Mónica Acebo Pérez

Un altre llibre sobre el procés. “No hi ha massa llibres sobre el procés?” em pregunto mentre fullejo les primeres pàgines i trobo la signatura de Barberà del Vallès entre les localitzacions des d’on es pensa i s’escriu. Com es pensa des de Barberà del Vallès el Procés sobiranista?

M’endinso una mica més en el llibre, pròleg de Jordi Cuixart, epíleg de Valtònyc. Una edició molt acurada de Pagès editors i fruit d’aquestes col·laboracions, del boca orella, així com de nombroses presentacions per tot el territori, en menys d’un mes s’ha esgotat la primera edició. A casa nostra, la presentació es va fer el mes de febrer a la llibreria Niudelletres, on una trentena de persones van poder compartir debats i reflexions.

Amb la lectura encara fresca i moltes preguntes (el pròleg i introducció es poden descarregar des de la pàgina web de l’editorial) contacto amb el Miquel Vila. Ell és un dels coordinadors del llibre i veí de Barberà. És graduat en Ciència Política, Màster en Seguretat Internacional i Màster en Estudis Xinesos.

Explica’ns, com surt la idea de fer aquest llibre?

Aquesta idea ens va sortir quan estàvem acabant la carrera, amb un dels altres coordinadors, en Joan Miró, company meu de classe.  Tots dos teníem la idea de fer un llibre sobre diferents reptes que pogués tenir el sobiranisme català. Potser en aquell moment érem més optimistes, fins i tot ens plantejàvem els reptes d’una futura Catalunya independent. Però sobretot volíem escriure des del punt de vista de la gent jove.  Aquesta idea es va quedar al calaix i l’octubre del 2017 decidim recuperar la idea. Per fer-ho possible vam comptar amb dos coordinadors més, en Jordi Vives i l’Adrià Font, i vam començar a reunir les 26 persones que han participat al llibre.

El punt de partida s’apunta des del subtítol: reflexions de la generació que ve. Per què és important per vosaltres el factor generacional? 

La idea és posar gent jove a escriure sobre això i veure què surt. Creiem que és interessant com a termòmetre, veure quines idees poden haver-hi en un sector concret de la nostra generació. Podríem dir que és dins un espectre de l’independentisme d’esquerres de forma àmplia. Tot i que, mirant les nostres militàncies i biografies, pugui semblar que és uniforme, hi ha força diversitat, hem parlat des de perspectives diferents i fins i tot contradictòries. Per tant, allò que tenim en comú és el fet d’haver nascut a finals dels 80 i principis dels 90.

Tot i que, mirant les nostres militàncies i biografies, pugui semblar que és uniforme, hi ha força diversitat, hem parlat des de perspectives diferents i fins i tot contradictòries.

Seguint amb la qüestió generacional, parleu que aquesta generació potser té menys motxilles del passat autonomista i per tant no sent aquesta càrrega.

Crec que hi ha una sèrie de factors estructurals, del moment polític que s’està vivint i la idea no és fer un al·legat a la joventut. El plantejament és que hi ha una generació que ha tingut el primer contacte amb la política durant el procés i hem fet política en un moment històric que pot construir una forma de veure les coses diferents. Sense caure a l’automatisme que la nostra generació no caurà en errors del passat. L’esperança és que es pugui comprendre millor el context actual per la proximitat de viure en aquesta realitat. Per això, reivindico una acció política activa per les persones que consideren que cal una cultura política diferent en aquest país i mirar que els vicis del passat no tornin.

Reivindico una acció política activa per les persones que consideren que cal una cultura política diferent en aquest país i mirar que els vicis del passat no tornin.

Tu treballes l’apartat que fa l’anàlisi de la política exterior. Explica’ns una mica quines són les reflexions que trobarem.

Molt lligat al factor generacional. En política exterior a Catalunya hem tingut una visió del món molt focalitzada en el món de la postguerra freda, on els Estats Units i Europa són el centre del món, i bàsicament, l’acció exterior catalana es fonamenta en aquesta visió del món. En aquest sentit, es van centrar tots els esforços a fer un plantejament de política de relacions públiques. Sense entendre que després del 2008 tot això canvia, sense entendre que la Unió Europea des del 2008 la seva postura davant dels referèndums és d’oposició. Ho veiem perquè s’oposa al referèndum grec, s’oposa al referèndum escocès i s’oposa al referèndum britànic sobre el Brexit.

Per tant, plantegeu una crítica a com s’ha enfocat la política exterior catalana.

Sí, creiem que cal fer un nou plantejament de la política exterior. La crítica i proposta que fem és treballar en una política exterior que tingui en compte els nous marcs internacionals. Després del 2011 comença a haver una crisi econòmica que es converteix en política, això marca una nova política exterior. Per aquest motiu, hem de tenir una visió plural d’aquests actors i entendre que el fet de parlar-hi, no necessàriament implica que hagis de compartir la seva visió del món o la seva política. La nostra proposta és que cal tenir una política exterior que entengui com funciona aquest joc i, dins de les nostres possibilitats, saber treballar i explotar les escletxes que van sortint.

 Hi ha un capítol sobre l’àrea metropolitana que podria ser una anàlisi compartida amb la nostra experiència a Barberà.

Aquest capítol apunta algunes idees interessants, sobretot el fet de llegir l’àrea metropolitana com si encara estiguéssim l’any 1980. A l’any 2019 el mite de parlar sobre el cinturó industrial de Catalunya fent referència a l’àrea metropolitana ja no és vàlid, perquè ara, el cinturó industrial, se situa a comarques més a l’interior. La meva opinió és que hi ha moltes lectures interessades sobre aquest tema, que lliguen l’àrea metropolitana a uns imaginaris caducats. Independentment que el suport majoritari sigui a l’unionisme a l’àrea metropolitana, que ho és; també ho és el fet que, com diu l’autor d’aquest capítol, a Santa Coloma hi ha més independentistes que a Berga. I és cert en termes de números absoluts. Això critica cert catalanisme que, segurament per manca d’implantació i coneixement d’aquest territori, ha fet ús d’aquests tòpics o imaginaris sobre l’àrea metropolitana.

A Santa Coloma hi ha més independentistes que a Berga.

Un imaginari que ens volen fer creure que és permanent.

Sovint aquests tòpics agraden molt, però a mi vivint aquí, m’agraden molt poc. Fent política i des del punt de vista independentista s’ha creat un personatge que no existeix i que intenten identificar-lo amb l’habitant comú de l’àrea metropolitana. És un imaginari de fa 30 anys, amb uns cànons i unes temàtiques desfasades. Fins i tot l’espanyolisme no és el mateix el d’ara que el de fa 30 o 40 anys. Cal deixar de diferenciar entre catalans i catalans especials, catalans ho som tots. Sóc molt crític amb aquesta distinció dels ciutadans segons origen, creences …

Una pregunta que us fan sovint sobre el llibre és: quins creieu van ser els errors que va cometre el Procés?

A nivell personal, potser no necessàriament compartit per tothom que ha participat del llibre, apuntaria dues o tres idees per mi importants.

La primera és una certa interpretació naïf de com funciona la política. En aquest sentit, hi ha un marc liberal que plantejava la independència com una qüestió administrativa més que no pas com una qüestió política de fons. Això, va molt lligat al fet que la classe dirigent, tant políticament com a nivell cultural, del món sobiranista és una classe que es forma  en la seva manera de fer política en el marc d’una etapa autonòmica. I ho fa no només a nivell d’idees polítiques sinó també en les seves pràctiques. Per tant, semblava que la independència es podia fer des d’unes pràctiques polítiques autonòmiques.

La segona idea seria que aquest marc és un altre dels límits que ha presentat la independència. Només estar disposats, si és que realment estaven disposats, a fer la independència amb pràctiques autonomistes.

I la tercera qüestió, molt lligada a les anteriors, és la poca maduresa organitzativa del moviment sobiranista en alguns moments. Tant pel que fa a la capacitat de fiscalització del que fan i deixen de fer els dirigents, com  pel que fa a la capacitat de reacció davant de l’estat.

 

Si aquests punts marquen els errors, quins aprenentatges podríem extreure?

Un dels aprenentatges que hem de subratllar és que tot i aquestes mancances organitzatives, el poble català va ser capaç d’exercir els seus drets. L’1 d’octubre és un moment que es construeix, és un moment d’apoderament col·lectiu i l’Estat, tot i el desplegament massiu, no va aconseguir evitar el referèndum. I això és important perquè després s’ha volgut construir un relat que és tot el contrari. S’ha volgut plantejar l’1 d’octubre com un dia trist, quan realment és una victòria. Aquells dies, semblava que malgrat les mancances estructurals que portàvem, si s’hagués continuat per aquella línia, potser les coses haurien anat diferent.

En aquest sentit, i pel que fa a la capacitat organitzativa de la gent, el dies 1 i 3 d’octubre podríem dir que d’alguna manera van superar les lògiques dels partits?

Com bé dius, 1 i el 3 d’octubre ens demostren que no només van superar les lògiques d’aquests partits, sinó que van superar les expectatives i, fins a cert punt, els hi va fer por, a algunes persones. La resposta seria que l’1 i el 3 van mostrar el camí que havíem de seguir, i han demostrat que ha estat la vegada, que potser en l’últim segle, més en qüestió s’ha posat a l’Estat espanyol el seu domini sobre Catalunya. En aquell moment, no crec que només els únics que tinguessin por fossin els nostres dirigents, sinó també l’Estat va tenir por. Tot i el desplegament massiu de l’1 d’octubre, sí que es va demostrar que l’estat també tenia els seus límits per actuar impunement a Catalunya.

Es va demostrar que l’estat també tenia els seus límits per actuar impunement a Catalunya.

Per acabar, i per deixar-nos amb més ganes de llegir el llibre. Alguna recomanació pels lectors i lectores de Veus Barberà?

Diria que no busquin solucions dins del llibre, que aportem, de fet, més preguntes. Aportem línies per pensar diferents i normalment són idees que no es posen sobre la taula, que no es consideren, i creiem que cal que hi siguin. Hi ha coses que no es van explicar o la manera com es va fer no era la més adequada i cal explicar-les. Fins que no fem això, no podrem tirar endavant.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom