185 dies

2
187

Han passat 185 dies des d’aquella marxa forçada. Aquell adéu sense entendre el que vindria. 185 dies d’incertesa, d’estrès i d’angoixa, fins i tot per a ells i elles. Però cal entendre que no ha estat temps perdut, s’han après coses a casa, s’ha estat amb la família i s’ha jugat. Cosa que, potser, amb la rutina antiga jugar (amb els pares) era tot un luxe. Però ara, 185 dies després, els nens tornen a trepitjar l’escola. I crec que tornen amb més il·lusió que abans, ni que sigui per reunir-se amb els companys.

¿Pero estaremos separados?– Pregunta un nen a la porta de l’escola Can Llobet. Milers de dubtes deuen passar pels caps dels més petits. Tornen a l’escola, però el pati està separat per zones, la fila és d’un en un i les abraçades cal deixar-les de banda. I, aleshores, penses que són nens. I que tot i complir les normes millor que molts adults, serà inevitable els intercanvis de mascareta o el contacte directe a classe.

Avui he vingut a l’escola, la meva escola. I vinc el primer any que, precisament, jo no en torno. Uns cercles de separació a la porta marquen la nova normalitat. Sempre em porta bons records venir a l’entrada. Recordo quan era petita i esperava que en Paco (el conserge de tota la vida) obrís la porta. Els primers dies sempre estava nerviosa. Volia conèixer a la professora, volia asseure’m a un bon lloc per veure la pissarra i desitjava fer l’obra de teatre que fèiem gairebé cada any. I si em pregunteu per les classes, les recordo perfectament. Recordo l’antiga aula d’anglès i de música. Aquesta última era una classe molt més gran que la resta, situada a l’entrada de les escales. Ara, si no m’equivoco, la falta d’espai ha desplaçat l’aula. Entràvem i ens asseiem en rotllana, i aleshores fèiem percussió o intentàvem cantar. I el gimnàs. Quin gimnàs! Fèiem construccions amb les peces de fusta i jugàvem amb els matalassos. Però el gimnàs, i alguns ho recordaran, era el lloc on fèiem actes i on cantàvem i tocàvem la flauta a les cantates de Nadal. I, parlant del Nadal, penso en l’arbre. El gran arbre que presideix l’entrada de l’escola. Abans, fa molts anys, s’engalonava tot sencer. Quedava ben maco amb tota la decoració i aleshores nosaltres cantàvem les cançons que ens havíem après a aquella sala de música. Els pares aplaudien i feien fotos amb càmeres de l’antiga antiga normalitat. Aquella on sorties a un dels tres patis de l’escola, t’ajuntaves amb els amics i parlaves fins que tocava la sirena del timbre. Perquè el sentit de l’escola era això, la reunió amb els amics i la classe en família. Ara el Can Llobet ha canviat una mica. Diguem-ne que ha crescut i s’ha fet institut també. Un institut que per fi ha vist la llum, després de ser només paraules des de fa bastant més d’una dècada. Però, com a moltes escoles, li cal també una renovació. I és que s’han aturat alguns dels projectes. S’esperava iniciar el curs amb un nou menjador amb cuina pròpia. Però, de moment, s’haurà de compartir l’espai de menjar amb el gimnàs de l’escola.

La pandèmia ens ha posat a prova, d’això no hi ha dubte. I aquesta setmana no només s’hauran d’adaptar els alumnes a la tornada a l’escola. Ho ha de fer tota la comunitat educativa, del primer a l’últim. Cal conviure amb els problemes actuals, cal netejar cadires i taules, veure aigua en ampolles i no en gots a pàrvuls, cal netejar joguines i, tristament, no ajuntar infants. Però també s’ha de continuar tenint en compte que la nova normalitat no ha acabat amb els problemes d’abans. S’ha d’entendre que el respecte pels companys i companyes de classe és primordial, i que els atacs i els riures a la resta mostren una falta d’empatia i educació bestial. Tots els nens i nenes tornen a una escola diferent, amb normes diferents. Però molts dels infants tornen amb la mateixa angoixa de sempre. La que ja patien a l’antiga normalitat. I això és també feina de tots. 

Tant de bo els mals pronòstics errin. I que les escoles continuïn obertes perquè els rebrots siguin mínims. És necessari que ho continuïn fent. Per tots aquells treballadors essencials que l’únic remei que tenen és deixar els nens a l’escola, per tots aquells pares que teletreballar sense conciliar és tot un repte i, sobretot, per tots aquells nens i nenes que necessiten l’escola i la rutina. Però també és necessari el sentit comú dels pares. Els esforços de la comunitat educativa per mantenir distàncies i higiene han d’anar acompanyats dels esforços dels progenitors per continuar mantenint això fora del centre. Serà un curs difícil. Atípic. Però sota les mascaretes ells continuaran rient. I les escoles continuaran fent tot allò que estigui a les seves mans per fer dels centres un espai segur. Per continuar aprenent, llegint i relacionant-se. Perquè 185 dies han estat molts i perquè, tot i la distància, estic segura que anant a l’escola ells se senten més a prop que mai de l’antiga normalitat.

2 COMMENTS

  1. Treballadors
    Nens
    Famílies
    Amics…

    M’ha agradat l’article, però crec que cal apostar per un llenguatge més inclusiu i desmasculinitzat.

    • Hola Christian! Gracias por tu comentario y sugerencia. A veces, sin ser excusa, en los medios simplemente utilizamos la palabra que socialmente (y no acertadamente) está establecida como genérica (niñOs, trabajadorEs…) con el fin de hacer un relato más corto y ágil en su lectura. Sin embargo, como puedes leer, en la crónica se incluyen también ambas terminaciones lingüísticas (nens i nenes, companys i companyes…). Gracias por leernos y lo tendré más en cuenta en próximos relatos! Un saludo!

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here