “drama” que sí que n’hi ha, però a mi el que més em va captivar van ser les escenes còmiques i singulars que es presenten.

 

 

 

 

 

A mi madre le gustan las mujeres (2001). Inés París i Daniela Féjerman

ES-PEC-TA-CU-LAR. Trenca esquemes totalment. Llegint el títol t’ho diu tot, encara que hi ha molt més a descobrir!

 

 

 

 

 

 

Te doy mis ojos (2003). Icíar Bollaín

Aquest film té una gran trajectòria i reputació. Va ser molt sonada en el seu moment i és probable que ja l’hàgueu vist. És xocant com tracta els abusos domèstics, però no hem d’oblidar que també ens ensenya una lliçó molt bonica, i és que mai és tard per trobar allò que t’ompli i et faci feliç.

 

 

 

 

 

Mi vida sin mí (2003). Isabel Coixet

Què faríeu vosaltres si descobrissiu que us aneu a morir i aneu a deixar a la vostra parella i a dues filles en una situació bastant precària? Coixet ens explica el seu punt de vista.

Plataformes: Subscripció a Sky, de pagament a Filmin Premium o de lloguer a Atresmedia.

 

 

 

 

La suerte dormida (2003). Ángeles González-Sinde.

Superar el trauma de perdre el teu marit i el teu fill quan a més culpes a un altre familiar proper –no vull fer massa spoiler– no ha de ser tasca fàcil. La nostra protagonista deixa la vida que coneixia com a dona, mare i advocada, i busca un treball d’implicació menys personal que li faci recordar el mínim possible la seva vida anterior.

 

 

 

 

 

Lo mejor de mí (2007). Roser Aguilar.

“No Tomàs, això no és el millor de mi. El millor de mi és la meva vida.” La vida de les dues protagonistes es torça arran de l’arriscada operació d’en Tomàs. Aguilar tracta l’empoderament de la dona en els seus films d’una forma molt real, el que de vegades es pot veure d’una manera una mica brusca, però necessària perquè les espectadores prenguin consciència.

Plataforma: Filmin.

 

 

 

Elisa K (2010). Judith Colell

Va ser de les primeres pel·lícules que vaig veure d’aquesta llista. Em va impactar moltíssim. Segueixo impactada. És una peça audiovisual molt bonica encara que tracta un tema molt cruel. Se’m va encongir el cor des del primer segon. La posada en escena, la música, els plans en què passen les coses fora de camp… Tot t’integra en la història.

Plataforma: Filmin.

 

 

 

La novia (2015). Paula Ortiz.

Ortiz demostra que una imatge val més que mil paraules. I és que cada seqüència de La novia té la seva pròpia bellesa. L’estètica és un element crucial que junt amb el simbolisme, cal veure-la una i diverses vegades per apreciar tots els detalls. La banda sonora és MAGNÍFICA. Inma Cuesta ens delecta amb la seva veu a cada cançó. És tota una obra d’art. A més, fixeu-vos en el detall que la núvia mai és cridada pel seu nom propi, i de fet ni tan sols sabem quin és. Es tracta d’una crítica al patriarcat i a la possessió de la dona. Ella sempre és la filla, la núvia o la dona d’algú, principalment d’un home.

Plataformes: Subscripció a Prime Video o Filmin i lloguer a Atresmedia.

 

Brava (2017). Roser Aguilar

Janine pateix un assaltament al metro que la deixa plena d’inseguretats i trauma. La incomprensió del seu marit la porta a refugiar-se a la casa de la seva infància, on encara resideix el seu pare. La gran introspecció que fa Aguilar et captiva i et fa còmplice de tot el procés que ha de passar la Janine. Aguilar sempre tracta els seus films amb una realitat brusca però amb un gran respecte cap a la seva protagonista.

Plataforma: Filmin.

 

 

Estiu 1993 (2017). Carla Simón

Òpera prima de Simón. Un film ple de color i bellesa que tracta la superació de la mort dels pares en la infància. És un tema molt cru i Simón no ho maquilla en cap moment. Això no impedeix treu que sigui visualment preciosa, i que aprenguem coses molt importants i acceptem sentiments molt complicats apresos a partir d’una persona molt més petita que nosaltres.

Plataforma: Subscripció a Filmin, i compra a Apple Store o Google Play.

Carmen y Lola (2018). Arantxa Echevarría

Una altra òpera prima. Echevarría tracta a dos col·lectius marginats i que a més un d’ells –sent generalistes– no accepta a l’altre en la seva cultura –que a més es pot apreciar en el film–. És la història de la Carmen i la Lola, dues joves gitanes que descobreixen la seva homosexualitat. A més, mostra a dues figures completament diferents en la cultura gitana actual: la noia que vol seguir els passos de la seva cultura, el seu afany a la vida és trobar un marit gitano, tenir un espectacular casament gitano i tenir cura de la seva família la resta de la vida. I la noia que no se sent còmode entre les normes culturals gitanes i vol escapar d’elles sense sentir que està deshonrant a la seva família.

Plataforma: Subscripció a MovistarPlus.

 

Suc de síndria (2019). Irene Moray

Curtmetratge de 22 minuts. Una tendresa estètica que es complementa amb la tendresa de la parella que el protagonitza. Tot i això hi ha alguna cosa que està malament a la vida de la Bàrbara i que li costa superar.  De mica en mica  ho  coneixerem.

Plataforma: Filmin.

 

 

 

 

Per acabar, us vull remarcar que alguns dels films també els vaig trobar a l’hemeroteca de la Biblioteca Esteve Paluzie, així que tampoc és mala idea deixar-vos alguna per després del confinament!

Fins aquí la llista! Espero fer-vos més amè el confinament i que us enamoreu d’alguna de les directores que us he comentat –o de totes–, i aneu descobrint a poc a poc més films seus. Visca el cinema!

 

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom