Gent de Barberà: Identitat, talent i sabates mullades

Isabel Morote Iglesias

Fins fa dues hores, era simplement un home corpulent a qui veig sovint a la porta de l’Escola Can Serra quan anem a recollir els nostres infants. El cunyat de la meva amiga Estefania. Algú amb qui he coincidit alguna vegada al parc, al supermercat o, fins i tot una vegada, a un casament. Després de la nostra conversa, el Daniel Martínez Heredia ha passat de ser algú simplement corpulent, a ser algú tremendament GRAN.

Quedem a les dues, aprofitant l’estona entre el final de la jornada laboral i el principi de la jornada infantil. Arriba pocs minuts tard i es disculpa amoïnat amb un “perdó”. Ens asseiem en un sofà, jo em descalço i ell somriu deixant al descobert les dents més blanques que he vist mai, mentre m’autoritza a gravar la conversa. Comencem.

Ets la primera persona d’ètnia gitana del barri de La Mina amb titulació universitària. A les entrevistes parlen de tu com un referent, un pioner. Què hi ha darrere del teu talent i la teva perseverança? Quin paper ha jugat la teva família en la teva educació?

Vaig tenir la sort de tenir la família que tinc i l’àvia que vaig tenir. Cada vegada que parlo d’això, insisteixo que no sóc un referent, estic en contra d’aquest terme, perquè seria assumir que sóc una excepció. La meva àvia no sabia llegir ni escriure, però sabia que els que sí que ho feien tenien llibertat. El poder d’elecció, de progrés. Ella ens va inculcar el dret a somiar.

Encara que això signifiqués anar a contracorrent?

Recordo una vegada que plovia a doll, de fet en el col·legi van faltar fins i tot alguns professors. La meva germana i jo vam ser dels pocs alumnes a assistir a l’escola. La meva àvia ens va acompanyar. El col·legi estava a uns dos quilòmetres de distància de casa meva i anàvem els tres sota un paraigua trencat. Vam arribar totalment xops, però vam arribar. Tinc gravada a la memòria la imatge de les seves sabatilles mullades.

El missatge que reben dos germans que caminen una bona estona sota la pluja veient a la seva àvia esforçar-se d’aquesta manera, és que anar a escola és alguna cosa molt important.

La meva àvia va aconseguir fer-nos entendre que érem lliures per somiar, però que calia esforçar-se. Ella ens recobria amb el seu amor, creia en nosaltres, en la igualtat. No tinc dubte que això m’ha portat on estic ara. No sabia llegir ni escriure, sabia què era la desigualtat, la pobresa, el respecte, el que no se li acabessin els recursos en una cuina. Sempre la recordo treballar de mestressa de casa. De fet la inserció laboral no ha arribat al poble gitano fins fa, amb prou feines, 30 anys. Tot i això, de jove va aconseguir treballar de cuinera en el menjador d’una escola i a canvi els seus fills rebien estudis. No cobrava ni un cèntim, però els seus fills anaven al col·legi.

Com és estudiar al barri de La Mina?

Doncs dur. Et diré que avui en dia, en ple segle vint-i-u, hi ha un centre de venipunció al costat de l’escola. Els nens veuen entrar i sortir als toxicòmans i, per desgràcia, ho acaben normalitzant. El més curiós, és que aquest centre va ser construït fa un any. No és dels anys vuitanta, ni noranta. Fa només un any.

Estudiar a La Mina no és fàcil. Els meus pares ho sabien i li van restar els diners a altres necessitats per poder pagar-nos un col·legi concertat a la meva germana i a mi. Ser els únics gitanos en un col·legi concertat, tampoc és fàcil. De fet els meus amics de la infància, amb qui mantinc més contacte, són gent del barri.

Una vegada acabat el batxiller, tenies clar quina carrera volies fer?

Criminologia. Una pregunta que em faig des de petit em portà a triar-ho: per què el gitano té l’etiqueta de delinqüent? Volia saber el perquè, aquesta era la meva inquietud. No va ser amb l’objectiu de trobar un treball després, sabia que seria impossible tenir un treball en finalitzar la carrera. No hi ha igualtat en l’accés al món laboral. Si ets gitano, no pots ser criminòleg. De totes maneres, em va aportar un vessant crític molt útil per mirar la vida d’una altra manera. El delicte es pot evitar. És una de les coses que vaig aprendre que més em va xocar. Hi ha delictes de necessitat. Cada pres costa a l’any uns 50.000 euros a l’estat. Si aquest import s’invertís en habitatge, en polítiques socials, en una educació intercultural, … es podria evitar en gran part.

Consideres que has viscut a la teva pell actituds racistes? Es va complir el teu presagi?

I tant que es va complir. Mai he treballat de criminòleg. Vull pensar que el racisme és una reacció de les persones davant del desconeixement i de la por al desconegut.

El poble gitano és un poble nòmada no per voluntat pròpia. Les migracions constants són fruit de la persecució rebuda al llarg dels segles. A Catalunya porten instal.lats 600 anys i, sorprenentment, la seva cultura segueix sent desconeguda. Als llibres d’història els gitanos no apareixen i, si ho fan, és de manera anecdòtica o per reforçar l’estigma del problema. La seva llengua pròpia, el romaní, també ha estat perseguida i prohibida. La manca d’estructura política pròpia i la dispersió geogràfica dificulta la seva defensa i el foment del seu ús. 

Criminologia no és una carrera econòmica. Els teus pares van tornar a aconseguir-ho?

Els meus pares em van ajudar tant com van poder. El meu pare anava a recollir cartons després de la seva jornada laboral, perquè tant la meva germana com jo poguéssim estudiar. A la universitat sempre vaig treballar vuit hores, no hauria estat possible d’una altra manera. Des del primer dia de curs fins a l’últim estudiava vuit hores, treballava altres vuit i dormia quatre.

Vaja, que els dijous universitaris eren per a la resta. Què passa després?

Vaig enviar moltíssims currículums, vaig intentar trobar feina de criminòleg i vaig acabar treballant a l’hostaleria i a la construcció, gràcies a coneguts.

I arriba la crisi…

I arriba la crisi. I els coneguts ja no van sobrats de feina. I pels no coneguts sóc sempre un interrogant i escullen a un altre candidat que no ho sigui.

Un interrogant?

“Sembla que és un bon noi, però…?” “De moment ho fa bé, però…?” “Seguirà així…?”

I les factures amb interrogants no es paguen.

No. A l’atur vaig venir a viure a Barberà perquè teníem família de la meva dona aquí, però els diners per al lloguer es van esgotar aviat. Acabàvem de tenir una criatura i vam passar uns mesos molt difícils. Dono gràcies a la família perquè ens va acollir.

I com vas superar aquest tràngol?

Un dia vaig rebre una trucada de l’Inem per fer una entrevista grupal de Casa Ametller. Ens vam presentar mil persones a aquesta convocatòria anomenada Talent Day. Amb el temps vaig saber que la persona que em va fer l’entrevista era una de les caps de l’empresa. A les preguntes vaig contestar que talent no sabia si tenia però necessitat i ganes de treballar, moltíssimes. La meva interlocutora em va mirar i va llegir el meu segon cognom, Heredia, en veu alta. Em va tornar a mirar i va pronunciar, de nou en alt, el nom del carrer de Sant Adrià del Besòs del meu DNI. Li vaig dir, sí, sóc gitano, de La Mina. Ella em va dir que ja no tenia més preguntes. Al cap de pocs dies vaig començar a treballar a Casa Ametller de Sants, i vuit mesos després em van fer encarregat de la botiga.

I malgrat estar molt bé on estàs, un dels desitjos que es demanen quan es bufen les espelmes d’aniversari arriba sense avisar…

Quan el director del Centre Cívic de La Mina es va jubilar, el Departament d’Acció Cívica i Comunitària buscava a un substitut a Barcelona, a poder ser gitano i amb formació universitària.

Em van trucar per anar a la Generalitat a fer una entrevista, per treballar en el Casal Cívic del meu barri. Vaig fer l’entrevista, i mig enfadat per com havia anat, vaig tornar cap a casa. Al cap de pocs dies em van cridar per dir-me que m’havien seleccionat per ser el nou director del Centre Cívic. Els vaig contestar que gràcies, però que es debia tractar d’un error. Que el meu nom era Daniel Martínez Heredia i que havia anat a fer una entrevista, però per a una plaça de conserge, no pas de director.

Actualment porto com a director del centre un any i mig i estic molt orgullós de poder dir que funciona perfectament. Veig als nens feliços, donem als joves una oportunitat que en un altre lloc no troben, cada vegada tenim més cessions d’espais. Aquí he trobat la meva vocació.

Quant m’alegro, no tothom té la sort de poder dedicar-se al que a li agrada. M’agradaria preguntar una cosa més. T’agrada viure a Barberà del Vallès?

Tinc la sensació que la gent que viu aquí des de sempre no és conscient lo bonica que és la ciutat. Hi ha parcs per tot arreu i és un lloc molt agradable per viure i conviure.

L’educació pública és impressionant. La varietat i oferta d’espais públics. És una ciutat molt agradable on tot està a mà. Ara bé, el que més em va xocar en arribar va ser veure que els vehicles es paren sempre en els passos de zebra. Això no passa a Barcelona ciutat!

És una ciutat per formar una família, per això entre tots l’hem de cuidar. La gent de La Mina està orgullosa de viure allà, a pesar de l’estereotip que es ven des de fóra. I tot i que es fan accions comunitàries i conjuntes, no es fa visible i en moltes ocasions no es donen els recursos necessaris per poder-les fer com es fan a Barberà.  Em meravello amb les festes que hi ha en aquesta ciutat, com surt la gent al carrer a passar-ho bé, com s’ajunten els veïns, els amics i es paren a xerrar al mig del carrer, tal i com passa a La Mina. Veure als nens gaudint del lloc on viuen té un valor grandiós,  però mentre a Barberà són lliures, a La Mina els perseguiran uns estereotips per sempre dels que ells no són responsables..

Agraeixo al Daniel la descripció que acaba de fer de la meva ciutat natal. És cert que de vegades, i ho podem extrapolar a molts àmbits, se’ns obliden les coses boniques que ens envolten, fins que algú les veu amb ulls nous, les diu en veu alta i ens les recorda.

Estem en la porta del col·legi i se’ns està acabant el temps. Em quedaria tres hores més rebent lliçons d’humilitat gratuïtes, però les nostres criatures estan a punt de sortir a fer-nos una abraçada. Si algun dia escriu la seva biografia, seré la primera de la cua en la signatura de llibres. Sens dubte, aquest home arribarà tan lluny com es proposi. M’ha confessat a l’entrevista que la seva àvia somiava que un gitano arribés a la presidència de la Generalitat. Qui sap si aquest president, pot ser el primer gitano de La Mina que va aconseguir una titulació universitària.