Com a treballadora social, dilluns 16 de març vaig tenir serveis mínims i a partir de dimarts vaig començar a teletreballar. Des de Serveis Socials estem contactant per telèfon amb totes les persones que habitualment atenem. Que sàpiguen que som aquí, que malgrat la distància els mirem, que no són invisibles. Els oferim un canal de comunicació i activem els recursos necessaris per cobrir necessitats bàsiques, sobretot alimentació i farmàcia.
Totes les trucades són necessàries però sento que, en aquests dies, les dones són les que estan al capdavant de la situació i les famílies monomarentals són un dels col·lectius més castigats.
També les dones que es dediquen a treballs de cures i neteja, que si no treballen, no cobren. En aquestes tasques no val el teletreball. O es confinen i deixen de percebre ingressos o assumeixen per obligació la càrrega física i emocional de continuar treballant i s’arrisquen a infectar-se.
Les conseqüències econòmiques de la caiguda de l’activitat en el sector serveis (comerç, hostaleria, educació…) afectarà més a les dones que als homes, donat que l’ocupen en un percentatge molt més elevat.
Les dones afectades per ERTES, amb feines que ja eren precàries i que no saben quins ingressos tindran el dia 1 del mes següent. Veient com s’acaben els diners i amb missatges com “Em queden 20 €, jo crec que el cap de setmana puc passar”.
Les dones que treballen a residències, centres d’assistència primària i hospitals i tenen la incertesa del contagi. I han de tornar a casa, amb les seves filles i els seus fills, amb l’angoixa i la frustració de no saber exactament què fer per evitar contagiar als seus.
Les dones que continuen atenent als seus a casa i es desplacen també a casa dels seus familiars més grans que han quedat sols. Ara que els espais de socialització habituals desapareixen (escoles, centres de dia, places, mercats, oficines…), les seves funcions passen a situar-se a l’àmbit domèstic. I suposen una càrrega més a la motxilla de la responsabilitat familiar.
Les dones grans soles, sense xarxa familiar que les ajudi. L’aïllament accentua la solitud.
Les dones que conviuen amb el maltractador. Aïllades, incomunicades i obligades a conviure amb el seu agressor les 24 hores. La seva llar és també la seva presó.
Les dones que tenen a càrrec persones discapacitades i depenents.
Totes. Totes i cadascuna d’elles amb la sobrecàrrega del coronavirus. Cuidant. I oblidant cuidar-se.
Ara més que mai és quan les persones han de ser-hi al centre. I potser, només potser, sigui una oportunitat. És difícil, però no impossible.
