La crisi social i financera iniciada a començaments del 2008 al nostre país va suposar l’empobriment de moltes famílies i l’increment del nombre de desnonaments, amb el consegüent drama i el risc d’exclusió social que suposa perdre la llar.
La pèrdua de l’habitatge i, posteriorment, l’accés a una vivenda digna és una problemàtica que presenta factors diferencials entre homes i dones.
A nivell estructural, és evident la major vulnerabilitat de les dones a causa de la menor taxa d’oferta laboral i de contractació indefinida, menor nombre de llocs de treball a jornada completa i una mitjana d’ingressos mensuals inferior a la dels homes.
A nivell relacional, i degut als rols que les dones desenvolupen a la seva vida quotidiana, tendeixen a disposar de més capacitat per mobilitzar recursos relacionals en moments d’extrema precarietat i protegir-les d’acabar al carrer. Tot i que moltes d’elles utilitzen la seva xarxa relacional, moltes altres també es troben en situacions difícils de detectar (habitatges sobre ocupats, habitacions de relloguer sense cobertura legal i jurídica, etc.) que afecta de manera important a l’hora de construir un projecte de futur digne.
Pel que fa a la dimensió personal, en el cas de les dones es detecta una pitjor salut i una major inclinació a la dependència afectiva. Si la situació sense un habitatge òptim perdura en el temps, són les dones les que acumulen més problemes de salut (consum d’alcohol o drogues, salut mental, episodis d’angoixa i depressió, etc.) o vivències traumàtiques associades, fonamentalment, a la violència masclista (la violència masclista i el sensellarisme femení mantenen una estreta relació) o al treball sexual com a estratègia de supervivència.
Davant de l’exclusió residencial, moltes dones pateixen sentiments de rebuig, frustració, vulnerabilitat i por. Les dures experiències viscudes augmenten la percepció d’inseguretat i debiliten la capacitat de confiar, de portar una vida autònoma i de mantenir relacions saludables.
Per fer front a aquesta situació, és important dissenyar polítiques i mesures centrades i dirigides a la persona que no té solució habitacional i no en una cartera genèrica de serveis a oferir. Hem de facilitar una atenció amb perspectiva de gènere de major qualitat i respectuosa amb la dignitat de les persones. Hem de ser capaces de vincular processos d’acompanyament, accions de sensibilització i denúncia, per tal de generar consciència i incorporar a la societat a les persones en risc o en situacions d’exclusió social.
