Deixant de banda el negoci que hi ha darrere, que dóna per una altra bona conversa, la sobreprescripció de medicaments per problemes de salut mental encobreix la realitat subjacent: un sistema social que perjudica la salut de les persones. L’ús d’antidepressius a Espanya s’ha triplicat en els darrers 10 anys, però també preocupa, i molt, que el suïcidi es mantingui com la primera causa de mort externa a l’Estat. Cada dia, una mitjana de 10 persones es treuen la vida, en aquest cas amb un altre biaix de gènere a destacar, doncs els homes es suïciden tres cops més que les dones.
La socialització de gènere ens pot donar algunes explicacions, algunes persones apunten al fet que «les dones» (així, a grosso modo) expressen més que «els homes» els seus malestars i tenen tendència a buscar recolzament en persones de suport, també fan més visites al metge de capçalera per motius de malestar psicològic i emocional. El biaix, però, també té la seva part negativa, i és que les dones estan molt més diagnosticades de trastorn d’ansietat i depressius que els homes, amb els perills que això comporta per ambdós gèneres. A elles perquè determinats problemes de salut físics es confonen amb causes psicoemocionals (com ara els infarts que no es diagnostiquen perquè a urgències orienten el malestar a crisis de pànic o nervioses), a ells perquè se’ls nega el reconeixement del seu patiment psicològic i, per tant, se’ls nega una ajuda que necessiten.
No és aquest un espai per fer anàlisis extenses, però fa pensar que de tots els homes amb problemes de salut mental, només es mediquin el 15%, mentre que en el cas de les dones es mediquen el 85% de les diagnosticades.
Quina atenció s’està donant des de les institucions sanitàries? On l’assistència psicològica i psiquiàtrica de cobertura pública és evidentment insuficient per cobrir ni la meitat de les necessitats d’atenció en salut mental de la població, és la sobremedicació la solució a aquestes necessitats? Cal derivar l’atenció al model privat, amb la desigualtat social que això comporta?
Estem en un context de crisi crònica, de desigualtat de gènere, d’inequitat social i precarització de la vida, de futur incert i pessimista per la gent jove que intenta tirar endavant un projecte de vida. En un context on el malestar psicològic i la salut mental es veu directament afectada per les condicions materials de vida, entre d’altres, quin paper juga l’assistència sanitària?
Potser arribarà el dia en què el metge de capçalera prescrigui en una recepta “Organitzi’s i lluiti pels seus drets”, però fins aleshores rebrem antidepressius i un somriure: “Au va, animi’s i surti de casa cada dia”. Fins aleshores, continuarem drogades per no deixar de ser útils al sistema. Prendrem ansiolítics en comptes de fer la revolució.
Jo penso que la revolució primer és a dins nostre i per això passa el que passa… Per això tot és com és i no cal estar sempre desitjant que sigui difetent perquè ho fem pitjor. Que és necessita més inversió en salut mental i prevenció del suïcidi, segur. Voteu a un partit que tingui ‘pensat’ invertir-hi. Que trigarem un temps en ordenar-nos internament per poder sortir a fora a ordenar la resta? Sí, però penso que un temps que és necessari perquè un sistema de funcionament no es canvia en un dia i fins que no ha vingut aquesta crisi molts i moltes ( com Jo per exemple) no ens havíem adonat del que suposava a nivell material, ecològic, polític, social, cultural… Fins que ho vas veient.. I veus que és necessari un canvi i ho vas canviant com pots dins teu… Però tot plegat és un procés i cal ser pacients i al mateix temps estar desperts per a les oportunitats de canvis que vagin venint.