Segons la RAE, la solidaritat és “l’adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altres”.
L’ésser humà, històricament, entenia la solidaritat com a un valor moral necessari i productiu dins de les civilitzacions, per avançar i millorar la vida del grup ajudant al feble per ser de manera cohesionada més forts. És però, amb l’arribada del cristianisme, quan aquest valor comença a tenir un caire espiritual, obligatori, menys general, i per tant, més practicat per aquells que són propers a una manera de pensar i actuar més cristiana. Però amb una voluntat més de fer visibles les seves bones accions per tenir un reconeixement social, que no pas per moralitat i benefici comunitari.
La solidaritat es converteix en un manament, es perd l’objectiu d’ajudar al feble per la visibilitat de compliment i passa de ser una eina imprescindible voluntària, a una càrrega que es fa per obligació. Passen de ser actes solidaris individuals en secret a ser comuns i de manera pública.
Amb l’arribada de les democràcies, són les pròpies Constitucions que fan responsable al poder. L’estat es constitueix com el garant de les necessitats bàsiques de la seva població i el màxim responsable de donar una visibilitat d’ésser un estat fort. L’estat de Dret permet la nostra omissió solidaria individual ja que la solidaritat es planteja com a una acció política. Per tant, el cost dels actes solidaris passen de ser directes a indirectes, ja no som nosaltres com a individus sinó els governs els que han d’assumir el cost de les accions solidaries.
En resum, els individus tenim una posició passiva davant la nostra responsabilitat solidària històrica i ens limitem, en la gran majoria de casos, a esforçar-nos per tal que els mandataris polítics inverteixin part dels nostres impostos en actes solidaris, més que ser nosaltres qui ens autoorganitzem i tractem de ser solidaris des de la individualitat, en secret i voluntàriament.
Per sort, tot i que queda molt per aconseguir, la nostra ciutat ha adquirit una responsabilitat política en intentar garantir consums bàsics als habitatges, una educació pública i igualitària per a tothom, uns parcs i espais comunitaris dignes, un teixit associatiu fort, divers i visible… Però…Som un municipi solidari? Ens autoorganitzem individualment per ser solidaris davant necessitats que tenen veïns de la nostra ciutat? Som una població capaç de tornar a mirar-nos als ulls els uns als altres i actuar desinteressadament davant les emergències que ens envolten i que afecten a part de la nostra població en secret? O mantenim una espera d’acció política solidària davant d’aquestes necessitats? És a dir, tenim una espera insolidària?
La nostra ciutat ha crescut molt els darrers anys i aquest creixement ha apropat problemàtiques que ens quedaven lluny, com el problema dels preus de l’habitatge. La manca d’un treball previsor en aquesta matèria (pensàvem que només era i seria una problemàtica de Barcelona) ha provocat que Barberà del Vallès tingui un problema important en aquest sentit i no tingui una solució ràpida ni senzilla.
La nostra ciutat continua en creixement i hem de ser capaços de ser previsors davant problemes que avui ens queden lluny però que cada vegada estan més a prop. Les civilitzacions solidàries aconseguien una unitat, fortalesa i convivència exemplars i hem d’aconseguir el mateix amb la nostra ciutat. Per això només hi ha un secret… tornar a una solidaritat individual des de la moral i en secret, on l’únic objectiu sigui aconseguir una ciutat unida, forta, cívica i exemplar per fer que allò que pot debilitar-nos, ens faci més forts.
❤