“Els que no es mouen 

No noten les seves cadenes” 

Rosa Luxemburg

Aquests últims dies som moltes les persones que irremeiablement mirem enrere, recordant els fets viscuts al setembre i octubre de l’any passat. On érem fa un any? No importa gaire el dia en que es llegeixi aquesta pregunta, durant aquesta època de l’any passat moltes de nosaltres érem als carrers, defensant els nostres drets fonamentals i la nostra llibertat.

El dia 20 de setembre ens llevàvem amb una estranya notícia: la policia espanyola escorcollava la seu del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya (entre altres localitzacions com seus de partits polítics o domicilis privats). Com podia ser? “Han entrat?” Vam sortir ràpidament de la perplexitat inicial i vam haver d’entendre, a marxes forçades, que aquí començava la repressió de l’Estat. Però el que no sabíem llavors és que també començava allà la força d’un poble que anhela la llibertat.

Vam ser moltes els que ens vam trobar en places aquell mateix dia i molts dies després, per a reivindicar la nostra voluntat d’exercir el nostre dret fonamental i poder expressar lliurement en una votació la nostra opinió sobre el futur del nostre país.

I per fi va arribar el dia 1 d’octubre, un dia que tots i totes vam demostrar un cop més que units som imparables. I Barberà del Vallès no en va ser una excepció. Malgrat la forta oposició del nostre Ajuntament negant-se a obrir els col·legis electorals, al nostre municipi vàrem tenir urnes, col·legis i votants.

Quan el sol va despuntar ja érem més d’un centenar amb les cares plenes d’un somriure clar.”, recorda Obeses en el seu tema Ens en sortirem. La imatge dels carrers de Barberà a les 5 del matí ens acompanyarà molt de temps. La barreja de nervis, somriures, solidaritat i coratge es va mantenir durant tot el dia. Macarronades populars i diverses entitats culturals del nostre municipi van amenitzar la vetllada.

Però després dels segons de nostàlgia no hem de perdre de vista que això no ha acabat. Actualment tenim persones preses i exiliades polítiques només per permetre debatre, per cantar o per convocar les manifestacions més multitudinàries i pacífiques de la història. I no ens enganyem pensant una altra cosa: aquest és un problema polític que l’estat espanyol pretén resoldre per la via judicial, per la via de la por, per la via de la injustícia. I mentre això passa famílies senceres veuen com els seus éssers estimats són lluny i no podran tornar, o són entre reixes fins ves a saber quan.

I és justament per totes elles que aquí no es rendeix ningú. Per tots ells, fem República.

Feliç aniversari! Ens veiem als carrers, que sempre seran nostres.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom