El Colibrí, Sandro Veronesi. Editorial Anagrama, 2020.
Estem a la ciutat de Trieste, a Roma, on l’oftalmòleg Marco Carrera té la seva consulta. Avui rebrà la visita d’un senyor calb i amb barba que vol parlar-li del seu matrimoni, del matrimoni d’en Marco amb la Marina. Però ho fa en un to confidencial, perquè tot el que sap no ho hauria d’explicar a ningú. El vol avisar… En Marco té quaranta anys, una dona i una filla petita. També estima la Luisa, però aquest és un fet que porta com pot, perquè la Luisa també l’estima i no poden estar junts.
La nostra història es comença a explicar l’any 1999 i ens portarà fins l’any 2030, i a estones caminarà cap enrere, fins al primer any de vida d’en Marco. Sabrem absolutament tot de la seva família, també llegirem els correus que en Marco intercanvia amb el seu germà, amb la Luisa, amb aquell senyor calb que el va venir a veure. I sobretot coneixerem Miraijin, l’amor més gran de la seva vida.
I tot i així no és una joia romàntica… és el recorregut per la vida d’algú que, com qualsevol de nosaltres, no té més remei que continuar. La cita a la qual fa referència l’autor en començar la novel·la és de Samuel Beckett i diu: “No puedo seguir, seguiré”.
El colibrí és un ocell molt, molt petit. Té la capacitat de moure les ales tan veloçment que sembla que no es mogui gens. Ha de fer un esforç immens per no bellugar-se.
Aquest llibre també és una joia plena de consells per mantenir la il·lusió de viure, com ara no deixar mai de fer plans, de somniar. No pots trobar la màgia si no la busques.
Encetem lectures i vida, perquè cada dia es nou i cada llibre un regal. Us convido doncs a obrir el bagul de tresors amb mi, un cop més. Fins aviat.
