Pilar Gimeno (Aula Universitària)
El professor Josep Oliver i Alonso, analista expert de l’Economia catalana i espanyola, pretén amb aquesta conferència informar, fer entendre què pot passar si Catalunya s’independitza d’Espanya des d’un punt de vista econòmic.
Que Catalunya podria ser, des del punt de vista econòmic, un país independent, és quelcom en què hi ha un molt ampli consens. La seva diversificació econòmica, la gran obertura a l’exterior (a Espanya i la resta del món), la grandària del seu PIB i el seu volum demogràfic, el seu sistema financer, el pes de la indústria i el paper dels serveis, tots ells són aspectes que permeten postular que una Catalunya independent és perfectament viable.
Tanmateix, el veritable debat sobre aquesta viabilitat els darrers anys no parteix únicament d’aquesta hipòtesi, inclou un aspecte crític per la viabilitat en el curt i mitjà termini (és a dir, fins als 10/15 anys): es tracta de si aquesta independència s’assoliria amb acord amb Espanya i la resta de la UE o, al contrari, si seria unilateral, amb les implicacions de sortida de l’euro i de la UE. Ara bé, els economistes no es posen d’acord sobre els costos que tindria la independència. En el millor dels casos ningú sap què passarà.
Aquest és un debat seriós i fins ara a Catalunya s’ha frivolitzat. Hi ha confusió entre els sentiments i desig independentista i la realitat.
La sortida de l’euro suposaria perdre, pel sector bancari català, la protecció del BCE com a prestatari en darrera instància (aquest temor explica els moviments de les institucions catalanes la darrera tardor), de forma que un corralito o la substitució de l’euro per una moneda pròpia serien, probablement, inevitables. Igualment, la sortida de la UE suposaria la impossibilitat de demanar ajuts o fins i tot un rescat al MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilització), cosa que situaria les finances públiques en una situació extraordinàriament difícil.
Catalunya és un país, com Espanya, extraordinàriament endeutat, tant el seu sector privat (llars i empreses i sector financer) com públic i, en particular, està molt endeutat amb la resta del món. D’aquesta manera, respecte al deute públic, una sortida unilateral, sense acord amb Espanya ni Europa, tallaria les fonts de refinançament del deute acumulat i les del finançament del nou deute, generant un increment substancial dels tipus d’interès, amb tots els efectes negatius associats. Respecte al deute privat, es perdrien els baixos tipus d’interès actuals, conseqüència de la política del Banc Central Europeu. Cal recordar que a la dècada dels 80 els tipus d’interès hipotecari van assolir xifres de 2 dígits (fins a un 17%) enfront l’actual gairebé un 0%.
A banda de la pujada de tipus i del cost del crèdit, si la solució fos un canvi de moneda, la sortida de capitals que generaria aquesta possibilitat tindria com a resultat una forta caiguda dels preus dels actius (habitatges, accions, obligacions,…), com ja va succeir pel conjunt d’Espanya a la crisi 2011/12.
