La Isabel a la biblioteca Valentí Gubianas. És la renovada biblioteca de l'Escola Can Serra, inaugurada aquesta mateixa primavera./Isabel Morote Iglesias

Isabel Morote Iglesias

Primer vaig conèixer a la seva filla gran, una noia d’aspecte alegre i tranquil, potser més tímida que tranquil·la, a qui li agraden els colors càlids i llegir. Després vaig conèixer a la petita, ni tranquil·la ni tímida, una noia inquieta amant del disseny.  I finalment vaig conèixer a la mare. Una dona que té clar el que vol, poc xerraire i educada.

El que no sabia fa uns anys, és que aquella dona seria la futura directora de l’escola del meu fill.

Parlo de la Isabel Jiménez Pérez, directora de l’Escola Can Serra els darrers tres cursos i professora de la mateixa des de l’any 2008, amb quaranta anys d’experiència com a docent.

Arriba a la botiga on hem quedat, cinc minuts abans de l’hora acordada, amb un somriure d’orella a orella. No sé si per la il·lusió d’asseure al sofà de les entrevistes, si és una manera de tapar els nervis que intueixo porta, o si el té perpetu d’ençà que va decidir jubilar-se als seus seixanta-un anys.

Et consideres una mestra vocacional, Isabel?

Sí, tot i que la meva primera intenció va ser estudiar relacions públiques. Triar carrera amb divuit anys és molt difícil.  Quan vaig veure de prop el món de l’empresa, vaig saber que allò no era per mi, i que el tracte amb la gent i el contacte amb els idiomes, que era el que a mi m’agradava, podia obtenir-ho per altres vies.

Amb la perspectiva dels anys viscuts, et consideres la “profe” que t’hagués agradat tenir?

He intentat impartir un ensenyament proper i respectuós amb els infants.  Jo venia d’una escola de càstigs, de tortazos, d’enciclopèdia en comptes de llibres de text, d’immobilització… Tenia molt clar el model que no volia repetir.

Parlem de la teva infància. Vas estudiar els teus primers anys a la ciutat de Cadis (Andalusia) i després vas venir a Catalunya.  Va ser igual de dur en un lloc que en un altre?

A Cadis vaig assistir fins als deu anys a una escola de monges (Hermanas de la Caridad) i amb el temps he comprovat que eren força avançades per ser una escola religiosa. No era meravellós, però no era un camp de concentració. Quan vaig arribar a Santa Coloma de Gramenet vaig anar a parar a una acadèmia laica de molt prestigi que sí que ho semblava. Ens pegaven, ens cridaven, ens amenaçaven. De fet, la cantarella preferida del director era “Que baje a dirección el que no trabaje, que le haré sudar sangre”. Recordo que anàvem aterrats a classe perquè sempre hi havia excusa perquè algú sortís mal parat.

La Isabel amb set anys acompanyada del seu germà. A Cadis era tradicional al mes de maig que les nenes que havien fet la comunió es disfressessin d’angelet per portar flors a la verge Maria.

Sembla que parlem de vivències de segles passats…  

Doncs no, no fa tant de temps que les coses eren així.  Per sort l’educació ha canviat molt.

I en els teus inicis com a mestre, com era el sistema educatiu de finals dels 70?

Vaig trobar feina només sortir de la universitat,  justament aquí a prop, a l’Escola La Romànica de la Creu de Barberà.  En aquells anys s’estaven creant noves escoles, i feien falta molts i moltes mestres.  L’any 1978 va ser un any dur perquè el sistema educatiu era un caos. L’administració no contractava personal, tot i que cada vegada la natalitat era més alta i la demanda de docents creixia. Els i les mestres vam començar a fer assemblees i manifestacions per denunciar aquesta situació i  així forçar el Departament d’Ensenyament a garantir millors condicions. Recordo, fins i tot, haver dormit una nit en una església amb d’altres companys.

Amb l’arribada de la democràcia, la precària situació de l’educació pública al nostre municipi va millorar.  Com a conseqüència de la manca de previsió durant el període franquista, l’any 1973 hi havia només una escola pública a Barberà, l’Elisa Badia, per donar servei a una població de 10.000 habitants. Els nous consistoris del període democràtic van apostar per donar una empenta a les polítiques educatives amb noves construccions, ampliacions dels edificis existents i millora general de les instal·lacions. L’any 1978 ja hi havia quatre col·legis d’EGB: Elisa Badia, Can Llobet, Can Planas i Can Serra. Entre els anys 1981 i 1982 es construí l’Escola Pablo Picasso. I el curs 1982-83 s’inaugura Can Planas II (l’actual Escola del Bosc).

Quan vaig començar a l’Escola La Romànica, un mes després d’haver-se iniciat el curs, a l’aula de P5 no hi havia cap mestre.  Fins a la meva arribada, les nenes de vuitè vigilaven, en moltes ocasions, i tenien cura dels alumnes

Em van assignar la tutoria de P5, tot i no tenir la titulació d’infantil.  I em vaig trobar amb una classe de quaranta criatures, deu dels quals tenien necessitats educatives especials. Llavors no existien els professors o professores d’educació especial. Ni de música. Ni d’educació física.

Les assignatures, com a tal, existien?

Sí, les assignatures existien.  A música es cantava i a educació física es feia una mica d’esport, fins on cada mestre arribava.

I com era el teu dia a dia? Com et traslladaves des de Santa Coloma fins a Sabadell? En cotxe?

No, era bastant més complicat.  De fet, aquest va ser el motiu per canviar d’escola. Per arribar fins a La Romànica havia d’agafar un autobús, el metro, un altre autobús i caminar una bona estona pels carrers sense asfaltar. Durant el primer curs, m’aixecava a les sis per arribar a les nou. Al segon curs dormia a casa d’una tieta que va venir a viure a Barberà. Així no havia de matinar tant. Recordo que els dies de pluja portava botes d’aigua fins als genolls per creuar els camps que hi havia a l’actual Avinguda Marquesos de Barberà.

I el canvi d’escola va ser positiu per tu?

Vaig començar a treballar a l’Escola Ramon Berenguer de Santa Coloma. Una escola de nova construcció a causa del boom de natalitat.  Allà em vaig quedar deu anys. Vam coincidir molts companys de la meva edat amb ganes de provar experiències noves, i vam intentar portar a terme iniciatives molt interessants que motivessin l’alumnat. Tinc molts bons records d’aquella època i moltes amistats que perduren trenta anys després.

La Isabel a la biblioteca Valentí Gubianas. És la renovada biblioteca de l’Escola Can Serra, inaugurada aquesta mateixa primavera./Isabel Morote Iglesias

I el destí et porta a Barberà de nou?

Em vaig casar i quan em plantejava tenir fills, no volia quedar-me a viure a Santa Coloma.  Volia un lloc més tranquil. I com el temps que vaig viure aquí em va agradar el poble, i a més a més, els meus pares havien vingut a viure aquí,  vaig veure-ho força clar. L’estiu de 1987 vaig venir a viure a Barberà.

També va influir que una amiga meva que treballava a l’Escola del Bosc, em parlés de la implicació de l’Ajuntament de Barberà vers les escoles, fins el punt d’incorporar professionals especialistes de música, d’educació física i inclús d’idiomes, que en aquella època era poc comú a les escoles públiques.

La primera vegada que vaig treballar a l’Escola Can Serra va ser durant el curs 1992-93 de comissions de serveis, només vaig poder quedar-me un curs, i després vaig voltar per escoles de Sabadell uns anys més, perquè a Barberà no hi havia places disponibles.  Però un cop van néixer les meves filles i vaig veure l’enrevessat que era anar amunt i avall i tirar de cangurs a les entrades i a les sortides de l’escola, vaig buscar la manera de quedar-me al poble.

Com?

Vaig fer-me especialista, perquè especialistes sí que es necessitaven. Així, i perquè els idiomes sempre m’han agradat, és com vaig decidir especialitzar-me en anglès.

A Santa Coloma, Sabadell o Barberà… Tots els nens i nenes són iguals? Tenen les mateixes mancances i necessitats?

En termes generals, tenen les mateixes mancances i necessitats. No és el nivell cultural de cada casa el més important pel desenvolupament d’un nen o una nena. És la família i el suport educatiu que en rebin d’ella.

Vas venir d’Andalusia amb deu anys, els teus pares van haver d’integrar-se en una cultura que no era la seva i aprendre un nou idioma. És quelcom fàcil de fer?

No, no ho és pas. El meu pare ho va tenir sempre molt clar. Ens hem d’adaptar allà on siguem, deia sempre.  Les famílies migrants amb voluntat d’integrar-se, amb la seva actitud, motiven a les seves criatures i acceleren el seu aprenentatge.

Que l’educació ha canviat en aquests anys, afortunadament, és obvi. Però i les famílies? Has vist evolució pel que fa a la implicació familiar?

Moltíssima. No t’ho pots ni imaginar. Fa potser uns vint anys, a les reunions de principi de curs, venien sis o set famílies.  Ara en canvi, són sis o set les que falten. I això és una alegria, perquè quan hi ha interès, hi ha molt guanyat. És un pas endavant molt important.

També es nota que els nens i nenes viatgen més i tenen més interès per aprendre idiomes o geografia. Recordo quan treballava a Santa Coloma, anar d’excursió a Barcelona i veure a les criatures bocabadades “Una monja!” o “Un taxi!”, perquè gairebé mai sortien del seu entorn. Ara, qui més qui menys, ha agafat un avió i ha vist que el món no acaba allà on es viu.

Tot i això, i ara parlo com a mare, s’han proposat tallers des de l’escola que no s’han pogut dur a terme per falta d’assistents . D’altres, com un taller de coeducació que es va fer a finals del curs passat, al que vam assistir només deu famílies de tota l’escola.

És cert, ha millorat, però encara podria millorar més. Ningú ens forma com a pares, i tenir aquestes eines al nostre abast és un luxe que no tothom sap valorar.

La col·laboració de les famílies amb el centre permet que la gegantona Farigoleta pugui participar a les activitats del municipi, com ara la cercavila de Festa Major./Isabel Morote Iglesias

El canvi l’hem fet nosaltres, gràcies a vosaltres?

L’actual generació de pares i mares, des de fa uns deu anys aproximadament, es va beneficiar d’un canvi educatiu important a la seva infantesa. Abans els fills de les famílies de classe obrera tenien poc reforç a casa, donat per una suma de condicionants. Normalment la mare estava a casa amb moltes responsabilitats a sobre seu i poc temps per dur-les a terme, i el pare treballava tot el dia fora de casa. L’infant no tenia a qui preguntar en cas de dubte. De fet, en arribar a l’institut alguns ja sabien molt més que els seus pares. Avui dia, això gairebé no passa, perquè els pares d’avui tenen més preparació acadèmica que els de fa quaranta anys.

Què tal l’experiència com a directora? Quina ha estat la tasca menys agradable del càrrec i quina la més gratificant?

Lidiar amb els conflictes diaris d’una escola no és fàcil. El Departament d’Ensenyament no sempre ens facilita les eines per resoldre els problemes i, en canvi, ens exigeix que els solucionem. He tingut la sort de treballar amb un gran claustre de professors  i amb un gran equip directiu, i marxo contenta d’haver fet una bona feina. El secret no és un altre que el bon ambient que es va crear fa anys a l’escola amb l’antic director Joan Pastor, que hem mantingut els directors i directores que hem continuat la direcció de l’escola i que dura i durarà molt de temps, sense cap mena de dubtes.

El repte amb els que es troba l’educació en aquests moments no és nou, ha de continuar perseguint l’objectiu de la igualtat, lluitant perquè la societat deixi de prioritzar la nacionalitat, la raça, la religió i el gènere de l’individu per valorar les qualitats com a persona.

Se’ns acaba el temps. Li dono les gràcies a la Isabel per aquesta estona de xerrameca que m’ha passat volant, i ella em remarca la sort de tots el barberencs i barberenques de tenir unes escoles públiques tan potents a Barberà.

Ens acomiadem parlant del seu futur més proper. La Isabel té moltes idees al cap i moltes ganes de portar-les a terme.  He descobert el motiu del seu somriure permanent: sentir-se afortunada de poder viatjar arreu del món i descobrir, potser amb una mirada diferent de com ho ha fet fins ara,  les seves meravelles.

2 COMENTARIS

  1. hola, em dic Jasveen , soc una alumne de l’escola Can serra més ben dit una antiga alumne perque aquest any he començat l’institut , la veritat es que hever tingut a l’Isabel de directora ha sigut un plaer. Encara que no la hagi tingut de professora.
    Tambe m’ha interesat com eren les escoles i l’educacio d’abans i que gracies a persones que es preocupen a l’educació hem aconseguit millorar l’ambient .
    bueno aqui us deixo , una salutacio
    Jasveen

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom