La idea inicial d’aquest article era parlar de salut i dones, però arran dels fets succeïts aquesta setmana en relació al cas de “La Manada”, se’m fa impossible no fer èmfasis en aquesta qüestió avui, que a més implica també, una qüestió de salut pública.
La sentència de la Manada va resultar un esdeveniment esperpèntic. Tota la documentació gràfica i audiovisual que provava la violació premeditada i organitzada, va resultar un procés de vexació cap a la víctima, que va haver de justificar-se contínuament, sotmesa a més a un judici masclista que dubtava del seu consentiment, i que va ser objecte d’una vigilància orquestrada per un dels autors de la violació que a més va arribar a justificar en una entrevista a la premsa que “Ella disfrutó más que nosotros”. Tot i això, l’acusació va acabar sent d’abús sexual i no violació, precisament per no apreciar violència i intimidació en aquest abús, tot i ser cinc persones contra una, tot i gravar-la en vídeo i fer burla mentre la violaven, tot i deixar-la nua en un portal i robar-li el mòbil per deixar-la incomunicada. A més, no oblidem que un jutge va considerar aquesta pena encara massa elevada i demanava la innocència d’aquests joves. No ho oblidem.
Les dones, que patim constantment diferents tipus d’assetjament i de violències, especialment als espais d’oci i festius, ens trobem que no només tenim la dificultat de fer la denúncia in situ. Ara, a més a més, tenim l’experiència que, tot i fent la denúncia, el procés encabit en la societat patriarcal en la qual vivim, crearà un relat paral·lel a la nostra història. Haurem de justificar constantment que no va ser un acte consentit, que un silenci no és equivalent a un sí, que podem reconstruir la nostra vida després que ens humiliïn d’aquesta manera i això no ha de treure importància a la gravetat de la vexació. Tenim dret a anar soles pel carrer, com vulguem, a l’hora que vulguem, en l’estat que vulguem i això no significa que la nostra veu i la nostra credibilitat es posin en dubte.
El cas de “La Manada” és mediàtic i molt important per la legitimació de la violació que implica la sentència, però recordem que no és l’únic cas recent de violació, que ha esdevingut un espectacle públic d’assetjament contra la víctima, en el qual els culpables han quedat en llibertat, o en el cas que ocupa aquest article, en llibertat provisional.
Ens trobem en un context en el qual, mentre uns joves d’Altsasu amb un agreujament manipulat dels fets pels quals se’ls denuncien, han tingut penes molt més elevades que els cinc de “La Manada” i una presó provisional més extensa, o tanmateix, en una realitat que empresona rapers i twitters, deixa en llibertat, a uns violadors, que no tan sols no han demostrat cap penediment i intenció d’enfrontar un procés de reeducació cap a la víctima, ni cap a la societat.
Ara mateix, a banda del perill subjacent a la societat masclista que vivim, en la qual hem d’estar alerta constantment, tenim cinc violadors al carrer, amb un risc de reincidència molt elevat (recordem que part dels acusats tenen un altre judici per violació obert a Andalusia), que ens deixa un missatge que un home pot violar una dona de manera totalment premeditada, conscient i violenta, i tot i això quedar impune.
Enfront de la justícia i la societat patriarcal que ens oprimeix i violenta com a dones, només tenim una solució, companyes, l’autoorganització i l’autodefensa feminista. Incendiem els carrers amb la nostra ràbia, les nostres vides ho mereixen. No per ser mares, germanes, cosines, filles, parelles… Si no per ser dones, per ser éssers humans.
Des de principi d’any, ja són 43 les dones assassinades, i al voltant de cada 8 hores una dona pateix una violació al nostre territori.
Prou!
