La professora D. Anna Mª Villalonga no va poder assistir. En el seu lloc vàrem gaudir de la presentació del tema pel professor D. Antoni Munné Jordà.
Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina nasqué a l’Aranyó (la Segarra) l’abril de 1918. Orfe de mare, el van criar el seu pare i la seva tia i va passar la infantesa i la joventut a Tàrrega, a l’Urgell. El seu pare pertanyia a la petita noblesa rural.
Pedrolo estudià el batxillerat als escolapis i, des de petit, es convertí en un gran devorador de llibres que el converteix en un lector eclèctic i de mirada àmplia.
Als 17 anys es traslladà a Barcelona per acabar dues assignatures penjades del batxillerat. Aquí no es reconegut com en el poble i aprofita per desfogar-se com a jove lliure de la vigilància del pare i de la gent. El seu objectiu era estudiar Medicina, però l’esclat de la Guerra Civil espanyola ho va impedir.
Pedrolo s’afilià a la CNT, va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines i va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular. Va ser als fronts de Falset i Figueres com a sanitari. Des d’allà va voler exiliar-se, però, per contactes del seu pare va ser mobilitzat a les oficines de l’Hospital Militar de Valladolid, on, acabada la guerra i després de concloure el servei militar de tres anys de postguerra, també a Valladolid, va retornar a Catalunya.
Eren moments difícils. Pedrolo feia temps que escrivia, però va haver de dedicar-se, com gairebé tothom, a feines de subsistència: va treballar per a una agència d’assegurances i també per a una agència de publicitat, a més de fer informes en una empresa d’investigadors privats.
El 1946 es casa amb Josefina Fabregat, barcelonina d’origen valencià. Passen una temporada a Tàrrega, però no s’hi adapten i tornen a Barcelona, on s’instal·len definitivament. És a Barcelona on neix la seva única filla, Adelais, i on Pedrolo, que escriu amb regularitat tant teatre com poesia i narrativa, pot iniciar certes feines vinculades a les lletres i a la tasca editorial. Així, fa de traductor, de lector d’originals, de corrector de textos, d’assessor literari. També col·labora amb algunes revistes i publicacions.
Des del primer moment escriu en català, llengua que no abandona en cap moment malgrat la constant intromissió de la censura i les dificultats per publicar que pateix els primers anys. Gràcies a la seva constància i capacitat de creació, aconsegueix ésser el narrador més llegit de la postguerra,
L’any 1949 publica el seu primer llibre: Ésser en el món, un poemari que passa completament desapercebut. El fet de col·laborar a la revista Ariel li permet entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 publica el recull de contes: El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal guanya el premi Joanot Martorell 1954, el mateix any que comença un intens període com a dramaturg i que tanca voluntàriament, després d’una fecunda producció, a finals de la dècada dels anys setanta.
Es pot ben dir que durant més de quaranta anys Manuel de Pedrolo no para mai d’escriure i de publicar. Prova tots els gèneres: poesia, teatre, conte, novel·la, assaig… La seva bibliografia de creació arriba a superar el centenar de títols. Però on la seva obra sobresurt, en qualitat i en quantitat, és sens dubte en la novel·la, amb l’explotació dels temes propis de la narrativa de caire existencial: la solitud, la incomunicació, la incomprensió del món, l’absurd de l’existència. Els recursos que utilitza són sempre variats, així com les tècniques. Pedrolo és un transgressor, un escriptor innovador que posa la literatura al servei de l’experimentació i de la recerca de noves formes expressives. Pel moment històric, les circumstàncies editorials, difusió audiovisual i incorporació com a lectura a l’ensenyament, la seva obra més llegida i venuda ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen.
La producció de Pedrolo es pot considerar inclosa dins dels corrents de la narrativa mundial de la postguerra, especialment dins l’existencialisme. L’element transcendent, de vegades, l’empeny cap al simbolisme, com succeeix a Totes les bèsties de càrrega, considerada una de les seves millors novel·les, on l’autor narra l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda en contrast amb la seva voluntat de supervivència. En d’altres ocasions, el testimoniatge li exigeix un fresc fenomènic com s’evidencia, per exemple, a Si són roses floriran.
A pesar de la seva prolífica creació, el ritme de publicacions no sempre respon a la seva oferta, sobretot perquè, a causa de la censura, moltes de les novel·les no poden ser publicades en el mateix moment que Pedrolo les escriu. A tall d’exemple, podem consignar que una novel·la com Cendra per Martina, escrita el 1952, no es publica fins el 1967; la tetralogia La terra prohibida, de 1957 fins el 1977; i la Doble o res, de 1950 fins el 1997.
Atret per la novel·la de gènere policíac, Pedrolo va dirigir, entre 1963 i 1970, la col·lecció «La Cua de Palla» d’Edicions 62, una col·lecció que va fer una contribució única a l’hora de despertar en el nostre entorn el gust pel gènere de crims. Alguns dels seus títols dins la col·lecció: Joc brut va ser-ne el número 32 i Mossegar-se la cua el 58
També el conte és destacable: Trajecte final (1975) i Crèdits humans de 1956.
Pedrolo col·labora com a articulista en nombroses publicacions de l’època i, a banda dels escriptors de novel·la policíaca, tradueix al català molts dels autors anglosaxons de més prestigi. Aprofundeix en els grans autors contemporanis. Tots l’interessen i l’influeixen, de manera que aconsegueix acumular un bagatge ric i extens que quedarà palès en la seva pròpia obra. Al cap i a la fi, una de les seves aspiracions era demostrar que la llengua catalana resultava perfectament apta per a tot tipus de literatura, per a qualsevol gènere literari, popular i culte.
Manuel de Pedrolo va exercir una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor, sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud alhora cívica i crítica, gens complaent amb el desenvolupament de la política catalana i el paper dels partits. Sempre es declarà independentista i va recollir sense descans aquesta idea en nombrosos articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es van contradir. Poc procliu a integrar-se en els cercles de la vida cultural i pública, allunyat dels centres de poder i dels mitjans de comunicació, igualment va aconseguir la majoria de premis literaris existents.
El 26 de juny de 1990, Manuel de Pedrolo va morir, a causa d’un càncer, a la ciutat de Barcelona.
