Els 33 anys de la Laura Garcia Garcia han canviat la seva mirada al futur, adonant-se que no sempre estarà on el busques sinó on el trobes. Als darrers anys compta els quilòmetres de mudances a l’esquena, decidint entre opcions que sovint no eren les ideals, escollint el camí a prendre en situacions no sempre fàcils.
Després del seu pas per la Universitat Autònoma de Barcelona, on va estudiar Relacions Laborals i de completar la seva formació amb un Màster d’Inserció Sociolaboral, va tenir poc temps per aprofitar les seves qualitats al mercat de treball espanyol. L’arribada de la crisi i les retallades, com a tantes altres, van interrompre les seves perspectives laborals. “Recordo presentar-me a una oferta per cobrir una plaça de maternitat. Eren només 4 mesos i ens vam presentar 200 candidates. La situació era molt frustrant, no veia cap possibilitat de futur. Aquí només es parlava de la crisi, aquesta negativitat m’havia contagiat”. Fugint d’aquest clima, el 2011, va marxar amb la seva germana a provar sort a Edimburg, Escòcia, la seva primera aventura a l’estranger.
Se li escapa una paraula en alemany per descriure aquells 4 mesos, “albtraum”, malson. Aquell període va coincidir amb una situació sentimental difícil, la feina netejant cases l’obligava a passar tot el dia sola i ni tan sols va millorar gaire el seu anglès, vivint envoltada d’espanyols. “No em vaig adaptar, em va semblar una ciutat dura per viure, almenys va ser la meva experiència. Però em va servir per perdre la por a marxar fora, veure que tot i les dificultats era capaç de fer-ho”.
Amb aquesta revelació va tornar a Barberà i, després d’uns mesos en què va comprovar que la situació laboral no havia millorat, el 2012 va tornar a agafar un avió, en aquest cas direcció a Croàcia. La seva destinació era la ciutat de Petrinja, a 50 km de Zagreb, la ciutat croata amb una taxa d’atur més alta, difícil de trobar a les guies turístiques. Allà la seva feina consistia a fer treball de sensibilització sobre els Drets Humans als Instituts de la ciutat, a través del Programa de Servei Voluntari Europeu. “No tenia ni idea de Croàcia, vaig arribar sense cap expectativa. Em va sobtar que, més de 20 anys després de la guerra, aquesta segueixi tan present, tant en els edificis sense reconstruir com en la desconfiança entre els diferents grups ètnics.” No té cap dubte en valorar aquella experiència com a molt positiva. No només va conèixer i gaudir una nova cultura, va ser una oportunitat pel seu creixement professional i personal i, per si no n’hi hagués prou, va conèixer el Daniel, que ara és el seu marit.
S’apropava el final del seu voluntariat i tornava a ser un temps de valorar les diferents opcions que li oferia el futur. Quedar-se a Croàcia no estava sobre la taula, Daniel també tenia assumit que hauria de construir el seu futur lluny d’on havia nascut. “Allà la situació laboral és igual de dolenta, fins i tot amb salaris més baixos.” Tornar a Barberà significava tornar a casa dels seus pares a una desesperant i desesperançada cerca de feina, amb la dificultat que el Daniel no parlava l’idioma. Finalment Alemanya va ser la destinació escollida “A mi realment em donava una mica igual, vaig anar a l’aventura, per conèixer un altre país, però tampoc amb la idea de quedar-me. La prioritat era un lloc on l’economia funcionés”.
Mentre el Daniel finalitzava els seus estudis, la Laura va anar a obrir camí a través d’un au-pair amb una família de Colònia “A mi només em sonava el nom, no sabia on anava. Però em vaig trobar amb una ciutat molt guai, amb gent molt oberta, molta vida. En poc temps vaig fer moltes amistats. Només dient que ets de Barcelona ja guanyes molta simpatia, aquí a tothom li encanta la ciutat. Els costa entendre que deixis allò, el seu clima, el seu ambient, per venir aquí, perquè no coneixen quina és la situació econòmica allà”.
Un cop acabat l’ au-pair va haver de buscar-se un pis on viure i una manera de guanyar-se la vida i va comprovar que la potència econòmica dels grans indicadors no es traslladava a la seva realitat. “Mentre estudiava alemany vaig començar a treballar en un restaurant, va ser un període molt dur. Les condicions laborals eren dolentes i el tracte pitjor. Sortia de la feina i arribava a casa a les 3 del matí i a les 7 m’havia de tornar a llevar per anar a les classes d’alemany”. Va canviar aquesta feina per una altra en una llar d’infants, amb la modalitat “honorarkraft” (treball per hores). “És un tipus de contracte en el qual no pots treballar més de mitja jornada, no tens cap dret, t’has de pagar tu la seguretat social. Combinant la feina de la llar d’infants i fent de cangur guanyava 600 euros al mes i només l’habitació ja em costava 450”.
Un cop acabada la universitat, l’arribada del Daniel amb el títol d’Educador Social convalidat i un bon nivell d’alemany obria les portes a oportunitats laborals que milloressin la seva situació econòmica. Però un cop més, aquesta decisió suposava un preu a pagar, i després de buscar per tot el mapa alemany la feina els va portar a la ciutat de Pforzheim, on viuen actualment.
“Trobar pis a Alemanya és una bogeria, conec gent que fa més d’un any que en busca. Nosaltres vam tenir molta sort i vam trigar poc a aconseguir un. A Pforzheim és més barat però clar: si és barat és per un motiu..”. El títol de Goldstadt, ciutat de l’or, fa referència a la gran indústria joiera que hi havia a la ciutat. Ara té una connotació nostàlgica que s’ajusta poc a la realitat. Totalment bombardejada durant la Segona Guerra Mundial va ser reconstruïda “ràpid i barat” i la Laura no dubta en afirmar “és lletja”, tot i que al ser fronterera amb la “Selva Negra” hi ha la possibilitat de fer moltíssimes excursions i gaudir de la natura.
Amb un 26% de població estrangera a la que cal afegir un percentatge important russos nacionalitzats, la xenòfoba Alternative für Deutschland; AfD guanya força a les compteses electorals, arribant a les darreres al 16%. “El xoc més gran va ser la gent, vaig notar molt el canvi amb Colònia. A l’Estat de Baden-Württenberg tenen fama de ser més tancats i, almenys en aquest cas, crec que amb raó”.
També va trobar moltes més dificultats per socialitzar-se “A Colònia arriba gent de tot Alemanya i la gent que ve de fora està en una situació més similar a la nostra, era més fàcil trobar coses en comú. En canvi aquí la gent ja té la seva vida feta, no necessita conèixer més gent. Tant els alemanys com la resta de migrants, que gairebé sempre arriben per sumar-se a la seva família que ja porta anys aquí. Pots tenir bona relació amb els companys de feina, però, si tens una idea per fer el cap de setmana, el més probable és que ja tinguin altres plans”. La comunitat espanyola tampoc ha estat la fòrmula per a ella. “La meva parella no parla espanyol i això ho dificulta. A més, sobretot és gent que va arribar d’Espanya als anys 60 i sembla que s’hagin quedat en aquella època. Al seu local encara tenen la bandera amb l’àliga, no és un lloc on em senti còmoda”.
El context no era fàcil, però ja havien après de la seva experiència que amb esforç podien construir el seu camí, pel que van posar les majúscules a la paraula “futur”. La Laura i el Daniel van entomar el repte més gran que havien viscut fins al moment amb la decisió de fer créixer la seva família portant una nova vida al món. “Sí que ho vaig viure en soledat i va ser dur. A nivell mèdic vaig tenir una atenció molt bona, però jo encara no tenia un bon nivell d’alemany i el vocabulari era molt tècnic, em deixava fer sense entendre-ho tot, mentre buscava informació per la meva banda. Ser mare primerenca allunyada de la teva família no és fàcil”. No pot evitar emocionar-se mentre reviu aquells temps.
Tot i les dificultats, l’arribada de la Janna, la seva filla, ha servit a la Laura per identificar les seves necessitats i focalitzar les seves energies en aconseguir-les. Al novembre farà l’examen d’alemany que espera que li obri la porta a reincorporar-se al mercat laboral. D’aquesta manera espera aconseguir enriquir la seva xarxa social i les seves relacions personals, cercant també de construir un grup d’amistats amb altres famílies i infants amb què la Janna pugui créixer. A l’horitzó es comença a dibuixar una nova mudança, de moment més un desig que un pla. Un possible destí seria Karlsruhe, una ciutat propera en la que esperen trobar un entorn més adequat per al desenvolupament de la seva família. Amb més activitats per a infants, un entorn més acollidor i també una manera diferent de viure la diversitat d’orígens. “Aquí els grups estan molt marcats, només anant pel carrer els pots identificar: els alemanys, els iraquians, els russos, els italians… Vivim a Alemanya, però a la Llar d’Infants els nens parlen entre ells en rus, el seu pare és croat i la seva mare espanyola… això no hauria de ser un problema, si és viu la diversitat com una riquesa. Però a Pforzheim és un motiu d’exclusió i em fa por que la Janna no hi encaixi i creixi insegura”.
Abans de fer-la, ja coneixem la resposta a la pregunta de si li agradaria tornar a Barberà.”Trobo molt a faltar totes les relacions socials, la família, les amistats.. Clar que m’agradaria tornar, però ho veig complicat. Tenim la nostra vida feta que, tot i no ser ideal, te la fas teva, el pla és millorar les coses allà”. Els motius que la van empènyer a marxar per primer cop continuen vigents. La situació no ha canviat massa, a diferència de la Laura, que després d’aquests 7 anys de decisions difícils té un nou objectiu i camina cap a ell.
