Home Opinió Cartes Visibilitzem el sexe: Aturem l’abús infantil

Visibilitzem el sexe: Aturem l’abús infantil

0
Visibilitzem el sexe: Aturem l’abús infantil

Patrícia Serra

SEXE. Una cosa tan present en el nostre dia a dia però un tabú massa gran com per poder parlar-ne als infants amb naturalitat. Han passat molts anys des de que l’esglèsia, al segle II, ens va ensenyar que el sexe era prohibit, brut i pecaminós. I tot i que aquesta concepció ha canviat molt des d’aleshores i el sexe hagi pres una altra dimensió en la nostra societat, encara ara en seguim parlant com si estiguéssim dient un secret (Focault, 2005).

Però el problema d’arrel no és com concep la societat el sexe, sinó en com concep als més petits. Els infants no són considerats persones de ple dret, i som els adults qui decidim per ells. Decidim qui els governa, a quina escola han d’anar i quina és la informació apropiada per la seva edat. I privar-los de saber què és el sexe els situa en una posició de vulnerabilitat davant dels adults. No es tracta només de que perdin el privilegi d’entendre algun acudit verd, sinó que perden el privilegi d’entendre qualsevol situació en la que un adult intenti abusar d’ells o d’elles. 

Pot semblar que la probabilitat de que algú intenti abusar d’un infant sigui molt baixa. No obstant, el Síndic de Greuges alertava al 2016 que un 15% de menors d’edat patien abús sexual, situant-se en un 20% en el cas de les nenes i un 10% en el cas dels nens. I davant d’aquestes dades alarmants, quines opcions tenen els infants per defensar-se?

En cas d’explicar que han patit un abús potser parlaran de monstres, d’assassins, o pot ser que ningú els cregui. Vigotsky ens diu que per a què es produeixi qualsevol aprenentatge l’infant ha de ser capaç d’anclar i relacionar el nou coneixement amb algun de previ. Ha de poder relacionar la nova experiència amb una idea coneguda. Una nena petita, que no sap què és el sexe, no pot entendre què li està passant i ho relaciona amb allò que li és conegut, associant-ho a les històries més aterradores que hagi escoltat. No obstant, el més habitual (s’estima que entre  el  65% i  el 85% dels casos) no ho diran a ningú, o ni tan sols seran conscients que han patit un event traumàtic. No és casualitat que arrel de l’era de la comunicació i el  fàcil accés a la informació hagi augmentat el nombre de denúncies, un 54,7% de l’any 2018 al 2019. Però ha augmentat realment el nombre d’abusos o només la consciència que se’n té? Quantes persones que han patit abusos encara no en són conscients?

Quan es produeix un trauma, les memòries queden emmagatzemades de manera diferent que les d’altres experiències viscudes, de manera que són records més intensos i detallats, però en ocasions inaccessibles. No obstant, el cervell sempre és conscient que hi ha alguna cosa oculta i això fa que la persona s’activi davant certs estímuls (a vegades olors, paraules…) i el cos reaccioni de la mateixa manera que davant del trauma bloquejat. És per això que les seqüeles de l’abús infantil acostumen a durar fins l’edat adulta, quan les persones passen a trobar-se en un entorn de seguretat i poden dur a terme el seu procés de sanació.

Identificar si un infant està patint abusos és extremadament complicat, degut a la subtilitat dels símptomes descrits en la taula de Echeburúa i Corral (2006), i a que no tots els infants presenten els mateixos ni de la mateixa manera. És per això que cal estar especialment atents/es al joc i dansa, dibuixos, escrits, i altres produccions artístiques dels infants. Observar si reprodueixen conductes sexualitzades o dibuixen genitals, extremitats punxegudes o els ulls o la boca tatxats o inexistents, o si escriuen textos carregats de dolor, por, tristesa o ràbia. Si privem als infants d’expressar-se lliurement, i els eduquem en la repetició i reproducció constant de de normes i models estereotipats, no arribarem a entendre mai què hi ha dins el seu cap, i els impedirem comunicar allò que necessiten.

L’abús sexual infantil és una realitat que afecta a una gran part de la població, no només als infants que el pateixen sinó també a tota la gent que els envoltem. En la majoria de casos els abusadors són persones properes a l’infant (família, amics, professors…), persones en qui confiem i no tenim eines per identificar. Si volem protegir a la infància sense privar-los del contacte amb els adults, l’única estratègia que ens queda és donar-los la informació que necessiten. Parlar del consentiment, de la possibilitat de dir no. Explicar que hi ha zones especials, que sàpiguen els seus noms i què vol dir si algú els toca la vulva o el penis. Explicar-los per què senten plaer quan es toquen, i contestar totes les preguntes que tinguin amb el respecte i honestedat que tota persona es mereix. Que l’adultocentrisme deixi de ser una barrera i puguem ajudar als infants a aturar d’una vegada per totes l’abús sexual.

Bibliografia

Chu J.A., Frey L.M., Ganzel B.L., Matthews J.A. (1999). Memories of childhood abuse: dissociation, amnesia, and corroboration. American Journal of Psychiatry

Echeburúa, E. i Corral, P. (2006). Secuelas emocionales en víctimas de abuso sexual en la infancia a Cuadernos de medicina forense no. 43-44 

Foucault, Michel (2005). Historia de la sexualidad I: la voluntad de saber.

Trigésima edición. Siglo XXI. Buenos Aires, Argentina.

García Gonzáles, Enrique (2010). El significado de la obra de Vigotsky a Pedagogía constructivista y competencias. México: Trillas

Manzanero, A. L. i Recio, M. (2012). El recuerdo de hechos traumáticos: exactitud, tipos y características a Cuadernos de medicina forense vol.18 no.1 

Weeks, Jeffrey. (1985). El malestar de la sexualidad. Talasa. Madrid, España

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here