Joietes de tinta: Ostatges

0

Trobo que una dona és realment una dona quan sent desig […] El desig és sentir que existeixes […] El desig ens porta a l’amor, o a l’estima d’un mateix i dels altres.

La Sylvie té cinquanta-tres anys i ha descobert que està morta per dins, que no té cap relació basada en la tendresa, en les carícies i els petons. Ha construït una paret molt gruixuda entre ella i el seu marit, feta de silencis i de distància (no física).

L’amor no era lluny, però mai es va decidir per allargar la mà i tocar-lo.

La feina era la seva amant. L’absència de moral en la figura del seu cap, fa que un dia desperti i s’adoni, de cop, de tot això.

El marit ha marxat, es troba sola amb els seus dos fills i un cap que s’aprofita de l’excusa de la crisi per escanyar els seus treballadors, les abelletes de la Sylvie.

La Nina Bouraoui escriu en primera persona novel·les d’autoficció i amb L’ostatge va guanyar el premi Anaïs Nin 2020.

Tots som molt petits davant de la fatalitat.

Aquest relat de només cent tretze pàgines, editat per Les hores i traduït per l’Anna Casassas i Figueres, és una ampliació de l’obra de teatre que la mateixa autora va crear per al festival París de les Dones.

Tinc bosses de resistència. No em pot contaminar res dolent. He construït un castell dins meu.

A vegades creiem realment que estem capacitades per evitar la pena, però no ens adonem que, si deixem fora els sentiments per no patir, també deixem fora la possibilitat de sentir-nos vives.

Cal dir-vos que aquesta joieta necessita d’ulls lectors per cobrar vida?

[adrotate group="6"]

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí