El ballet clàssic pot ser compatible amb les expressions artístiques més actuals, defensa el Carlos. Graffiti autoria d'Apout Semor. Foto Isabel Morote.

Isabel Morote Iglesias

Cent vint-i-set passes caminant o trenta-dos segons en patinet. Aquesta és la distància entre casa meva i la casa d’en Carlos López Muñoz, per a on passo com a mínim quatre vegades al dia. De vegades veig entrar o sortir la Rafi, sa mare, amb el Choco, el gos. D’altres veig al pare, el Julián, sempre a punt per a fer-me alguna broma. I no tan sovint, veig la Paula, sa germana. Al Carlos no el veig mai. Ara entenc per què.

Quan penso en ell per fer l’entrevista li comento a sa mare i em respon, quasi al moment, dient-me amb moltes palmes whatsapperes que compti amb ell, a l’hora i dia proposats. Arribat el dia i davant la meva sorpresa, la meva cita no és el nen menut amb ulleres que jo recordava. És un xicot de disset anys, espigat i fort, que parla sense dubitar i que se sent orgullós del do amb què ha nascut.

El ballet clàssic pot ser compatible amb les expressions artístiques més actuals, defensa el Carlos. Graffiti autoria d’Apout Semor. Foto Isabel Morote.

Des de quan balles, Carlos?

Ballo des dels cinc anys. Vaig començar a fer atletisme a la Unió Atlètica Barberà, però l’entrenador de seguida va dir als meus pares que creia que aquell esport no era l’adient per mi, que els aconsellava apuntar-me a ball, doncs passava més estona ballant per les pistes que entrenant.

I van fer cas de les recomanacions?

I tant. Vaig començar a fer ball a l’Escola de dansa i teatre More Dance de Barberà, allà vaig estar dos anys. Després van veure que el que a mi m’agradava era el ballet i van recomanar a la meva família una escola especialitzada en dansa clàssica.

Parlo amb la Mar González Ruiz, ballarina, professora, actriu i Co-Directora de l’Escola More Dance, i li pregunto com era el Carlos López amb cinc anys. On estava la diferència amb la resta d’alumnes de la seva edat? Em diu que els nens i nenes de cinc i sis anys aprenen a ballar amb moviments on la diversió gairebé sempre està present, però que de tant en tant també tenen moments on es necessita la concentració i el sacrifici per fer determinats exercicis. Aquells eren, a diferència de la resta d’alumnes, els moments on més gaudia en Carlos. “Des del primer dia vam veure que era un nen amb un talent innat per la dansa clàssica i el vam motivar perquè seguís per aquell camí.”

I cap a Sabadell!

Cap a Sabadell, a l’Escola de dansa Na Marta. Allà vaig estar tres anys més, van ser els meus principis a la dansa clàssica. El primer any compartia classe amb companys de la meva edat i l’any següent van saltar-me dos cursos i em van posar a la classe dels nens i nenes de 12 anys. I després torno a fer un canvi i me’n vaig a l’Escola de Dansa Marta Bustamante, a Mataró.

Tant l’entrenador d’atletisme, la Mar González com l’Àlex Revuelto Jimenez, ballarí, professor, tècnic esportiu, psicòleg i Co-Director de l’Escola More Dance van veure clar que tenies un do per la dansa clàssica. Tu també ho tenies tan clar?

Sí! Ho he tingut clar des de sempre. Els meus herois no eren pas Spiderman o Batman, com podien ser-ho pels nens de la meva edat. Jo no volia ser Hulk. Jo volia ser Billy Elliot.

Amb la seva companyia el Carlos va viatjar per mitja Europa. En aquest cas, actuant a Londres. Fotografiat pel pare d’una companya, la Judit Font.

Hi ha algú a casa que es dediqui al ball i tu li segueixes l’estela?

No, a casa meva tots són molt artístics, però a la família no hi ha cap ballarí. El meu pare és fanàtic de la música, la meva germana del teatre i la meva mare va fer ballet a l’escola, però res de manera professional. Tenim un amic de la família, l’Elías García Herrera, que va ser primer ballarí dels Ballets de Montecarlo i que ens ha ajudat moltíssim a l’hora d’anar triant camins.

Nova etapa: Mataró. Aquesta és una decisió que altera una mica el dia a dia a casa? Perquè no és el mateix anar a Sabadell, que anar a Mataró. Quantes hores assages?

No, no és el mateix. Ni en temps, ni en diners. Els dos primers anys allà els assajos van ser de quatre hores, tres dies a la setmana. Quan vaig començar l’institut, les hores d’assaig van augmentar i van passar de quatre a sis. I els dies, de tres a cinc. És a dir, de dilluns a divendres, de quatre de la tarda a deu de la nit. A més a més, vaig entrar a la Companyia del Jove Ballet de Catalunya i els dissabtes també havia d’anar a Mataró.

Tens dotze anys, comences primer de l’ESO aquí a Barberà, a l’Institut La Romànica, amb un horari de vuit quinze del matí a tres de la tarda. Just dines i a les quatre has de ser a Mataró, on t’estàs fins a les deu del vespre, i arribes a casa, sense sopar, a les onze. Ho he dit bé?

Sí.

I com es gestionen els desplaçaments, tenint una hora per dinar i arribar?

Doncs gràcies als meus pares. La meva mare sempre ha tret el moment per deixar-nos el dinar preparat. El meu pare treballa fins a les tres, dinàvem plegats a corre-cuita i em portava en cotxe a Mataró. Com fer quatre viatges al dia sortia molt car, el meu pare es quedava sempre per allà, i esperava que jo acabés.

Fent temps sis hores a Mataró?

Sis hores… o les que fessin falta. Mai s’ha queixat. Sóc afortunat dels pares que tinc. Ells van veure que ballar era el meu somni, i m’han recolzat en totes les decisions que he anat prenent, encara que els hagi suposat un gran esforç en tots els àmbits. El meu pare es quedava a Mataró. Ara a l’estiu és més atractiu però a l’hivern és dur… Els dies de pluja es passava les hores al cotxe, llegint o tocant la guitarra.

Ser ballarí d’una companyia de ballet, no és quelcom habitual. Com ho viuen els teus amics i coneguts de l’institut?

Hi ha hagut de tot. Des del que es mofa del que faig, fins al que entra nou a l’escola i em pregunta amb admiració: Tu ets Carlos “El Ballarí”? De fet puc dir que alguns dels que un dia van riure, ara em pregunten interessats. Cada vegada hi ha més nois que mostren interès pel ball, en qualsevol dels seus estils.

I tu? Com portes el fet de tenir una vida tan diferent de la d’ells?

Bé, de vegades m’ho he qüestionat. Ells queden a les tardes, inclús ara comencen a quedar a les nits. Tenen una vida social molt més activa que la meva i és temptador. Però sempre arribo a la mateixa resposta: jo vull ser com sóc. Vull ser diferent. Vull ser ballarí per sobre de tot.

La seva tenacitat i el seu esperit de superació el fan estar sempre centrat en els seus objectius. Foto d’estudi del fotògraf barberenc Juan Muñoz.

A l’últim concurs que t’has presentat, has guanyat tres medalles d’or, tres de plata i tres de bronze, de deu proves. Tens tants premis que necessitaríem tres fulls per citar-los tots. Guanyes a tot arreu on et presentes?

No sempre, però ho intento. De fet, guanyi o no, surto enfadat de l’escenari. Sóc tan perfeccionista que sempre trobo quelcom a millorar.

Has acabat primer de batxillerat sense cap assignatura pendent i sense repetir cap curs. Com ho has aconseguit? És aquest perfeccionisme el que fa que aconsegueixis el que et proposes?

Suposo que en part si, però també haig de treure el temps de dormir, sinó no podria aprovar. Si només li dediqués temps a estudiar els diumenges i les estones de cotxe amunt i avall, no m’hagués tret el curs. Tinc la sort de necessitar poques hores de son.

Al setembre comences segon de batxillerat i, si segueixes les teves pròpies passes, l’últim curs abans de la universitat.

Sí, al setembre faré segon de batxillerat, però no pas a l’Institut La Romànica. Vaig presentar-me a un concurs a París i una escola de Suïssa, la Ballet Schule Basel, va concedir-me una beca per anar allà un any. Així que seguiré amb els estudis de batxillerat online i els de dansa a la ciutat de Basel, a Suïssa.

No és la primera vegada que surts fora amb la companyia. França, Regne Unit, Portugal, Romania, Alemanya, Suïssa… Com i a on va ser el primer viatge sense la teva família, a un país que no era el teu?

El meu primer viatge sol va ser al Regne Unit, a Brighton, per participar en la Dance Word Cup (DWC), una competició de dansa internacional. Tenia només 12 anys. Gairebé tinc més records de quant vaig trobar a faltar els meus pares, que del premi al millor sol que em van donar allà. Quan estic fora valoro molt les coses senzilles. A Barberà ho tenim tot a l’abast i fins que no surts d’aquí no te n’adones.

A l’escenari somia interpretar el paper protagonista amb alguna companyia de ballet internacional. A la fotografia, en un assaig d’un examen acadèmic, a la ciutat de Reus (Tarragona). Arxiu TV3.

Veient el teu horari, d’on has tret el temps per aprendre anglès?

A part del que aprenc a l’institut, em poso les pel·lícules i els vídeos en anglès, i als amics espanyols que viuen a l’estranger els hi demano que em parlin en anglès, per millorar la part oral. També és cert que vaig notar un canvi molt gran després d’estar una setmana a Londres. Vaig presentar-me a un concurs i vaig guanyar una beca per anar a la Royal Academy of Dance una setmana. I en allà, o parlaves anglès o estaves perdut.

Tots els públics són iguals? O canvia el nivell d’exigència depenent del país?

Canvia molt. A Alemanya, per exemple, els hi costa molt arrencar un aplaudiment. Són exigents i volen veure perfecció. En canvi aquí, ens emocionem de seguida.

Ja per acabar, com et veus d’aquí a uns anys?

El meu somni és ser primer ballarí d’alguna companyia.

 

Ja en peu, al costat de la porta, li pregunto si vol afegir alguna cosa. Li faig un breu resum dels punts més importants que hem parlat. Quan pronuncio el nom Marta Bustamante, la directora de l’escola de dansa i de la companyia de Mataró en la que ha estat set anys, ell somriu i diu que li deu tot el que ha aconseguit fins ara i que mai podrà agrair-li suficient, tot el que ha fet per ell.

Em sembla a mi, que en tindrà moltes d’oportunitats i que aquesta serà només la primera de moltes entrevistes que donarà Carlos “El Ballarí”. Anirem seguint les teves passes amic meu, ens hem quedat amb ganes de més. Molta sort a Suïssa i fins aviat!

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom