Per Montserrat (Aula Universitària)
El Sr. D. Albert Beorlegui, molt conegut en el món del cinema, ens va traslladar, mitjançant tastets de les pel·lícules que ens va projectar, a una de les ciutats més importants del món, París.
Les pel·lícules :
Per començar cal una visió general de la ciutat. “Una cara con àngel” (1957). En un dels moments musicals els dos protagonistes principals Fred Astaire i Audrey Hepburn ens ensenyen tots els llocs turístics.
En el “Bois de Boulogne” abans fora de la ciutat, i ara un important pulmó de París, comença el nostre recorregut. La pel·lícula és “Gigi” (1958), amb Leslie Caron, Maurice Chevalier i Louis Jordan. En ella s’hi pot veure reflectida la moral de la ciutat.
Aquest musical va ser considerat un dels millors fets fins 1958. Anys desprès, el 1961 apareixeria “West Side Story” que canviaria completament aquest gènere.
Passegem per l’Avenue des Champs Élysées on trobem a Jean-Paul Belmondo mirant un fotograma de Humphrey Bogart en la pel·lícula “Más dura serà la caída” (1956).
Parlem de “A bout de Souffle” (1960), que a Espanya va anomenar-se “Al final de la escapada”.
Emblemàtica de la Nouvelle vague, dirigida per Jean-Luc Godard, aquesta comença a ser de les pel·lícula on es veu la personalitat del director, i altres maneres de fer, iniciant-se també el declivi de les grans produccions nord-americanes.
D’aquesta escena els publicistes de l’empresa Martini van treure aquella mirada de l’home interessant mentre es frega els llavis amb el dit polze.
“Moulin Rouge”. Hi ha cinc pel·lícules amb aquest títol, que es refereixen a d’aquest establiment fet pel terrassenc Josep Ollé el 1889. La de 2001 és valorada per la seva arquitectura visual i el seu ritme.
“Amélie” (2001) va ser rodada en el Café des deux Moulins, cafeteria on cada dia abans de ser-ne el director aquest hi anava a esmorzar. El tros que vàrem veure és la presentació dels personatges excèntrics amb els quals Amélie interaccionarà durant tota la pel·lícula.
En el número 14 del Boulevard des Capucins hi ha una placa en una porta, que és per on s’entrava al Saló Indi del Gran Cafè, on el 1895 es va utilitzar per primera vegada el cinematògraf pels germans Lumiére. Potser pels amants del cinema aquest lloc hauria d’estar més considerat.
A la mateixa hi va assistir en George Méliès què es qui va pensar que amb allò (el cinematògraf), es podien crear noves realitats, va arribar a fer unes cinc-centes pel·lícules a partir de 1896 i que exhibia en el seu teatre.
El professor ens va mostrar “La Invenció de Hugo” (2011) que recorda aquesta història.
I arribem a Notre Dame, on una persona especial, que veu Paris des del pis més alt, somia tenir un dia de llibertat per assaborir-lo a peu de carrer.
“El geperut de Notre Dame” (1995) està basada en la novel·la de Victor Hugo (1831).
“El Codi da Vinci” (2006) ens introdueix al Museu del Louvre. El que vàrem veure és la referència que fan dos dels protagonistes sobre la piràmide construïda el 1989 i que no agrada pas a tothom.
Potser és hora de menjar? Per la pel·lícula “Ratatouille” (2007) els seus creadors varen jugar amb moltes coses. Entre elles amb el nom d’un plat semblant a la nostra samfaina, a la de l’espècie del seu protagonista, i a la imatge d’un dels restaurants més antics i de més prestigi de Paris, el restaurant “La Tour d’Argent”, obert des de l’any 1582.
I acabem a la Tour Eiffel, construïda per a l’exposició universal de 1889 a Paris. Aquest monument ha sortit a més de cinc-centes pel·lícules.
Per veure la construcció des de dins vàrem gaudir de la persecució que el 007 més comediant, Roger Moore fa a May Day en “Panorama para matar” (1985).
En les conclusions i torn de preguntes vàrem deixar força clar que:
- Paris és un personatge més de les pel·lícules en les que participa.
- El cinema és una gran promoció de la ciutat, encara que potser actualment és molt carregós pels que hi viuen.
- Els rodatges s’han de gestionar molt bé.
- Però tot plegat va de baixa perquè ara ja no és la única evasió.
Per nosaltres sí que va ser una bona sessió, amb imatges, música, records…
