“No hi ha barrera, pany ni forrellat
que puguis posar a la llibertat de la meva ment”
Virginia Woolf
8 de març 2019, plaça de la Vila. La plaça es va tenyint de lila i de somriures mentre sonen les primeres proclames. Em faig un selfie i l’envio a uns amics amb els que ens agrada debatre d’actualitat politicosocial del nostre país.
Les respostes no es fan esperar “què fas? No treballes avui?” Els explico que avui és 8 de març i hi ha convocada una vaga feminista. Els informo dels canals que poden fer servir per informar-se i de les principals mobilitzacions, per si volen sumar-s’hi. Noto les primeres senyals d’incomprensió.
Fins que un amic salta “jo no entenc perquè us queixeu”. Obro uns ulls com unes taronges, em sembla mentida que al segle XXI, una persona de 30 anys em deixi anar un comentari així. Miro de dir-li, entre incrèdula i indignada, que els motius són diversos: és una vaga laboral, de cures, de consum i estudiantil.
Miro de parlar-los del sostre de vidre, de les desigualtats retributives i en les pensions, de la distribució desigual de les tasques domèstiques, de criança i de cures. I de les mortes. Això els torna una mica receptius però no deixen de demanar-me que posi fets a les meves paraules, que els expliqui anècdotes personals: “però jo conec moltes dones que no els passa res, són casos aïllats” diuen.
La meva estupefacció és cada vegada més gran i no puc evitar comentar a les companyes i amigues de la plaça la conversa que estic mantenint “lluitem també per la no normalització d’aquesta classe de rols masclistes”, concloem.
No només parlem d’assassinats ni violacions, parlem de tocaments impunes al metro, de sous diferents per a fer la mateixa feina, de “i tu vols ser mare?” en entrevistes de feina, de “ja podràs tu sola?” a la botiga de bricolatge, de “aquest tema millor li comento a l’home de la casa” del servei tècnic, de l’amiga que comenta que va de cul perquè no arriba a tot entre la feina, la casa i les criatures “i el teu home no t’ajuda?” li contesten…
Al principi rebo comentaris de “sou unes exagerades” però quan vaig desgranant-los la situació que vivim avui, 2019, segle XXI, els comentaris es tornen en incredulitat. “Però perquè no us queixeu? Això no és just” ja som on volia. Els explico que justament per això és el 8 de març i que justament és això el que fem al carrer avui, de lila.
El dia va passant, la cercavila, les proclames, el manifest. Cada vegada en som més. A la tarda, una marea lila banya els carrers de Barcelona. No deixo de pensar en la conversa del matí, en la meva estupefacció al inici i en la seva al final. Penso que és trist que sigui una realitat per a totes nosaltres i d’altres ni se’n adonin. Però estic orgullosa de les meves, les que sortim al carrer i cridem, les que provem de canviar la situació actual, les que removem consciències i fem reflexionar.
I tan és així que, unes hores més tard, els meus amics em tronen a escriure. Aquest cop per felicitar-nos a totes, emocionats, per les grans mobilitzacions. Sí, tinc amics que el 8 de març van ser masclistes. Tinc amics que em van fer adonar, un cop més, que els masclismes són per tot arreu i que tots i totes nosaltres hi podem caure fàcilment. Però estic feliç de dir que tinc amics que, avui són més conscients de la realitat que vivim moltes dones.
Però sobretot, estic feliç de saber que tinc amigues que lluiten, que criden i que es revolten contra el que considerem injust. Perquè hi ha hi ha molta feina feta, i molt ben feta, però sobretot hi ha molta feina per fer encara! No defallim ni ens quedem afòniques.
