Habitatge a Barberà, la crisi no toca sostre

Investigació: Antònia Albert Peñalver i Gonzalo Candanedo Fernández// Redacció: Gonzalo Candanedo  Fernández // Imatges: Xavi Cabrera Fernández i Gonzalo Candanedo Fernández

Un vespre de febrer, les caixes s’amunteguen en una de les tres habitacions de l’àtic a l’Avinguda Generalitat on l’Ana Almenara, de 36 anys, viu amb el Fran Casas, la seva parella, i la seva filla pocs mesos. Han acceptat dedicar-nos alguna de les seves darreres hores com a veïnes de Barberà. Després de 7 anys vivint a la ciutat tot està llest per una nova mudança. A diferència de les 3 anteriors no tindrà Barberà del Vallès com a destí. Havent passat per diferents pisos sense aconseguir esgotar els anys de contracte de lloguer en cap d’ells, ara no tenen més remei que marxar a una població veïna.

Tot i el cas d’aquesta família, el cert és que les xifres de població de Barberà mantenen la tendència a l’alça, superant recentment el nombre de 33.000 habitants. Unes dades en què veiem una explosió als anys 70, simultània al creixement del parc immobiliari municipal. Dels 13.982 habitatges registrats al municipi, el 89,8% van ser construïts a partir de 1973, un percentatge significativament més alt que el de poblacions veïnes. 

Podem tenir moltes dades dels habitatges de Barberà, com que la seva edat mitjana és de 29 anys, però que sabem de les vides que les habiten o que lluiten per fer-ho? L’experiència de l’Ana ens pot servir per introduir-nos en el salvatge món del mercat de l’habitatge a la nostra ciutat. 

Mudances que interrompen somnis

“Al 2013 jo venia de Rubí i estava buscant pis a Cerdanyola, la meva ciutat natal, però acabaven d’obrir el Parc de l’Alba i els lloguers estaven impossibles. Buscant per portals d’internet vaig trobar un petit estudi a Barberà per 350€ al mes, una ganga. El problema me’l vaig trobar quan vaig anar a la OAC a empadronar-me: em van dir que allò no era un pis, no disposava de cèdula d’habitabilitat. La propietària insistia que només faltava un tràmit, però finalment em vaig haver d’empadronar amb ella. De fet no tenia ni comptadors propis pels subministraments. L’edifici sencer era de la seva propietat i li pagava a ella directament la llum i l’aigua. Al cap d’un temps, va venir a viure al pis la meva parella i, en assabentar-se que érem dues persones, va decidir pujar-nos el lloguer, tot i que el contracte no havia finalitzat”

“en assabentar-se que érem dues persones, va decidir pujar-nos el lloguer, tot i que el contracte no havia finalitzat”

Així l’Ana i el Fran van trobar-se de nou empaquetant les seves pertinences. Al 2016 es van traslladar a un pis a la zona del Parc Central però la tranquil·litat no els hi duraria gaire. “Quan només portàvem 6 mesos vivint allà, el propietari ens va dir que necessitava vendre el pis. Primer ens va proposar que subroguéssim la seva hipoteca, però havia comprat el pis en plena bombolla i encara li quedava moltíssim per pagar, més de 200.000€. A més nosaltres no teníem ni la intenció ni els recursos per comprar un pis. Així que ens va dir que ell començaria a ensenyar el pis. A la pràctica havíem de fer d’agents immobiliaris, rebent visites de possibles compradors al pis on estàvem vivint”.  Aquí va arribar la tercera mudança sense sortir de Barberà del Vallès, a l’àtic d’Avinguda Generalitat on ens reben. 

“Vam trobar aquest pis: preu raonable, cèntric, amb ascensor, de tamany no està malament… semblava perfecte fins que vam descobrir que també amagava un secret. Algunes de les estances, com la cuina o un dels banys, estan afegides al pis posteriorment, “chapuceramente”. No estan ben aïllades i tenim problemes d’humitats, fongs, goteres, fred…”. Tot i que el van llogar a través d’una gestoria que es queda una part de la seva mensualitat, es queixen de la seva ineficiència resolent aquests incidents.  “Ens diuen que parlaran amb el propietari, però costa molt que vinguin a arreglar els problemes. Aquest any se’ns acaba el lloguer i li vam exigir que millorés l’aïllament del pis. Una cosa és passar fred tu, però quan tens un bebé…”. La resposta va ser que ell no pensava invertir res en el pis i que amb la renovació del contracte el preu pujaria 100€. “Sap que quan marxem nosaltres no trigarà a trobar algú altre.”

“Una cosa és passar fred tu, però quan tens un bebé…”

En aquestes circumstàncies, van engegar de nou la cerca, prioritzant quedar-se a Barberà. “Sí que buscàvem uns mínims: tres habitacions, calefacció i ascensor. A Barberà no hem trobat res que compleixi aquests requisits per menys de 1000 € mensuals. El que sí trobes són anuncis de pisos que no existeixen, però aprofiten la trucada per intentar vendre’t alguna altra cosa. És molt frustrant”. Després de mesos de fracàs van obrir l’horitzó a poblacions veïnes, sempre mantenint la proximitat amb Barcelona, on el Fran es desplaça diàriament a treballar.

“Vam aconseguir visita per un pis a Cerdanyola que costava 750€. En poques hores havien despenjat l’anunci per la quantitat de trucades que estaven rebent. Per poder llogar un pis et demanen: la nòmina, els contractes de treball, la declaració de la renda i els rebuts de l’actual lloguer i els subministraments. El dia de la visita al pis nosaltres portàvem a la butxaca els diners en efectiu per pagar ja la reserva, però ens vam adonar que amb això no hi ha prou. És un càsting, has de caure-li bé al de la immobiliària i després al propietari, perquè t’esculli com a inquilí. Tens la sensació que t’estàs venent, jo per anar a veure pisos em vesteixo bé, em pentino, em maquillo…” 

“És un càsting, has de caure-li bé al de la immobiliària i després al propietari, perquè t’esculli com a inquilí”

En aquesta ocasió la fortuna els va somriure i van ser la parella escollida, això si, acceptant sense negociar cap de les condicions. “Ens vam dir que havíem de començar ja a pagar el pis, pel que durant un temps hem estat pagant els dos lloguers. En el contracte només et demanen que revisis si les teves dades són correctes, tota la resta de clàusules o les acceptes o perds els diners de la reserva. Per exemple ens fan pagar a nosaltres el nou impost metropolità, però no tenim cap més opció que assumir-ho”.

No és personal, només negocis

“És veritat que els preus dels lloguers estan molt alts respecte als sous de la gent” admet al seu despatx el Francisco Navarro, gerent d’una immobiliària familiar barberenca. “Però tot i això es lloguen molt ràpid” completa. La immobiliària, situada al passeig Doctor Moragas, ofereix serveis tant de compravenda com de lloguer i constata la gran diferència entre aquestes dues opcions. “De lloguer hi ha molta demanda i poca oferta, nosaltres setmanalment podem tenir 3 o 4 pisos de lloguer mentre que en venda més de 100.”

“Hi ha propietaris de tots els perfils, poden ser persones que marxen temporalment del municipi i lloguen el pis per no perdre’l o petits inversors. Actualment els bancs no estan donant cap rendibilitat, comprant un pis per llogar-lo, saps que li pots treure un gran benefici. Nosaltres mateixos venem pisos a persones que els compren amb la idea de llogar-los.”

“Actualment els bancs no estan donant cap rendibilitat, comprant un pis per llogar-lo, saps que li pots treure un gran benefici”

El Francisco reconeix que una bona part de la mala fama de les immobiliàries és merescuda “Fer les coses bé és el que s’espera de tu, però quan fas alguna cosa malament deixa petjada. Dins del sector hi ha gent que no està fent les coses com s’han de fer. Per exemple inflant la taxació del pis perquè la gent el pugui comprar sense una aportació inicial. És un joc en què nosaltres no entrem”  Tot i assenyalar aquestes males praxis al sector, ens explica com moltes de les pràctiques més controvertides no depenen directament d’ells.

“La majoria de propietaris contracten una assegurança de protecció de pagaments. És l’assegurança la que demana nòmines, contractes i tota la documentació per estudiar la solvència econòmica dels inquilins, mirant que el lloguer suposi un percentatge assumible dels ingressos. A més comprova si hi ha multes o deutes pendents. Si l’assegurança no accepta el seu perfil, no se’ls lloga el pis.”

“Pel que fa al preu, al final és el propietari el que l’estableix. La immobiliària li aconsella un preu segons el mercat, però la decisió no és nostra. Si després d’unes setmanes sense llogar el pis arriba una oferta a la baixa, el propietari pot acceptar-la. Normalment el propietari intenta apujar molt el preu, però allà estem nosaltres per frenar-lo i recomanar un preu raonable”

L’oferta i la demanda, el mercat, és doncs qui regula les condicions d’accés a l’habitatge i per tant la garantia d’aquest dret. Està sent efectiu aquest mecanisme?

La compra és, amb diferència, l’opció majoritària per accedir a un habitatge, suposa el 87% del total dels habitatges de Barberà. Més de la meitat d’aquestes però, estan subjectes a una hipoteca encara en pagament. En canvi els habitatges en lloguer representen només el 7,86% del parc a diferència de municipis com Cerdanyola o Sabadell on són més del 10%. 

En tractar-se l’habitatge d’una necessitat irrenunciable, veiem com aquestes dues opcions es comporten com a vasos comunicants. Segons el context socioeconòmic, les baixades d’una es compensen amb increments de l’altre, però mantenint força estable el nivell de demanda.

I pel que fa a l’evolució dels preus, quines diferències hi ha entre aquestes dues opcions?

Així veiem que el lloguer, l’opció accessible per la població amb realitats més precàries, aquella en una situació que dificulta l’estalvi necessari per accedir al mercat de compra, és també l’opció que més ha endurit les condicions per accedir-hi. A la nostra ciutat, el preu mitjà del lloguer ha pujat un 30% els darrers 6 anys, sent en l’actualitat d’una mitjana de 711,19 € mensuals. La despesa del lloguer correspon a un 43% dels ingressos d’aquestes famílies, per sobre de la província de Barcelona, on la mitja de l’esforç econòmic del lloguer és del 40%.

L’advocat i membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, Josep Babot, ens ajuda a posar aquestes dades en context. “Com us podeu imaginar, la dificultat d’accés a l’habitatge no és un problema exclusiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En un context en el qual la compra és una opció prohibitiva per a grans capes de la població, la realitat és que el preu del mitjà del lloguer no ha deixat de pujar  els darrers anys, sobretot a les grans ciutats i el seu entorn. Segons un informe del Banc d’Espanya, Palma i Barcelona han patit una pujada de més del 50% del preu entre el 2014 i el 2019. Málaga, Madrid i Las Palmas les segueixen molt de prop amb un increment del voltant del 45%. Si estudiem la situació a altres països del món, veiem que es tracta d’un fenomen global, encara que aquí l’hem patit de forma molt més acusada per culpa de l’absència d’habitatge públic, que a Catalunya representa menys del 2% del total. Aquelles persones o societats que es lucren de les rendes de l’habitatge són les principals beneficiades de l’actual situació. No hem d’oblidar que a l’Estat no existeix cap mena de regulació que limiti les possibles pujades i, per tant, el propietari no té cap obstacle per esprémer les famílies que viuen de lloguer. Això ha convertit l’AMB en una de les zones de l’Estat amb una major taxa d’esforç per accedir a l’habitatge, és a dir, on les famílies destinen un major percentatge dels seus ingressos a pagar les seves quotes mensuals. Aquest no és un fenomen que es limiti a la ciutat de Barcelona, sinó que el detectem a altres municipis com l’Hospitalet, Santa Coloma o Cornellà. I, com sempre, allà on hi ha una oportunitat de negoci, trobem grans fons d’inversió com Blackstone o Azora que marquen el camí perquè aquests increments els repliquin després els sovint anomenats “petits propietaris”. 

“Si estudiem la situació a altres països del món, veiem que es tracta d’un fenomen global, encara que aquí l’hem patit de forma molt més acusada per culpa de l’absència d’habitatge públic”

Com explica el Josep, aquests grans actors marquen les tendències que després se segueixen i tenen molts mecanismes per fer valer els seus interessos. “Sovint governen a l’ombra, tenen un poder molt més gran del que ens podem imaginar. En primer lloc, compten amb el suport d’un seguit de portals immobiliaris que exerceixen d’altaveus i fan lobbie perquè la regulació del mercat de l’habitatge sigui el més favorable possible. Davant de qualsevol canvi, com pot ser el control de preus, que al final es tracta d’una proposta de mínims, hi ha una campanya de contraatac amb suposats estudis i molt d’espai als mitjans de comunicació. Se’ns explica que una mesura així podria suposar un desastre perquè es retirarien molts habitatges del mercat i això col·lapsaria el sistema. Precisament, la por és una de les seves millors eines”

Combatre la buidor

En aquest combat desigual, a l’altra banda del ring tenim el ric i heterogeni moviment pel dret a l’habitatge, que a Barberà pren forma de nucli local de la PAH, actiu des de l’any 2012. Una estona abans de la seva assemblea setmanal al local del Casal Popular Tangram, parlem amb el José Antonio Muñoz, històric militant d’aquest espai: “Precisament una gran part de la lluita de la PAH s’ha traduït en lleis millors, que emparen a les persones amb hipoteques. Ara moltes solucionen el seu problema directament, fins i tot és el banc el que proposa la dació en pagament i el lloguer social”. Reconeix que aquesta conquesta també s’ha reflectit en una davallada en la participació en l’assemblea: de les 50 persones que havien arribat a formar part del col·lectiu, ara són una vintena les que participen activament. “Hi ha casos de tota mena, el que un cop solucionat el seu cas personal desapareix, però també el que s’empodera i segueix a la lluita col·lectiva. Entre la gent que solidària, que no està afectada, també hi ha molta rotació, és molt dur, dels que vam començar només seguim un parell. La situació ha canviat molt, ara gairebé no tenim casos d’hipoteques. Durant un temps sobretot eren lloguers i ara molts casos de persones que estan ocupant o que tenen problemes per accedir a la llum i l’aigua”. Tot i aquests canvis mantenen les mateixes demandes del primer dia “En primer lloc “Stop desnonaments”, que malgrat les lleis que es van fent no s’aturen. Són lleis ben fetes, però que no s’apliquen.” Centrant el focus en l’àmbit local, una demanda destaca entre les que fan a l’Ajuntament de Barberà “Que apliquin la llei 24/2015 i facin complir als bancs la llei. S’ha de començar a multar les entitats bancàries que mantenen els pisos buits, en aquest cas l’ajuntament és qui té el poder sancionador”.

“S’ha de començar a multar les entitats bancàries que mantenen els pisos buits, en aquest cas l’ajuntament és qui té el poder sancionador”

Quants pisos buits hi ha en aquesta Barberà de lloguers disparats i veïnes centrifugades? Doncs aquesta senzilla pregunta té una resposta molt complexa. Començant per la definició de pis buit i seguint per quins mecanismes fem servir per detectar-ho o quant de temps ha de romandre buit per incloure’l a la categoria. L’Agència Catalana d’Habitatge compta amb un registre on les entitats bancàries estan obligades a inscriure aquells pisos adquirits en una execució hipotecària que no estan habitats. En aquest registre consten 55 pisos del nostre municipi. Però aquesta xifra només expressa els pisos buits sota unes condicions molt concretes i ni tan sols són dades fidedignes, ja que sovint els bancs inclouen al llistat pisos ocupats mentre n’amaguen d’altres de la seva propietat. Una dada que ens pots ajudar a fer-nos una idea més acurada és la que ens dóna l’IDESCAT. Segons aquest, el 2011, el 6,85%, del parc d’habitatges de Barberà, gairebé un miler, constaven com a pisos vacants, és a dir, no hi residia ningú de manera habitual. 

“El 2011, el 6,85%, del parc d’habitatges de Barberà, gairebé un miler, constaven com a pisos vacants, és a dir, no hi residia ningú de manera habitual”

Alguns d’aquests pisos buits s’han convertit en llar de famílies que no han trobat cap altra alternativa per accedir a l’habitatge. És el cas de l’Omar Serroukh, també ens atén abans de la trobada de la PAH al local del carrer Marquesos de Barberà. Nascut al Marroc el 1983,  va arribar a Catalunya fa un parell d’anys acompanyat de la dona i dos fills. El seu cunyat els va acollir al seu pis de Sabadell durant unes setmanes però la convivència de les dues famílies al mateix espai no era fàcil, pel que van haver de marxar. Amb les maletes fetes però sense cap lloc on anar, per canals informals els hi va arribar una oportunitat sospitosament llaminera, un pis a Barberà per un lloguer mensual de 200 €. Després de pagar el primer mes i rebre la clau no han tornat a veure a la persona que els hi va llogar, ara fa un any i mig. L’Omar va anar al Registre de la Propietat per comprovar que el pis era propietat d’un banc, ara en mans del fons d’inversió Coral, que ja els ha denunciat.

“Hem aconseguit posposar la primera ordre de desnonament, gràcies a l’informe de serveis socials, al març tenim un nou intent. Ens diuen que és fàcil que el tornin a posposar fins a final del curs escolar, pels meus fills. L’única opció és que el banc ens ofereixi un lloguer social, però per què ho haurien de fer si no estan obligats? Si ens desnonen no sé què farem, no vull ni  pensar-ho” Tot i estar ocupant s’han pogut empadronar al pis, en el que tenen una molt bona relació amb els veïns. Han hagut de punxar la llum per tenir energia, mentre que per l’aigua han aconseguit un comptador social. La seva situació irregular l’allunya de la possibilitat de treballar, més enllà d’ajudar puntualment en mudances. Si aconsegueixen arribar a final de mes és gràcies als aliments de l’Obra Social de la Parròquia Santa Maria.

“L’única opció és que el banc ens ofereixi un lloguer social, però per què ho haurien de fer si no estan obligats? Si ens desnonen no sé què farem, no vull ni  pensar-ho”

Tot i que no es mostra contrari a apujar els impostos als habitatges buits, per incentivar la seva incorporació al mercat, l’ocupació de pisos són ja paraules majors pel Francisco, gerent immobiliari “La propietat privada ha de seguir sent privada. Hem de tenir les mateixes regles del joc, si l’ocupació és lliure, la gent no treballarà, no estalviarà. El propietari d’un habitatge no li han regalat, és fruit del seu treball, o del treball dels seus pares si l’ha heretat. Té dret a estar tranquil, sabent que cobrarà cada mes. La situació dels llogaters no és la seva responsabilitat” Reconeix que, amb l’actual situació, moltes famílies queden excloses del mercat de l’habitatge, però la seva posició és clara “L’habitatge és un dret, però els responsables que es compleixi són els ajuntaments, la Generalitat. On el mercat no arriba les administracions han de posar els mitjans necessaris per garantir aquest dret a tothom”

“La propietat privada ha de seguir sent privada. Hem de tenir les mateixes regles del joc, si l’ocupació és lliure, la gent no treballarà, no estalviarà.”

Una gota a l’oceà

Quines polítiques públiques d’habitatge s’estan realitzant? Amb quins resultats? Per esbrinar-ho ens adrecem a l’avinguda Verge de Montserrat, on parlem amb la Maria Eugènia Riera, la Marga Aldeamil, l’Ana Guerrero i l’Alícia de la Osa, treballadores de  l’Oficina Municipal d’Habitatge (OMH). Creada el 2007 com a extensió local de les polítiques d’habitatge de la Generalitat, tot i dependre de l’Ajuntament,és un servei municipal que realitza 7000 atencions a l’any. De fet, una de cada vint sol·licituds que rep l’Ajuntament està dirigida a l’OMH.

Entre les funcions de l’OLH està la de centralitzar les sol·licituds d’Habitatge de Protecció Oficial, prestacions econòmiques d’urgència o dels ajuts pel pagament del lloguer, així com oferir assessorament jurídic en l’àmbit de l’habitatge, amb un servei específic ofert per advocats especialitzats. També és l’ens encarregat de gestionar el parc públic d’habitatge, format actualment per uns 16 pisos “Teòricament alguns d’aquests habitatges són provisionals, solucions transitòries que han d’estar disponibles per casos urgents, però la dificultat d’accedir a un habitatge fa que es cronifiquin les situacions”. També s’encarreguen la gestió tècnica d’aspectes com les cèdules d’habitabilitat.

Un dels serveis que ofereix és la Borsa de Lloguer, en la que propietaris poden oferir els seus pisos per llogar sempre que ho facin a uns preus aproximadament un 20% per sota dels de mercat, intentant contrarestar així les tendències alcistes. 

A més de la tranquil·litat que inspira gestionar el teu lloguer a través d’un ens oficial, com és l’Ajuntament, la Borsa de Lloguer presenta diferents avantatges sense cap cost pels propietaris com l’assegurança de pagament Aval-lloguer, la gestió del contracte o la mediació amb les llogateres. A canvi, cal mantenir els preus dins de la referència de l’ Índex de Referència de Preus de Lloguer, de l’Agencia d’Habitatge de Catalunya. Els pisos de la borsa s’adjudiquen segons l’ordre de la llista del registre de sol·licitants de HPO, connectant les característiques del demandant amb les del pis. Tot i això, l’accés és difícil, pel baix nivell de rotació. Els pisos que s’alliberen sovint es fan servir per reallotjar una família d’un pis que es retira de la borsa. “Tot i que havíem arribat a tenir uns 80 pisos, en l’actualitat són només 56, amb un preu mitjà entre 450 i 500 euros al mes. Diferents motius expliquen aquesta baixada. Per una banda hi ha propietaris que amb la crisi econòmica han recuperat el pis que tenien llogat per viure-hi. Per altra banda, la pujada del preu dels lloguers fa molt més atractiu llogar-ho al mercat a través d’una immobiliària. Tot i els serveis que oferim és difícil competir”

Aquesta afirmació no representa el cas del Daniel Avellán, que fa 7 anys que té un pis propietat de la seva mare a la Borsa de Lloguer de l’OLH i no té cap intenció de retirar-ho. “Abans tenia el pis llogat a través d’una immobiliària, però aquesta només fa el tràmit de posar-te en contacte amb el llogater, cobra la seva part i ja no es fa responsable. Durant un temps va anar molt bé, però vaig acabar tenint problemes d’impagament. Vaig trigar 10 mesos a recuperar el pis, ja no en cobrar. ” Després d’aquesta experiència es va adreçar a l’OLH i va començar a llogar el pis a través de la Borsa “La meva experiència és molt bona. Imagino que té molt a veure amb trobar les persones adequades, però això tampoc que sigui casualitat: l’Oficina fa entrevistes a qui vol entrar, almenys per assegurar-se que tenen els ingressos necessaris. Potser la quota és una mica inferior al preu de mercat, però et dóna molta seguretat i garantia, tot de gestions de les quals tu te n’oblides i saps que estàs en bones mans. Si sumes el que et costaria l’assegurança, les despeses del contracte i altres, acaba compensant”

“Potser la quota és una mica inferior al preu de mercat, però et dóna molta seguretat i garantia, tot de gestions de les quals tu te n’oblides i saps que estàs en bones mans”

Preguntem al Daniel perquè creu que no hi ha més propietaris que fan servir aquest servei “Un motiu segur que és el preu, gent que vol treure més diners dels que permet la Borsa. Hi ha molta demanda i poca oferta, si tens un pis, el llogues ràpidament. També crec que hi ha gent que pot tenir prejudicis, pensar que el tipus d’inquilí que va a la borsa de l’ajuntament en lloc d’una immobiliària és algú sense ingressos que no pagarà. I segur que hi ha una part important de propietaris que desconeixen els avantatges que ofereix, o directament l’existència de la Borsa. ”

Qui ens confirma que desconeix l’existència de l’Oficina Municipal d’Habitatge és la Paula Luque, tot i formar part d’un dels col·lectius als quals s’hauria d’adreçar especialment: la gent jove. Amb 24 anys fa gairebé 2 anys que va marxar de casa dels seus pares. Un cas excepcional entre el seu grup d’amigues i també una excepció entre el jovent català, que de mitjana s’emancipa amb 10 anys més del que ho va fer ella, quan compleixen els 32. “Jo em trobava genial a casa dels meus pares, no tinc cap problema de convivència, però em va sorgir la inquietud de viure aquesta altra realitat. Viure sola no em venia de gust, a part que econòmicament és impossible. Vaig proposar anar a viure juntes a les meves amigues però no estaven en aquest punt. Quan semblava que em quedaria amb les ganes em van arribar l’oportunitat d’entrar en un pis compartit”. En incorporar-se a aquesta experiència, es va estalviar tot el procés de cerca i són les seves companyes, amb més estabilitat laboral, les que apareixen al contracte.”En això he tingut molta sort, sé que és molt difícil trobar i les condicions que demanen molt exigents.” 

La Paula combina el treball en un menjador escolar amb el de professora en una acadèmia d’anglès, tots dos amb contractes que s’interrompen durant les vacances escolars. Tot i això va fer els seus càlculs i, amb l’habitació més petita i per tant menys costosa, pot viure dedicant el 25% dels seus ingressos al lloguer, podent fins i tot estalviar una mica. “Em fa por que quan toqui renovar ens apugin el preu del lloguer. També que, si vull canviar de feina, estigui un temps sense cobrar”. La seva realitat més immediata li recorda que el seu cas no és la norma entre la seva generació “Del meu grup d’amigues moltes encara estan estudiant, pel que no veuen factible marxar de casa. De les que ho han intentat moltes han acabat llençant la tovallola, pels preus i les condicions que han trobat. Algunes voldrien anar a viure amb la seva parella, però amb només dos sous és molt complicat, sobretot si vols quedar-te a Barberà. Una parella d’amics va acabar trobant un pis, però a Ripollet. També conec gent que després de fer un Erasmus es va independitzar però que han hagut de tornar a casa dels pares”. La Paula ens confessa que és un recurs amb què compta “Sé que al carrer no em quedaré”. Ni tal sols creu que visqués com un fracàs haver de tornar a casa. 

“Algunes amigues voldrien anar a viure amb la seva parella, però amb només dos sous és molt complicat, sobretot si vols quedar-te a Barberà”

Com dèiem, la joventut és un dels col·lectius especialment desprotegits en el que haurien de fixar-se les polítiques públiques d’habitatge. Preguntant a la OMH pels seus reptes de futur, tots els escenaris impliquen enfortir el parc públic d’habitatge, pràcticament inexistent avui en dia. Per aconseguir-ho l’aposta és combinar diferents mesures. El tanteig i retracte, la preferència en la compra dels pisos amb hipoteques executades, és una possible via d’entrada. El model d’habitatge cooperatiu, amb un projecte ja en estudi a la ciutat, seria un altre. També caldria activar els requeriments d’habitatges buits en mans d’entitats bancàries, tot i que, segons ens expliquen aquest és un procés més difícil del que sembla. “Cal fer inspeccions i acreditar molt bé els expedients, dedicar-hi moltes hores perquè estigui tot en ordre. L’aparell jurídic dels bancs és molt potent fent al·legacions per allargar els terminis i al cap de sis mesos l’expedient caduca”. Per tant, aquest impuls del parc públic també necessita incrementar l’estructura tècnica de l’OLH.

També una aposta decidida per la construcció d’habitatge públic. En els darrers 5 anys només tres municipis del Vallès Occidental n’han construït: Sabadell, Sant Cugat i Polinyà. Les darreres grans promocions públiques a Barberà tenen data de 2010, amb 175 habitatges i altres 96 habitatges l’any 2006. Mentrestant, la llista de sol·licitants d’Habitatge de Protecció Oficial a Barberà s’ha multiplicat per 4 des del 2012, passant de 149 a 591 sol·licitants.

“En els darrers 5 anys només tres municipis del Vallès Occidental n’han construït: Sabadell, Sant Cugat i Polinyà. Les darreres grans promocions públiques a Barberà tenen data de 2010″

Pel Josep Babot, de la PAH de Barcelona “Canviar la situació actual no serà una tasca ràpida, cal corregir dècades de manca de polítiques públiques eficaces. A Catalunya hi ha una bona base de moviments socials i col·lectius d’habitatge que han fet molta incidència per proposar canvis en les lleis, en la línia de la desmercantilització. El 2015, vam impulsar una iniciativa legislativa popular que es va aprovar per unanimitat al Parlament. La Llei 24/2015 preveu que famílies vulnerables no puguin ser desnonades de casa seva si el seu propietari és un gran tenidor d’habitatge. Per altra banda, a Barcelona es va aprovar fa poc una mesura, també proposada pels moviments socials, que obliga a destinar un 30% dels habitatges d’una obra nova o aquells blocs subjectes a una rehabilitació integral al preu protegit marcat per la Generalitat. Darrere d’aquestes mesures hi ha la feina de milers de persones que de forma desinteressada lluiten cada dia per aconseguir que el dret a l’habitatge sigui una realitat als nostres barris i pobles. És significatiu que, allà on trobem nous mecanismes innovadors, sigui precisament la societat civil qui els ha proposat”

“És significatiu que, allà on trobem nous mecanismes innovadors, sigui precisament la societat civil qui els ha proposat”

Quan els drets empal·lideixen

Aquests canvis legislatius tenen moltes mancances, la més punyent pel José Antonio: tota la gent que deixen fora. “Un 70% de la gent que ve a la PAH no té papers. Ja poden anar sortint decrets i mesures, ells no es poden acollir, tot i complir la resta dels requisits. És el que ens diu sempre l’ajuntament, si no tenen papers, no els poden donar ni un cèntim. L’única opció és una regularització de tota aquesta població. Sé que és molt difícil, que Europa estaria en contra, però no veig una altra opció. Estem tancant els ulls a una gent que ja està aquí, que la necessitem i que ens necessita. Welcome vol dir que puguin fer la seva vida aquí” 

“Un 70% de la gent que ve a la PAH no té papers. Ja poden anar sortint decrets i mesures, ells no es poden acollir”

L’Omar ens parla des de la seva pròpia experiència  “Em sento molt malament, sento que som persones d’un grau inferior, no som ciutadans. Hi ha nivells entre persones i nosaltres estem al més baix. He sentit rumors que el govern vol fer un procés de devolució d’immigrants irregulars i  gairebé no surto de casa per por. Jo només vull viure en pau i cuidar dels meus fills, tenim moltes ganes de viure aquí, però és molt complicat, sense papers no tenim l’oportunitat de treballar, sense papers ens trobem que totes les portes estan tancades per nosaltres. L’única porta que tenim oberta és la de les companyes de la PAH”

Tornem a pujar a l’àtic d’avinguda Generalitat on l’Ana ens confessa que, en part, se sent afortunada. “Tenim uns sous amb què es pot viure, es pot pagar un lloguer sense massa problema. Jo fins i tot m’he permès demanar una excedència per cuidar de la meva filla. És cert que són uns sous que ens permeten viure de lloguer, però ni pensar en la compra. El poc que estalviem s’ho emporta la immobiliària a cada canvi de pis. I en aquestes condicions, qui pensa a tenir un, sinó més fills?” Conversem amb la parella sobre quines mesures caldrien per protegir-los, i les demanades del Sindicat de Llogateres  els semblen uns mínims raonables: regular preus i pujades i garantir la renovació i estabilitat dels contractes. La seva petita filla trenca a plorar expressant els sentiments compartits. Mentre l’Ana intenta calmar-la, el Fran tanca la conversa: 

“No s’hauria de poder especular amb un bé bàsic com és l’habitatge. Nosaltres no volem marxar de Barberà, ens hem casat aquí, la nostra filla ha nascut aquí… No demanem viure a Pedralbes, però volem escollir on viure. Una cosa tan fonamental com viure en un lloc on estiguis bé no depèn de tu, sinó de l’avarícia d’uns altres.”