Entrevista i fotos: Gonzalo Candanedo Fernández
Nota entrevista realitzada el 12 de febrer de 2019, abans de la detenció de l’exalcaldessa Ana del Frago.
El David ens rep a la seu del Cercle de Podem al carrer Consell de Cent. Un local relativament recent, moblat i decorat de manera heterogènia amb una presència destacada del color morat del partit. Nascut a Sabadell el 1983, va estudiar a l’Escola Pablo Picasso i a l’Institut La Romànica. Ja en aquella època es va apassionar per la música, fet que el va portar a tocar el baix en diferents grups. Conscient de la dificultat de guanyar-se la vida com a músic, va cursar els estudis de tècnic de so, tot i que aviat va poder comprovar que dedicar-s’hi professionalment també era ben complicat. En l’àmbit laboral s’ha dedicat com a autònom a la distribució de telefonia mòbil. Sempre ha estat interessat en els afers col·lectius però la seva politització arriba amb les acampades del 15M, on entra en contacte amb diferents col·lectius socials. “Per casualitats de la vida”, com ell mateix ens diu, acaba liderant el cercle local de Podem el 2014 i només un any després entra a formar part del govern municipal com a regidor de Serveis Socials “Va ser una sorpresa, no ens ho esperàvem.”
Amb aquesta curta trajectòria com a partit entreu al govern municipal, quina sensació us vau endur?
La primera sorpresa són les dificultats per transformar l’administració. La mateixa institució està dissenyada d’una manera que fa molt difícil fer determinats canvis. Vens amb una idea de fer polítiques rupturistes, redistributives, que tingui un impacte en la vida de la gent i et trobes amb un circuit en què qualsevol proposta ha de passar per un laberint de procediments administratius. El que pensaves que faries en dos mesos, trigues un any.
Destacaria també la manca de control que hi ha cap a les figures polítiques i això crec que val la pena explicar-ho. Un polític no ha de “fitxar”, entra i surt quan vol, no hi ha cap manera de controlar el que està fent, més enllà dels mecanismes que tingui cada partit per controlar els seus electes. Com a persona que ha estat molt crítica amb com funcionen les institucions, és una cosa canviar. Al final una gent que cobra un salari públic has de poder comprovar si està fent el que s’ha compromès a fer.
Calen mecanismes de rendició de comptes, que els representats periòdicament expliquem davant de la ciutadania explicar el que s’està fent i responem als seus dubtes. Al ple municipal es poden fer preguntes, però els polítics ni tan sols estem obligats a respondre.
“Un polític no ha de “fitxar”, entra i surt quan vol, no hi ha cap manera de controlar el que està fent”
Quina valoració féu del vostre pas pel govern, esteu satisfetes?
Gràcies a la feina del govern, Barberà en quatre anys ha crescut. Ha crescut el pressupost, la inversió social, els equipaments, com les noves dependències al Parc Europa per Serveis Socials, que estaven desbordats. Han vist la llum projectes històrics com la peatonalització del carrer Pintor Murillo o la passarel·la al Baricentro, que està a prop de ser una realitat. Parlo de l’obra de tot el govern de canvi, no només de la part que hem gestionat directament.
Però el més important ha estat demostrar que persones que no teníem contacte previ amb la política professional, que no venim de grans espais polítics, sense finançament bancari, sense ni tan sols local en el nostre cas, hem estat capaços d’entrar al govern. El missatge és aquest, hem demostrat qualsevol persona del carrer que vulgui millorar les condicions de la seva ciutat pot organitzar-se per fer-ho.
La part més negativa és que la lògica institucional et deixa menys temps per participar en determinats col·lectius o moviments, gran part de l’activitat es dedica a la institució.
I en canvi, que s’emporta el cercle de Podem d’aquesta experiència?
El primer ha estat poder conèixer com funciona una institució per dins. El fet de tenir un contacte directe amb els problemes quotidians de la ciutadania i, tot i les contradiccions, veure com des de la institució pots fer polítiques que milloren les condicions de vida de la gent. Això és molt gratificant.
També hem pogut conèixer la part més fosca de la política, tots els interessos que es poden generar en un espai com l’ajuntament. Hem parlat de les traves burocràtiques, però també hem trobat traves partidistes o fins i tot a nivell personal. Per altra banda, l’aprenentatge més dur és que si vols fer la teva feina i complir amb els teus compromisos has de dedicar el 150% de la teva vida i deixar moltes relacions, aficions i altres aspectes a banda, aquesta part és la més difícil.
Tot i aquest esforç i aquesta exposició, has decidit tornar a encapçalar la llista. En un espai com Podem, singularitzat per lideratges hipervisibles, no et fa por alimentar la dependència d’una persona?
És una reflexió que hem tingut i crec que la conclusió seria diferent si no haguéssim format part del govern. Els hiperlideratges tenen una part positiva i negativa com hem vist a tots els nivells territorials a Podem. La visibilitat d’algunes figures com Pablo Iglesias va aconseguir fer créixer l’espai en molt poc temps, però dependre d’una persona dificulta l’organització interna, i ara s’estan pagant les conseqüències. Però alhora té l’avantatge que una figura transversal, que genera simpatia entre diferents sensibilitats i s’identifica amb una idea és una eina útil per construir un projecte polític. No és un projecte personalista, si aquesta figura està al servei del projecte i no a l’inrevés.
El fet d’haver governat, haver tingut la possibilitat de dur a terme unes polítiques concretes amb un impacte real sobre la vida de molta gent ens han fet dubtar si val la pena fer ara el relleu. Hem aplicat el codi ètic de Podem, que parla de dues legislatures, per no perdre tota l’experiència acumulada. Trigues el primer any a aprendre a moure’t en el laberint de la institució. Sí que hem fet la reflexió que ha de ser la legislatura de la rotació, que les persones amb experiència de govern repetim, perquè les noves persones puguin entrar de la nostra mà, però amb el paper de fer passes enrere perquè altres les facin endavant.
Has parlat de codi ètic de Podem, ja que el Codi Ètic de Junts per Barberà, coalició en la qual us vau presentar a les eleccions de 2015 juntament amb EAB-CUP i Procés Constituent limita a un sol mandat. És una fórmula que es dóna per esgotada?
Va ser una proposta política molt encertada pel nostre moment el 2015. Recordo quan vam començar a construir una candidatura unitària, gràcies també al treball de la gent de Procés Constituent, que amb l’EAB-CUP en l’àmbit del codi ètic estàvem d’acord en tot, va ser molt fàcil. Nosaltres no teníem cap experiència i s’havia de reconèixer la trajectòria política de tants anys de l’EAB-CUP. El 2015 ens presentàvem amb un discurs d’impugnació de la casta municipal, per acabar amb 35 anys de govern del PSC i per fer-ho ens vam presentar amb gent que no havia tocat mai la institució, ni al govern ni a l’oposició. L’experiència ha estat bona, però ara estem al 2019, amb una experiència de govern i l’aposta ha de ser diferent.
“L’experiència (de Junts per Barberà) ha estat bona, però ara estem al 2019, amb una experiència de govern i l’aposta ha de ser diferent.”
En alguns municipis Podem participa en candidatures amb el que es coneix com Els Comuns, serà el cas de Barberà?
L’espai polític de Catalunya en Comú es va constituir amb la participació de diferents partits, però Podem va decidir no integrar-se. Compartim molts valors però en algunes coses tenim visions diferents pel que Podem ha decidit mantenir el seu propi espai i tenir una relació bilateral. Per les eleccions municipals a molts llocs s’està apostant per coalicions d’“En Comú Podem” que manté les dues ànimes. A Barberà nosaltres en el seu moment vam plantejar una proposta en aquest sentit, però ara mateix no hi ha converses. Nosaltres tenim un polític propi i un equip propi, estem disposats a parlar, si arribem a acords amb altres organitzacions, fantàstic, si no, presentarem el nostre projecte.
Posant la mirada en el futur, quins són els reptes de Barberà?
El repte número 1 és l’habitatge, aquest és l’eix fonamental. Sense l’accés a un habitatge és impossible desenvolupar-se en la resta d’aspectes de la vida. És un problema que no afecta només als col·lectius més vulnerables: afecta joves, a gent que treballa… és totalment transversal. La gent viu en precari, compartint pis entre moltes persones, fins i tot vàries famílies en un mateix habitatge. Això afecta fins i tot a la convivència. Hem d’aconseguir que la ciutadania pugui seguir vivint dignament a la ciutat i no hagi de marxar fora.
L’educació, seria un altre repte. Pel nombre d’habitants només tenim dos instituts complets i un tercer institut en una situació molt inusual, i això és insuficient. Hem de lluitar pel nou equipament educatiu i integrar una oferta de cicles formatius que enllaci amb les demandes del teixit industrial local. A part, cal un replantejament d’altres aspectes educatius, com les escoles bressol. Tenim una bona oferta i gestió pública, però els preus deixen fora a molta gent, no pot ser que una de les persones de la unitat de convivència hagi de deixar de treballar perquè entre dos sous no poden assumir la quota.
“Hem d’aconseguir que la ciutadania pugui seguir vivint dignament a la ciutat i no hagi de marxar fora.”
I que es pot fer des de l’ajuntament per donar resposta a aquests reptes?
Començant per l’habitatge, amb les competències municipals, l’única mesura que el pot resoldre és la promoció pública d’habitatges de lloguer. Incidir en els preus a la baixa per punxar la bombolla del lloguer. S’han intentat altres mesures, com recuperar habitatges de grans tenidors o fons voltor, però ha servit per solucionar puntualment els casos més extrems.
Quant a l’educació, la primera proposta és obvia, que l’ajuntament tiri endavant la construcció d’un nou equipament educatiu, amb el compromís de la Generalitat de dotar l’edifici de personal i projecte. Per fer més accessibles les Llars d’Infants cal reformar els preus públics, augmentar el llindar per accedir a les bonificacions, que ara mateix només estan dirigides a rendes molt baixes. També caldria intervenir sobre els menjadors escolars, una realitat que genera molts maldecaps a escoles i Ampes i caminar capa un model de menjadors públics, gratuïts, gestionats municipalment, com a part de l’oferta educativa.
Totes aquestes propostes necessiten recursos, d’on sortirien?
Hi ha dues fórmules. En primer lloc polítiques fiscals redistributives. Aquí només hi havia un tipus d’IBI, ara està segmentat segons el tipus d’activitat, això permet recaptar una mica més. Encara es podria modificar per tenir més ingressos. I també prioritzant, pensant que és el que necessitem. Ara per exemple pel que fa a instal·lacions esportives, tenim molts equipaments, estem coberts. En lloc d’un altre macroequipament esportiu hem de prioritzar l’habitatge o l’educació. Es poden fer moltes coses amb un pressupost que ha arribat a 50 milions d’euros i en un estat de molt bona salut financera.
De cara a les eleccions del diumenge 26 de maig, amb quines expectatives les afronteu?
Home, nosaltres sortirem a guanyar, quan et presentes a unes eleccions has de fer-ho per guanyar. Si vas amb la idea de quedar el quart potser quedes el sisè. Sortim amb ganes, amb il·lusió, amb confiança. Les expectatives són bones, creiem que la gent ens reconeixerà la feina que hem fet. Intentarem formar govern i tirar endavant algunes polítiques que en l’actual pacte de govern no hem pogut realitzar. Hem pogut fer moltes coses però en alguns aspectes alguns socis han tingut posicions més conservadores, si nosaltres tenim més protagonisme, podrien ser més agosarades o rupturistes.
“En alguns aspectes alguns socis de govern han tingut posicions més conservadores, si nosaltres tenim més protagonisme, podrien ser més agosarades o rupturistes”
Sembla probable que el pròxim govern municipal sigui fruit d’un pacte, quines són les vostres preferències?
És una pregunta que no puc respondre, perquè qualsevol proposta d’aliança s’haurà de consultar als inscrits i inscrites. A escala general serà més fàcil pactar amb espais que representin els mateixos valors i que puguem arribar acords en temes municipals. L’experiència que hem tingut, tot i les contradiccions i conflictes que tothom ha pogut veure, ens han permès fer coses que creiem que són molt bones.
Les línies vermelles sí que són clares. El PP és una línia vermella, el PDECat és una línia vermella, Vox és una línia vermella, Ciutadans és una línia vermella i un PSC amb imputats per corrupció és una línia vermella.
Hi ha espais polítics amb els quals no ens podem entendre de cap manera. Amb altres partits podríem pactar per arrencar mesures concretes. En política s’ha de ser responsable, el partidisme no et pot fer rebutjar una mesura que milloraria la vida d’algú. Si pactar amb el PSC et permet impulsar una promoció d’habitatge accessibles, valoraríem l’acord, però amb persones investigades per corrupció ni tan sols hi hauria debat, ja que xoca amb el nostre codi ètic.
