Joietes de tinta: L’home que plantava arbres

0

He obert un bagul “antic” i he trobat una peça reeditada en múltiples ocasions, amb cobertes dures i toves, amb i sense il·lustracions, i diferents traduccions i epílegs.

Creada el 1951 per encàrrec d’una editorial nord-americana que finalment la va rebutjar, aquesta història curta es va publicar per primer cop de la mà del seu propi autor. És un missatge d’esperança i optimisme, d’absoluta actualitat, i amb la creença que el món es pot millorar sense gaire recursos, només amb la constància humana.

De fet, és tan bonic aquest relat que ens parla de la natura, que molta gent necessitada de contes positius i miracles, va pensar que era una història real.

El 1987 la seva versió en curtmetratge animat va guanyar un Òscar.

El seu títol: L’home que plantava arbres, de Jean Giono.

Aquest escriptor i guionista francès (1895-1970) va centrar la seva obra al món rural de la Provença i es va fer moltes preguntes morals.

Va abandonar els estudis molt aviat per qüestions econòmiques; el 1915 s’incorpora a l’exèrcit durant la Primera Guerra Mundial, on moren molts dels seus camarades i també el seu millor amic. Quan finalitza aquesta experiència tan traumàtica, comença a escriure.

El protagonista de L’home que plantava arbres, vol deixar una petjada bonica al món. És una petició perquè l’acció de l’èsser humà no sigui sempre i només destructiva.

Després de llegir aquest llibre de poques pàgines, desitjo que l’Elzéard Bouffier es quedi molt de temps amb vosaltres, si més no, la seva essència i humanitat.

“La transformació s’operava tan lentament que els ulls s’hi anaven acostumant a poc a poc i el canvi era imperceptible”.

Com han de ser les coses que arriben per quedar-se.

[adrotate group="6"]

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí