La joieta d’avui es diu Y LLOVIERON PÁJAROS, obra de Jocelyne Saucier. En una edició de només 185 pàgines de l’editorial Minúscula i traducció al castellà de Luisa Lucuix Venegas.
Què té aquesta història per considerar-la un petit tresor? Doncs una barreja de dades reals de la història amb uns personatges, joves i no tan joves, que es queden a viure al teu cor. Potser amb el temps oblidis com es deien, però és impossible que no els hagis “vist”. Es troben a les muntanyes, s’amaguen. Tenen les seves pròpies i particulars raons, però han decidit fer-se costat en la seva solitud i en la seva independència. Formen part del paisatge i d’un ecosistema. Es necessiten i retro alimenten. I el que hi ha, per sobre de la resta, és respecte.
Tenim una fotògrafa, que busca entre els arbres alguna llegenda viva, per un projecte sense forma encara, però que és molt important per a ella. I de mica en mica, com si anéssim apartant l’herba al nostre pas, entre gossos i vegetació, comencen a aparèixer noms amb passat, un passat per deixar enrere. Perquè qui decideix viure només en present, sap que no li queda massa futur.
Primer vaig comprar el llibre, després vaig veure que hi havia pel·lícula; em va entrar la pressa per llegir-lo i quan el vaig acabar, vaig pensar que l’havia d’haver llegit abans; que havia estat a punt de deixar-me perdre una trama brutalment tendra entre els llibres de casa meva.
Això passa sovint… i per això mateix després es converteixen en joies: si no les mirem de prop i ens netegem els ulls per fer-ho, no sabrem com brillen ni el seu valor real.
No he vist encara la pel·lícula. De fet, no ho necessito. Ja he vist el bosc, he vist els raigs de sol formant espurnes a la superfície de l’aigua. Els he vist nedar, riure i plorar. Els he sentit les veus quan explicaven petits fragments dels seus records. He vist els quadres i he vist el foc.
I també he vist com plovien els ocells…
“-Hueles a primavera.
-Tú ya no hueles a invierno”.
Us deixo, he de continuar buscant tresors…
