Quan arriba setembre sembla que comenci un any diferent i tenim una sensació similar a l’Any Nou; estrenem agenda, roba i ens plantegem reprendre coses pendents com ara millorar l’anglès, i per què no? apuntar-se a un club de lectura.
Hi ha llibres que fan el perfil adequat per a un club però que per aquesta meravellosa política del mercat editorial, ja no es poden trobar fàcilment; algú altre ha decidit que la seva vida lectora ha caducat.
La joieta d’avui la va publicar Suma de Letras l’any 2015 amb el títol de Dejarse llover i un format petit de 131 pàgines i pròleg del director de cine i guionista Fernando León de Aranoa, el qual no va dubtar en fer la seva pròpia versió anomenada Un día perfecto. Com ell mateix ens explica: “Escribir una película adaptando una novel·la es contar otra historia. Es tomar rutas distintas para llegar a sitios parecidos”.
Però Dejarse llover és, malgrat la seva mida, molt més que una novel.la. És el relat d’una metgessa, l’autora, membre voluntària de tota mena de treballs humanitaris en llocs de conflicte bèl·lic. Una dona que no fa servir flors ni bombons per portar-nos al seu terreny. Les paraules són senzilles, crues i honestes. En aquests paisatges que oloren a mort, pena i por, les relacions humanes poden arribar a ser primordials per mantenir-se mentalment sana.
Una joia sobre els nens segrestats per formar part d’un exèrcit i defensar unes idees i unes necessitats que no són les seves, donar la vida per una guerra que no entenen; que ningú entenem.
Ens traslladem al nord d‘Uganda, a la frontera de Sudan. I el narrador parla del refugiats que només tenen un temps verbal: el present. Dels militars amb actituds, mirades i procediments de manual, moviments i paraules tretes de pel·lícules dolentes. De la solidaritat dels que no tenen res. De l’aigua, del fred, dels cadàvers als pous i les mantes primes.
I de l’Osman, un contacontes, capaç de portar l’esperança i la llum a les converses, amb una tassa de té i un tauler d’escacs. Pauses de pau enmig del caos.
Que no us faci mandra llegir sobre aquest tema, de veritat. Estareu perdent l’oportunitat de conèixer la vida de la Paula Farias i moltes ànimes anònimes gràcies a les quals el món continua girant per a moltes persones.
“Lo peor de un muerto no es lo que deja de ser, sino lo que podría haber sido. La cantidad de besos que ya no va a poder dar y la cantidad de gente que se va a quedar sin esos besos”.
Gràcies, Dra. Farias.
