Estimat senyor Aramburu:
Encara (repeteixo, encara) no he llegit Patria. L’ he regalat, el tinc pendent, un dia l’encetaré (no l’acabaré pas el mateix dia per raons de volum), i tot això arribarà. Però he descobert una escriptura seva anterior que m’ha fet gaudir dels records… m’explico: Vida de un piojo llamado Matías és un conte editat l’any 2004. La companyia andalusa El espejo negro va fer una adaptació de teatre infantil amb titelles a càrrec d’Ángel Calvente, i va començar una gira el 2006. Aquesta obra de format familiar i molt divertida (tota una metàfora de la vida) va rebre els premis més importants del moment i jo vaig tenir la sort, ara fa més de deu anys, de portar la meva filla a veure-la a l’Auditori de Cerdanyola del Vallès.
La meva ignorància és tan gran que mai havia relacionat el seu nom amb aquella representació i quan ho he fet, he dedicat dues horetes a llegir el relat original.
“La gente cree que los piojos solo sabemos picar y tumbarnos a la bartola. ¡Como si no tuviéramos nuestros propios sentimientos!”
“El mundo es una cabeza de proporciones incalculables. La gente son los piojos del mundo de igual manera que los piojos son la gente de la gente”.
Ha estat un cop d’aire fresc; encara puc sentir la veu d’en Matias-titella al meu cap dient que té mooooolta gana. Llegir la biografia completa d’aquest poll m’ha agradat força. Passa, doncs, al meu bagul de petites joies. I estic contenta d’arribar així al final de l’estiu tot i que els dies s’escurcen, el món comença guerres noves sense aturar les velles, i tornen els mocs i els esternuts.
Gràcies, Fernando.
Bona tardor!
