Antònia Albert Peñalver
El dret a l’habitatge és un dret àmpliament reconegut, inclòs als tractats internacionals, i recollit a les legislacions nacionals en les seves constitucions i lleis.
La Declaració Universal dels drets humans (Any 1948) a la Resolució 217 A (III), de l’Assemblea General de les Nacions Unides ens diu a l’article 25 que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat”
El Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals (Nacions Unides, 1966. Entrada en vigor, 1976), reconeix a l’article 11è el dret de tota persona a un nivell de vida adequat per a ella mateixa i per a la seva família, incloent-hi l’alimentació, el vestit i l’habitatge adequat, i també a una millora constant de les seves condicions de vida.
La Constitució Espanyola (Any 1978) recull a l’article 47 que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya (Any 2006) a l’article 26, estableix que “les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis”
I la Llei del Dret a l’habitatge de Catalunya (Any 2007) exposa a l’article 2 com a finalitat de la Llei: “fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat, establert per la Constitució i per l’Estatut, i la resta de drets constitucionals connexos”, i al article 4 determina que “el conjunt d’activitats vinculades amb el proveïment d’habitatges destinats a polítiques socials es configuri com un servei d’interès general per a assegurar un habitatge digne i adequat per a tots els ciutadans”
Així ens trobem amb un marc legal que estableix tota una estructura de bones intencions, però que no són d’obligatori compliment. Els compromisos adquirits no permeten a una persona invocar el dret a un habitatge en cas de no poder accedir-hi pels seus propis mitjans i la impossibilitat de fer front a les despeses del manteniment de l’habitatge pot acabar en desnonament.
Desnonaments que vivim massa habitualment i que el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides, en l’Observació General número 7 (Any 1997) ja considerava l’obligació dels poders públics de garantir el reallotjament adequat de les persones sense recursos afectades per un desnonament i incorporava que el dret a l’habitatge inclou la protecció en contra dels desnonaments forçosos.
Tenim, doncs, un dret reconegut plenament que a la pràctica no és efectiu. Paper mullat.
I amb tot aquest paraigua legislatiu, l’any 2007 neix la Llei del Dret a l’habitatge de Catalunya, que reconeix que “l’habitatge és una de les preocupacions més importants per a la ciutadania catalana, que veu com d’anys ençà els preus d’aquest bé de primera necessitat han augmentat molt pel damunt del seu salari, cosa que obliga les famílies, en el millor dels casos, a endeutar-se fins a límits que posen en perill llur capacitat de consum, amb terminis d’amortització dels préstecs cada cop més llargs i subjectes als riscos i les incerteses davant canvis futurs, ja siguin laborals, familiars o de tipus d’interès”. Tot això a les portes de la greu crisi econòmica i financera mundial del 2008, que comportaria un agreujament de les desigualtats socials i un augment exponencial de les necessitats social que posen en risc el dret fonamental a una vida digna.
Els anys 2013 i 2014 vivim el període de màxima exposició d’aquesta crisi i, a partir d’aquest període es començava a parlar d’una recuperació econòmica constant. Recuperació que no es va traslladar a nivell social a les classes treballadores, amb un mercat de treball afectat per l’atur i la precarietat laboral, amb un sistema públic afectat per grans retallades en sanitat i educació, on no es van deixar de viure situacions de pèrdua de l’habitatge i on no deixen d’augmentar les desigualtats socials i l’exclusió.
En aquest context de crisi pren especial rellevància l’habitatge. Les dificultats d’accés i manteniment, i l’augment de les situacions de pèrdua de l’habitatge, el situen en els primers llocs del discurs polític
L’any 2009 emergeix a Barcelona la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca; la PAH, reclamant amb força accions polítiques decidides en relació a l’habitatge i aglutinant diferents sectors de la població que no es corresponien amb els habitualment definits com a col·lectius vulnerables, a més del suport d’entitats del tercer sector i de bona part de la societat civil. La PAH va impulsar la Iniciativa Legislativa Popular de mesures urgents per fer front a l’emergència habitacional i la pobresa energètica, recollint 150.000 signatures l’any 2015 i aconseguint l’aprovació per unanimitat del Parlament de Catalunya.
La Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, reconeix l’emergència habitacional i aprova un conjunt de mesures que pretenen donar resposta a la situació a Catalunya.
Una llei avantguardista i garantista, amb esperit de donar una segona oportunitat a les persones i famílies, que ha aturat milers de desnonaments, amb voluntat de demanar la seva (gran) part de responsabilitat als bancs i grans tenidors i que també ha patit suspensions per part del govern del PP.
Una llei que neix de la ciutadania i de la societat civil, amb un gran suport social, que reclama l’aplicació integral de la llei 24/2015 i que no l’ha deixat de defensar incansablement per acabar amb els deutes de moltes famílies, aturar els desnonaments i els talls de subministraments i per disposar d’un parc d’habitatge públic i social suficient.
Una ciutadania que reclama als poders públics que es facin polítiques socials d’habitatge, dedicant pressupost suficient per augmentar el parc públic i dotar de personal suficient per desenvolupar les mesures de la llei: mobilitzar els habitatges en mans d’entitats financeres i grans tenidors, vetllar per l’aplicació del lloguer social que obliga la llei, assegurar el compliment del dret a un reallotjament adequat, impulsar mesures de contenció de preus del mercat per tal que el pagament de l’habitatge sigui proporcional als ingressos de les persones, per garantir la vida digna de les persones i posar veritablement les persones al centre.
Una ciutadania que observa com el poder judicial deixa dia rere dia que quedi impune l’incompliment de la llei. Cada cop que es dicta una sentència de desnonament i una família és expulsada violentament de casa seva sense disposar d’una alternativa digna i adequada, s’incompleix la llei. Cada cop que s’accepta que un gran tenidor interposi una demanda de desnonament per ocupació d’un habitatge buit, s’incompleix la llei, fent una interpretació en que el dret a la propietat està per sobre del dret a una vida digna.
Una ciutadania que no es conforma i que continua la lluita, i que ha fet possible un pas més cap al dret efectiu a l’habitatge amb l’aprovació del Decret Llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge.
Un camí que ha de continuar fins que les polítiques d’habitatge siguin considerades servei públic i de dret, amb una perspectiva social i veritablement centrat en les persones, i no únicament des de l’urbanisme i l’economia. Fins que l’habitatge sigui realment un dret fonamental garantit, fins que l’habitatge es valori per la seva funció social i no com producte mercantil.
Perquè les persones necessitem una llar on desenvolupar el nostre projecte vital, on sentir-nos segurs i protegits, i poder relacionar-nos amb la comunitat des de la garantia de l’espai privat. I la societat, la nostra, ha de donar l’oportunitat de viure dignament a tothom, sense oblidar als més vulnerables: infants, dones víctimes de violència masclista, persones grans, persones sense llar… i incorporant a totes les persones independentment de la seva procedència, trencant amb la injustícia de la llei d’estrangeria.
