Divendres 15 juny, 11:00 del matí. El mòbil vibra amb l’arribada d’un nou missatge. El dia anterior, a Cornellà, un home de 45 anys s’ha llençat per la finestra quan arribava la comitiva judicial a executar el seu desnonament. La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) convoca a la seu barberenca del Banco Popular, propietari del pis del qual l’anaven a expulsar. “Concentración con camisetas a las 12:00”, diu el missatge. Com si fos la indumentària d’un superheroi de còmic, les activistes de la PAH són conscients que les seves samarretes verdes els hi donen superpoders quan s’apropen a una entitat financera.
“Aquesta persona estava en contacte amb els serveis socials, però no estava vinculada a la PAH. No podem saber quin final hauria tingut, però a la PAH hauria trobat suport, assessorament, eines i, sobretot, no s’hauria sentit sola.” Parla la Sofia, activista de la PAH de Barberà del Vallès. Continua el Cris “El més valuós que aporta la PAH és el canvi de mentalitat. Un assessorament jurídic te’l pot fer una gestoria. Aquí vius una experiència col·lectiva. Aprens a relativitzar, descobreixes casos similars al teu que han acabat en victòries, veus que hi ha eines per afrontar la teva situació i que funcionen. La gent arriba destrossada i la primera nit marxa havent donat un pas de gegant.” Aquesta resistència a demanar ajuda, sovint en percebre la situació com un fracàs personal, alimenta una espiral de desesperació que pot tenir desenllaços fatals.
“Quan vam engegar la PAH fèiem molta difusió, però a l’inici només acudia gent solidària, pràcticament no hi havia cap persona afectada en l’assemblea. Tenien massa vergonya, preferien menjar-se els problemes soles a reconèixer que no podien pagar la hipoteca” recorda el José Antonio, que milita al nucli local de la PAH des dels seus inicis, ara fa 6 anys. Ens explica que el primer impuls per crear-lo va venir del Comitè Barberenc pels Drets Socials, hereu dels Comitès de Vaga General, un espai polític conformat per persones de diferents partits i col·lectius socials. Després d’uns mesos d’observació i aprenentatge a la veïna PAH de Sabadell es va posar en marxa la PAH de Barberà. Tot i les reticències inicials, amb les primeres victòries es va anar escampant la veu i en pocs mesos les assemblees dels dilluns van passar a ser més concorregudes. Quan el primer local del Casal Popular Tangram, al carrer Pintor Goya, es va quedar petit es va començar a fer servir la seu de l’AVV de Can Llobet-Eixample, al carrer Enric Granados, per tornar a canviar al nou local del CP Tangram i la Cooperativa de Consum la Trilla.
Dilluns 25 de juny, 19:00. Han començat les vacances escolars i dos potents ventiladors ajuden a combatre la calor al local del carrer Marquesos de Barberà, 58. El José s’ofereix per prendre acta i dóna inici una nova assemblea de la PAH. En primer lloc es fa una roda en què cada persona es presenta i explica breument la seva situació. Les activistes solidàries ja no són la majoria, però tampoc ho són els casos d’afectats per la hipoteca. Molts són contractes de lloguer social que es van aconseguir fa tres anys gràcies a la pressió social i una situació del mercat immobiliari poc atractiva, però que no es renoven en tenir els bancs altres opcions més rentables econòmicament. “Ara mateix la majoria són casos de gent que està de lloguer o ocupant, tot i mantenir el nom d’Afectats per la Hipoteca, s’ha convertit en una Plataforma pel Dret a l’Habitatge” reconeix el José Antonio. En aquesta roda de presentació el Julio i la Rosa ironitzen sobre el fet que han perdut la condició d’ocupes. Habitants del Bloc de Gràcia ocupat a la Sareb per la PAH de Sabadell fa 5 anys, ja han signat el seu contracte de lloguer social amb l’Agència Catalana d’Habitatge, que ha assumit la seva gestió. Aquesta notícia provoca un esclat d’aplaudiments a la sala. A la PAH, tant les preocupacions com les alegries, són compartides.
A la PAH, tant les preocupacions com les alegries, són compartides.
Els primers punts tracten de relacions externes, adhesions a manifestos i els preparatius per la festa d’aniversari. Acabats aquests preliminars s’arriba al moll de l’os de cada assemblea, la roda de casos, a través de l’assessorament col·lectiu. La PAH rebutja posar-se en mans d’especialistes i confien en el coneixement compartit i l’experiència col·lectiva per trobar la millor resposta a cada situació. Es repassa el cas de cada afectat o afectada i es decideixen els següents passos a donar: demanar una reunió, revisar la documentació, fer una acció, … “A més de la via legal està la via PAH, la capacitat de generar una pressió on fa mal, per forçar una negociació quan no la volen”, diu el Cris. Cada situació requereix una reacció diferent i la manera de funcionar amb els lloguers o les ocupacions és molt diferent dels casos d’hipoteca. “El primer que intentem garantir és una cosa tan bàsica com que en tots els habitatges tinguis accés als subministraments” afirma l’Armando, activista de la PAH. Tan important com aquest suport més tècnic és el suport emocional, motiu pel qual durant molts anys va funcionar el grup de suport, tot i que actualment ha deixat de reunir-se. “Bàsicament era un espai perquè la gent compartís les seves penes, però en un ambient més còmode que l’assemblea. Es quedava un dia a la setmana i s’intentava crear aquest clima de confiança per compartir com viu cadascú emocionalment la seva situació” continua l’Armando.
Al llarg d’aquests 6 anys, la PAH ha viscut moments de tot tipus, amb alts i baixos. Durant un temps va ser el moviment que gaudia d’una major popularitat social, així com d’una atenció mediàtica que s’ha anat esvaint. “Ja sabem com funcionen els booms mediàtics, que arriba un dia que s’acaben” diu el José Antonio “Igualment, la idea, el missatge, ha calat entre la societat. A més, tota la lluita de la PAH ha donat el seus resultats. La sentència europea que condemnava les condicions abusives a nivell d’hipoteca, ha fet que moltes persones puguin tenir avui una solució, sense recórrer a la PAH” continua. També senten que han patit les conseqüències de la “Llei Mordaça”, aprovada en plena efervescència de les mobilitzacions pel dret a l’habitatge. “És una llei feta a mida per la PAH i aquest risc vulguis que no et limita, augmenta la por” diu l’Armando. En canvi, minimitzen l’efecte que ha tingut en el moviment el salt a la política institucional d’algunes de les cares més visibles de la PAH, com el cas d’Ada Colau. “Sí que és veritat que han marxat primeres figures, però és un moviment molt extens, ple de gent molt potent, ningú és insubstituible” diu convençut el José Antonio. El José Luis afegeix “Si una cosa hem après del salt a les institucions d’algunes companyes és la dificultat per transformar les coses des d’allà. Al final el sistema s’autoprotegeix”.
Les relacions amb la institució més propera, l’Ajuntament de Barberà del Vallès, també han anat canviant al llarg dels anys. “La situació ha anat millorant, també nosaltres hem fet l’esforç de parlar més i buscar solucions. Abans teníem una actitud més d’enfrontament, que també és necessària. Si ara no cal fer una acció perquè ens escoltin i rebem respostes més ràpides i directes, és gràcies a la lluita anterior. El nostre paper és pressionar a l’Ajuntament, si són decisions que no depenen d’ells ja traslladaran aquesta pressió cap a dalt” assegura el José Antonio. El José Luis es mostra més crític “Sí que han millorat els canals de comunicació, hi ha una actitud més dialogant, però no trobem que s’hagin pres decisions valentes, un canvi radical del model. Per exemple, ara es dedicarà un milió d’euros a comprar habitatge i és una notícia positiva, però alhora no deixa de ser un nou rescat a la banca, dedicar diners públics a netejar els seus balanços. Però és cert que mentre no es prenguin mesures estructurals ens hem de conformar amb “pegats” i “tirites”.
“mentre no es prenguin mesures estructurals ens hem de conformar amb “pegats” i “tirites”
De fet, el mateix dia a dia de la PAH consisteix precisament a anar apagant focs i com elles mateixes repeteixen “no són problemes individuals, pel que no trobarem solucions individuals, cal canviar tot el sistema”. Les seves propostes per tal de garantir el dret a l’habitatge es concentren en el que es coneix com “Les 5 de la PAH”. Aquestes cinc demandes són: la dació en pagament retroactiva, el lloguer assequible i estable, l’aturada dels desnonaments, un augment de l’habitatge social i la garantia d’accés als subministraments. Sota el seu parer, aquests són els mínims que hauria de recollir una Llei d’Habitatge per possibilitar l’exercici aquest dret.
Diumenge 1 de juliol, 21:00. Les activistes de la PAH seuen al voltant d’una taula. Un sopar amb sabors de tot el món tanca la celebració del 6è aniversari. Amb la companyia de representants d’entitats i partits barberencs, així com d’alguna altra PAH, els parlaments barregen el català, el castellà i l’àrab. El reconeixement a tota la feina feta i els ànims per la que queda per fer centren els missatges. És un aniversari estrany, ja que el desig compartit és poder aviat deixar de bufar espelmes, no celebrar més aniversaris perquè s’ha assolit l’objectiu de garantir el dret a l’habitatge. Però aquest dia sembla llunyà. “Les coses no canvien a la velocitat que ens agradaria”, reconeix la Patri.
Les lleis canvien més lentament que la vida de les persones al seu pas per la PAH. El Cris ens confessa “En pocs anys he evolucionat més que en vint. Hi ha una diversitat que enriqueix molt. En altres organitzacions la gent és més similar entre si, i pot tenir coses bones, però la PAH reuneix a gent que ens hem trobat en aquesta situació, amb visions molt diferents, que hem descobert que unides podem aconseguir coses inimaginables. Explicat pot semblar poca cosa, s’ha de viure”. També ha estat el cas del José Antonio “Sempre he estat sensible i m’he involucrat en qüestions socials. Tot i això, la PAH ha estat una experiència bestial. Veure i empatitzar amb el dolor de les persones i al mateix temps sentir admiració per com fan front a la seva situació.” La Mónica encara no ha aconseguit tornar el seu pis al banc “Aguanto perquè no ho visc en soledat, sento el suport de totes les companyes de la PAH”. Aquesta intensitat també es viu quan s’aconsegueix algun objectiu. “La sensació és indescriptible, qualsevol victòria, qualsevol cosa que s’aconsegueix per petita que sigui, mai m’havia sentit així” ens diu l’Armando. Una emoció que comparteix la Sofia “Els problemes passen de ser individuals a ser col·lectius i veus que a través de l’acció directa es canvien les coses, és molt gratificant”. La Tere també posa l’accent en els canvis més profunds “Els que em coneixeu ja sabeu que tinc un caràcter, és la meva manera de defensar-me, però el meu cor és diferent. Aquesta experiència m’ha fet més bona persona”.
El pastís comparteix el color de les samarretes de la PAH. Un verd que dóna el superpoder d’atemorir als bancs però que té un efecte més profund en qui la porta que en qui la veu. El superpoder de canviar la resignació per l’esperança i de sentir que un camí difícil es pot recórrer amb la companyia adequada.
Gràcies. Molt molt bon article. Molt complet. Gràcies Gonzalo