Fa un parell d’articles que volia tractar el tema de la salut i les dones, i ara que torno a tenir visites de ginecologia trobo que és un bon moment. La salut, tot i tenir un sistema sanitari públic i de qualitat al nostre país, continua sent una qüestió de classe però també una qüestió de gènere. Les retallades que hem sofert en matèria sanitària han repercutit més directament en la classe treballadora i, especialment, en les dones. No només pel que fa a l’atenció com a persones usuàries, sinó també a les dones treballadores d’aquest sector, que han patit i pateixen, de manera específica, la precarietat laboral, lligada a la desigualtat de la càrrega del treball reproductiu i de cures.

Al desmantellament de diferents centres d’atenció primària, hem de sumar la desaparició de serveis sanitaris específics als municipis, com per exemple la pèrdua del servei de ginecologia a Barberà, una reivindicació històrica de diferents col·lectius feministes del municipi, que ha derivat el servei “d’atenció a la dona” al CUAP Cerdanyola-Ripollet, un centre assistencial clarament sobresaturat.

A més, la sanitat encara no ofereix una resposta integral en els tractaments de salut a les dones. Moltes vegades ens trobem amb una patologització artificial que acaba amb una sobre medicació perjudicial per al nostre cos, especialment en qüestions com la menstruació.  En comptes de dedicar més recursos a fomentar l’educació sexual als centres educatius, més enllà de la seguretat en la pràctica sexual, la possibilitat d’auto coneixença del nostre cos i la informació de les diferents maneres de portar aquest cicle vital.

Davant la falta d’informació de salut sexual, cada vegada més dones s’organitzen per construir coneixement compartit a través de les experiències viscudes en els seus propis cossos. Autoconeixement generat en base a eines com els diagrames de cicle menstrual, al registre sistemàtic de la temperatura basal o a instruments com l’espècul per observar el coll uterí. Fotografia de Maria José Pacheco.

Vull fer menció també a la violència obstètrica que patim les dones en l’àmbit sanitari. Tot i que en els últims anys hi ha hagut un avenç notable, pel que fa per exemple al moment del part. Continua havent-hi territoris on per falta de recursos no ha estat possible aquest avenç.  La manca de formació i visió de gènere de molts i moltes professionals dificulta un tractament just, equitatiu i que esdevingui una eina d’empoderament de les dones i no de pràctiques violentes vers els nostres cossos.

La sanitat, com a fonament teòric i com a pràctica, així com els i les professionals que l’exerceixen, està imbuïda de valors socials i culturals que una societat patriarcal com la nostra incideix i marca la pauta de la investigació, la diagnosi i els tractaments.

Tanmateix, no podrem afrontar un veritable canvi en la concepció de la pràctica sanitària fins que s’admeti la violència masclista com un problema de salut pública; Fins que entenguem que, com a dones, patim unes malalties específiques derivades de la nostra condició i de les tasques assignades al nostre rol de gènere, enfront dels nostres companys cis-gènere.

Per acabar, cal entendre també l’especificitat que pateixen les persones LGTBI en l’àmbit sanitari, amb una patologització moltes vegades transfòbica i homofòbica que suposa un perill constant per la seva integritat física, però que a més perpetua una discriminació i unes posicions de poder que fan impossible l’accés a un servei d’atenció sanitària integral i de qualitat.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom