El dia que la mort ens va fer recordar la vida

Andrea Vicente Herrero

Ens queixem. Discutim. Barallem. Ens avorrim. Estem cansats. Cansats de la rutina. Cansats de nou gaudir. Cansats de treballar. Parlem sense saber. Sense entendre. Però parlem. I critiquem al del costat. El critiquem perquè té més que nosaltres. Perquè ha aconseguit més que nosaltres. O el critiquem perquè sí. El critiquem perquè forma part d’històries, de records, d’experiències on nosaltres també hi voldríem ser. Més, més, més. Sempre més. Ens enfadem sense motiu. I, de vegades, ens preguntem sobre la nostra existència, sobre què passarà després. Ens preguntem si hi ha vida després de la mort. Tota una ironia si quan vivim ho fem a mitges. Si quan vivim sembla que ho fem com si estiguéssim morts.

Dia 31 d’octubre: Són gairebé les cinc de la tarda i les flors llueixen brillants. Només s’escolta el cruixir de les meves sabates trepitjant un terra a quadres. Una dona m’ha obert la porta amb la condició que fos molt ràpida en la meva visita. És hora de tancar el cementiri de La Romànica. La volta ha estat breu. Així que marxo amb mil dubtes i una bona dosi de realitat. Gairebé una desena de persones es queden a la porta. Esperant. Ja no els deixen passar.

Novembre ha començat amb una festa marcada al calendari. El dia de Tots Sants, un dia per recordar, més que mai, a aquells que ja no hi són entre nosaltres. Però, com deia, la visita en vespres del dia 1 ha estat curta. Cinc minuts a correcuita m’han generat dubtes, pensaments, sensacions i preguntes. I, les respostes, les vaig anar a buscar aquella mateixa tarda a la Parròquia de Santa Maria. A una sala plena d’imatges i figures de Sants amb llibres d’art, de literatura i de pintura gòtica.

El cementiri de La Romànica, gestionat per la parròquia, va ser creat el 1904 i, fins aleshores, l’únic que hi havia era un cementiri adossat a l’església romànica. La primera zona que es va crear va ser la banda dreta. Allà van posar diversos nínxols. És cert, també, que és l’únic cementiri que hi ha hagut fins als anys 70, moment en què va començar a créixer la població barbarenca i van crear el cementiri municipal.

Però aquest, com molts altres, és un cementiri ple d’històries. Tot just a l’entrada es pot veure una escultura que porta per nom “Àngel del Judici”, de l’artista manresà Ramon Oms. L’escultura és un dipòsit de cendres i, en l’actualitat, hi ha tres persones allà. Però no va ser fàcil poder-ho construir. L’any 2005 es va inaugurar i va ser, en gran part, gràcies a la donació d’algú que encara avui dia desconeixem. Des de la parròquia es va contactar amb l’artista manresà perquè es volia fer una obra d’art al barri de La Romànica. El preu que demanava l’escultor estava fora del pressupost que aleshores tenia la parròquia. És per això que, en un principi, no la van fer. Però algú ho devia saber perquè un dia van rebre un sobre que portava per títol “Para el Àngel” amb un dècim de loteria al seu interior. Pensaven que algú els hi havia deixat allà perquè tinguessin sort i els hi toqués. La sorpresa va arribar quan el dècim ja estava premiat. Així doncs, van poder reunir tots els diners per fer en tres o quatre mesos l’escultura. Una escultura on l’àngel, fet amb bronze i representant la immortalitat, està assegut sobre rajols vells cremats que simbolitzen la humanitat. I amb una trompeta a la mà. Si l’aixeca, portaria a tots al judici. Es tracta, a més, d’un memorial de tots els qui reposen al cementiri.

Dia 1 de novembre: Les campanes de l’església indiquen que són les dotze del migdia. La zona exterior del cementiri és plena de cotxes. Només entrar notes l’ambient. És tens i familiar. Avui el cementiri és un lloc de reunió. A la banda dreta, al fons, tal com em van explicar a la parròquia, hi ha una zona de dipòsit d’ossos. És una sala on els nínxols són més petits, concretament de la mida de l’ós humà més gran: el fèmur. Encara hi ha alguns buits, uns altres estan tapiats amb ciment i a la resta posa amb retolador que estan plens.

Just a l’entrada, com deia, l’àngel dóna la benvinguda al cementiri. Un cementiri petit, amb uns 500 nínxols. És molt difícil conèixer, tot i que a la parròquia tenien tres llibres de registres, el nombre oficial de persones enterrades. Un d’aquests registres em va mostrar com en un mateix nínxol hi havia quatre persones.

Avui el cementiri és ple. Ple d’avis, d’adults, de nens i, com dic, de famílies. Els bancs que hi ha a cada carreró serveixen per descansar, però també per reflexionar. Es poden veure les cares tristes i pensatives d’aquells qui s’asseuen davant del nínxol. Ple de flors, ple d’amor, de respecte i de tendresa d’aquells que més l’estimaven. Una de les novetats del cementiri són les dues sales destinades a les urnes. Unes sales de color rosa, repletes de silenci. Una d’elles conté un sarcòfag. Buit. Ple d’història. Quan el 2012 es van fer unes prospeccions arqueològiques al voltant de La Romànica van aparèixer tres esquelets junts que pertanyien a una mare i als seus dos fills, d’uns 5 i 9 anys. Als esquelets se’ls hi va fer la prova de carboni 14 i s’ha datat l’enterrament sobre el segle IX i, per tant, previ a la construcció de l’església La Romànica (s. XI). Així doncs, s’ha volgut conservar amb cura la troballa i, tot i que els esquelets es van enviar a la Generalitat fa uns anys, s’ha volgut habilitar un lloc dins del cementiri que permeti contemplar-los quan es produeixi el trasllat. Una història que, sense dubte, em va impactar. No només per la imatge de la mare amb els fills, sinó perquè els esquelets es van trobar tocant a l’església i, per tant, qui la va construir va tenir coneixement de que eren allà i els van voler mantenir.

Només em queda un passadís per recórrer. Mentrestant, penso en la vida i la valoro una mica més. I valoro també com de cuidat està el cementiri. Fruit de l’esforç i del treball. Perquè no és un cementiri qualsevol. Tot i la tristesa d’haver d’entrar en un lloc que simbolitza moltes coses el fet que estigui net, polit, cuidat i, en definitiva bonic, et fa sentir, com a mínim, una mica més còmode. Les tasques per millorar-lo han estat moltes, des de posar el terra de ciment fins a enllumenar les zones, passant també per tapiar-ho tot perquè no entrés l’aigua. I en aquest últim passadís veig asseguts uns avis, mirant cap endavant. Pensant, potser, en el passat. O en el que li podien haver dit i no ho van fer. O, simplement, recordant. És aquí quan t’adones que estem de pas i que en qualsevol moment podem posar un punt final a la nostra història. És aquí quan sents que, potser, hauries de dir més cops t’estimo, hauries de fer més petons i donar més les gràcies. Marxo del cementiri amb les preguntes resoltes però amb el dubte de saber si adonar-me de tot això perdurarà en la meva memòria o, quan se m’oblidi l’experiència viscuda, tornaré (i tornarem) a viure a mitges. Li dic adéu a l’àngel i me’n vaig també amb la certesa de saber que, al cap i a la fi, el cementiri és un espai de trobades. Entre familiars. Entre amics. Entre la vida i la mort. Entre el passat i el present. I, per tant, passar pel cementiri no només fa pensar que som vius als que hi anem, sinó també és viu el record dels qui, un cop, van morir físicament. Perquè com deia la pel·lícula de Coco:

“Solo se muere cuando se olvida”.