D’adolescents n’hi ha molts i de molts tipus. I és potser l’etapa de la vida que menys es planteja a l’hora de decidir formar una família. I és clar, també es tracta d’una època que requereix improvisació mínima o dins d’uns marges molt tancats; l’entorn adult hauríem de tenir les coses molt clares respecte a múltiples qüestions.
Ni em plantejo parlar per boca d’entesos ni dels propis joves; actualment hi ha molta informació en forma d´articles, estudis, llibres, i vídeos de conferències al respecte. Però vull parlar del lector jove. La lectora, principalment, perquè de la mateixa manera que és la dona qui més llegeix al nostre país, com ens mostren les estadístiques, també és la noia jove la que llegeix més entre els consumidors de literatura juvenil. I qui llegeix, llegeix molt i a vegades també escriu, i no només fa finals alternatius de les històries que més li agraden o li dóna continuació a la vida dels seus personatges predilectes, també participa en converses i trobades presencials, presentacions de llibres i debats virtuals, tot i que tot això, en la majoria d’ocasions, queda fora del circuit de control del món dels adults.
Les lectores joves s’enfaden quan descobreixen que certs autors només troben com a recurs per fer versemblants les seves pàgines unes converses sense gaire sentit, o fan servir paraules que suposadament corresponen al llenguatge del carrer o uns perfils de protagonistes buits i amb poca intel·ligència, o gens de coherència en les seves accions. En una època que necessiten fer sentir la seva veu, que volen lluir el vocabulari recentment descobert per elles, que volen fer-se respectar o entrar d´alguna manera en el món dels grans, no se senten identificades; al menys les que llegeixen, no. Les que demanen llibres per aniversaris i Reis, no. Les que demanen llibres no publicats a Espanya per Amazon, no.
I també s’enfaden, i molt quan troben faltes. Faltes ortogràfiques i errades, canvis de noms, de cognoms, de gènere fins i tot, per culpa de la poca cura que es posa a l’hora d’editar, publicar, traduir. S’enfaden perquè fins i tot en les edicions noves de les novel·les de les lectures obligatòries de l’institut (suposo que perquè l’editorial sap que té garantides les vendes) hi ha errors des de la primera pàgina. I això significa que per davant ens queixem que el jovent no llegeix i per darrera no cuidem la qualitat que ha de tenir allò que llegeixen.
Per últim, s’enfaden bastant quan ens dediquem a criticar la qualitat de les seves lectures (bàsicament perquè més del 40% dels milers de llibres publicats a l´any es tornen als magatzems de les distribuïdores per convertir-se en pasta de paper i és el mercat qui tria els títols per copsar els aparadors de les llibreries amb molta oferta), i ningú es posa d’acord sobre els criteris: és qualitat allò amb el que no s’identifiquen ni per llenguatge, ni per localització, ni per època? És qualitat allò que el professor va llegir i triar al principi de la seva carrera i no ha revisat mai més? És qualitat allò altre que ens van fer llegir als pares i les mares en la nostra fase d’estudiants? I el pitjor: els errors poden ser mai qualitat?
Quan direm prou als productes sense garanties també en els llibres?
