Entreu a l’aula: Conversa i diàleg

Pilar Gimeno (Aula Universitària)

Albert Llorca Arimany, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació ens va parlar de
la conversa i el diàleg, un tema complicat que se sap com comença, però no com acaba.
Dialogar és arribar a acords a través de la raó i de la paraula. En català enraonar.
Quan un dialoga, vol escoltar, però es troba amb dosis d’improvisionalitat. No com a la Ciència en la qual tot ha de ser previsible. El determinisme o predicibilitat no va amb el diàleg.
El filòsof grec SÒCRATES (segle IV -V aC), que va viure en una època molt dura, va ser acusat, sumés a un judici fals i estrambòtic, i condemnat a mort. Els seus Diàlegs van ser difosos pel seu alumne Plató. És dels primers a utilitzar la paraula com a mètode d’ensenyament, la discussió com a pedagogia que porta l’estudiant a descobrir la veritat dins seu a través de l’argumentació.
“Els rerefons socràtic i platònic, amb els matisos que calguin avui, constitueix una component referencial inevitable per a tota reflexió sobre relacions humanes”.(sic Albert Llorca)

A LA SOCIETAT ACTUAL

L’actual societat de masses, dominada per l’opinió pública i les noves tecnologies té pros i contres:
– S’aparenta promocionar el diàleg, però no se sap amb qui parles.
– Dificultat per saber què diu l’altre.
– L’ésser humà és un objecte
– L’Humanisme es va diluint i apareixen els Posts (humanismes).
– L’ésser humà queda empetitit.
La humanitat queda diluïda, perquè una màquina és només una màquina i atribuir-li qualitats d’una persona és difícil.
Al món actual quan no saben què fer diuen: “que dialoguin”, però hi ha brutícia, odis, maledicència que entelen el diàleg:

1. 1. Per dialogar s’ha d’estar disposat a escoltar.
   2. Reconèixer l’altra, no menysprear-lo, no donar-li la culpa dels problemes.
   3. L’altra persona pot ser part de la solució.
   4. L’adversari és diferent de mi, com a mínim generar interrogants sobre l’altre.
      

El filòsof Thomas Hobbes (1588-1679) pensava que els homes són bèsties i que necessiten lleis que els controlin, pactes com el que estableix l’esclau amb l’amo. Es pot fer sense diàleg.
“L’origen de l’Estat és el pacte que realitzen les persones entre si, mitjançant el que se subordinen des d’aquest moment a un governant, qui al seu torn procura el bé de tots els súbdits i de si mateix. D’aquesta manera es conforma l’Organització social”(Hobbes)  

“Situats en les dificultats i apories que això de “dialogar” planteja, tant en la vida pública com en la privada, el reconeixement de l’altre -percebre’l i pensar-lo en la vida de cadascú-, se’ns presenta com l’experiència humana cabdal que es mobilitza en la pràctica del diàleg, amb tot un seguit de tècniques que cal desgranar.

I és en aquest sentit que crec que es pot parlar del sentit del diàleg que generi un nou món, que més que descobrir quelcom diferent, el que farà és reconèixer-nos com a gestors o actors del món al qual fem les nostres contribucions i no tant com a mers receptors” (sic Albert Llorca).

1. S’han de jerarquitzar els problemes en ordre peremptori: menjar, seguretat, tracte humà…
2. Al diàleg s’ha de mirar de rebaixar per retrobar la coincidència.
3. Si es busca una relació asimètrica però nivells de relació similar, s’arriba a una solució.
4. Si no s’arriba a res, s’haurà creat una confiança i potser algun dia arribarà l’acord.
5. Quan acaba el diàleg has canviat una mica el que pensaves i pots modificar una part, petits acords.
   

Al món actual hi ha molts grups, ONG s. com Essencial Partners, que s’ofereixen com a mediadors de conflictes.
Desmond Tutú és conegut mundialment per haver estat una figura cabdal per posar fi a la discriminació racial a Sud-àfrica. Va ser el primer arquebisbe negre de Ciutat del Cap i, un cop acabat l’apartheid, el president sud-africà Nelson Mandela el va nomenar president de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació.
Tutú va muntar una comissió per a la veritat i la reconciliació intentant compensar les víctimes.