Basquet Femení: família dins i fora de la pista

0
345
/UE Barberà

He seguit a l’equip femení de la Unió Esportiva Barberà de ben a prop des de la meva incorporació als 16 anys. Allà vaig conèixer a noies amb un gran cor i un gran esperit d’equip, algunes encara hi són, d’altres ho han deixat enrere com jo o han marxat a altres equips. Es tracta d’un equip en constant creixement i evolució. Algunes porten des de petites al club on s’han format esportiva i personalment, d’altres s’han incorporat fa poc, però totes des del primer minut són una més de l’equip. Vaig aprofitar el confinament per xerrar una estona amb elles per tal d’introduir-vos al seu món i així coneixeu una mica més el món de l’esport barberenc i femení.

Hola a totes! Moltes gràcies per rebre’m via videotrucada. A Veus Barberà ens dediquem a mostrar totes les oportunitats que existeixen en aquesta ciutat, i el bàsquet és un nucli molt fort entre els esports que es juguen aquí. Els equips femenins són minoritaris en el club, però tot i això us n’heu ensortit per tenir bones posicions aquests darrers anys. Fem un repàs de la vostra trajectòria per situar a les nostres lectores?

Portem 3 anys a la categoria Sènior. Els dos primers anys hem acabat quartes, l’any passat va ser molt emocionant perquè vam fer una remuntada espectacular. I aquest últim any la lliga s’ha tancat anant vuitenes. Aquest any ha estat ple de lesions, noves incorporacions i canvis d’entrenador, i ara que portàvem mitja lliga començàvem a remuntar partits i ens vèiem amb grans possibilitats de pujar esglaons. Però degut a la pandèmia han decidit acabar la lliga a mitges i ens hem quedat en vuitè lloc. De fet, estàvem pràcticament en posició de descens i ens ho estàvem plantejant per l’any següent, ja que estem a 3ª i l’any que ve obriran una nova categoria per sota anomenada “3º territorial”, però vam remuntar 4 posicions de seguida, ens vam començar a compenetrar i ara estem més segures que mai de ser capaces de mantenir-nos al nivell que estem. 

Tot i això per a vosaltres el més important no és ser les millors en tot, oi?

Exacte, per nosaltres el millor és formar un bon equip, en el club ens hem caracteritzat sempre per aquesta qualitat. Aquest any vam començar amb algunes complicacions perquè van marxar dues companyes, es van lesionar dues més a principis de temporada i ja en tenim una altra que porta des de la temporada anterior sense poder jugar, i ens vam quedar 6 o 7 només que podíem competir. Necessitàvem a més jugadores i pujàvem a jugar amb nosaltres a dues companyes més petites. La germana d’una d’elles ens venia a vuere a tots els partits i feia molts anys que no jugava a bàsquet i la vam convèncer perquè s’apuntés amb nosaltres. Degut a tants canvis al principi ens costava compenetrar-nos però ens portem molt bé entre totes i el bon rotllo ajuda a tenir confiança entre nosaltres i a compenetrar-nos, i hem aconseguit que tothom se senti còmode i a gust. Totes som iguals en aquest equip, no importa els anys que portem jugant o l’edat que tinguem. 

Per altra banda, tothom que juga en una competició li agrada guanyar, i ens ho prenem molt seriosament, però a la vegada el nostre objectiu quan quedem dins i fora de la pista no és per guanyar, guanyar i guanyar, sinó per passar-nos-ho bé, per desconnectar i per veure a les nostres amigues, ja que considerem que som una família, som com germanes. Els nostres partits no es basen en que juguin les 5 mateixes sempre, les 5 “millors”, sinó en fer un bon joc en equip, que participem totes, i donar oportunitats a tothom per igual. No ens agrada que una vulgui ser sempre el centre d’atenció i que tot l’equip jugui exclusivament per ella perquè llavors no ens ho passem bé i perdem les ganes de jugar. Per sort no ens hem trobat pràcticament mai amb aquest tipus de problemes. Han passat mltes noies per aquest club i totes sempre s’han quedat més d’una temporada, i ho han fet per l’equip, perquè hi estaven molt a gust, i això és el que més ens agrada. 

Amb els entrenadors teniu el mateix feeling? Entenen la vostra manera de jugar?

Sí. Alguns es sorprenen una mica amb nosaltres perquè som molt de la broma i de passar-nos-ho bé, però quan hem d’estar serioses ho sabem fer perfectament. S’adapten molt bé a la nostra manera de funcionar i els agrada. Nosaltres com a equip també hem après a detectar quin entrenador s’adiu millor a nosaltres, i hem après que a vegades la confiança excessiva es converteix en un problema dins de la pista. Però sempre hem estat sinceres amb ells i viceversa, i el club sempre ens ha ajudat quan hem volgut fer algun canvi i mai hem tingut cap problema gros amb cap d’ells. 

Algunes porteu molts anys en el club, d’altres sou més noves, què heu après unes de les altres?

Cada una hem après coses molt diferents. Algunes venim d’altres esports més individuals com el patinatge i hem vist un gran salt a la forma de competir i relacionar-te quan es tracta d’un joc en equip. D’altres que hem estat en altres equips estem més a gust que mai en aquest equip perquè hi ha un gran equilibri entre ser una família i competir. I les que feia anys que no jugàvem hem vist també una gran diferència a l’hora de jugar i de compenetrar-se a aquestes alçades de la competició, ja que no es busca ser la millor de totes sinó que totes ens ho passem bé i gaudim de cada partit. En general totes sentim que el nostre equip és una família. El bàsquet per nosaltres no és una activitat secundària del nostre dia a dia, és essencial, i les nostres companyes també ho són. No només ens veiem per jugar, sinó també per anar a sopar, a prendre alguna cosa, sortir de festa, celebrar els nostres aniversaris, anar al cine, etc. Al cap i a la fi el bàsquet i la nostra manera de jugar és una filosofia de vida. 

Quines altres coses us caracteritzen com a equip a part del vostre vincle tan familiar?

A part, un dels nostres ex-entrenadors quan s’ofuscava amb nosaltres en un partit sempre ens deia “guanyar no guanyarem, però riure sí que riurem”. I això ens ajuda a prendre’ns les adversitats d’una altra manera, sense parar de lluitar per la victòria però sense deixar de ser nosaltres. 

Quin és el vostre record preferit dins i fora de la pista?

N’hi ha moltíssims. Aquesta temporada vam viure un partit un diumenge a les vuit del vespre a Terrassa contra les primeres, on se’ns havia lesionat més gent i érem 7 que podíem jugar. Tothom donava per perdut aquell partit perquè les primeres, no havien perdut cap partit i guanyaven de 30 a tothom. Ens havien guanyat al nostre camp a l’anada de 30 també i vam anar a passar-nos-ho bé i a aprendre a aquell partit. Ens vam posar a cantar la cançó dels Wild Cats de High School Musical durant l’escalfament perquè entenguis com de perdut donàvem el partit. Tenen a noies que treuen dos cap a la pivot més alta del nostre equip. I vam acabar guanyant aquell partit! Cada any ens passen situacions molt similars, fa tres anys amb el Parellada, l’any passat amb el Club Marítim de la Diagonal, i aquest any a Terrassa. Són partits que gaudim molt i que et pugen l’adrenalina. 

Fora de la pista també hem viscut molts bons moments, i sembla una tonteria però els divendres de Burger són molt especials per nosaltres. El dia de les entregues de premis també ens ho passem molt bé i són molt especials, i tenim tradicions molt boniques com sopar plegades el 24 de desembre. També seguim amb tradicions que fem al club des de petites com portar pica-pica el dia que és l’aniversari d’algun per berenar, tot i que ara entrenem a les deu de la nit i més aviat és un sopar. 

/UE Barberà

En el club sempre ha costat una mica perseverar els equips femenins, a què creieu que és degut?

S’hi sumen molts factors. Per començar s’apunten molts més nens que nenes de per si, i per tant a mesura que passen els anys i la gent va deixant l’esport, els equips femenins acaben sent minoritaris, tot i que ara tenim uns equips femenins bastant consolidats. Per altra banda, perquè quan nosaltres érem petites l’equip sènior o les més grans eren com un altre món, i en canvi nosaltres som molt més properes a les més petites i algunes som les seves entrenadores, i veuen el bon rotllo que tenim, els hi transmetem, ens vénen a veure als partits junt amb la seva família, i s’animen a seguir endavant. Feia molts anys que no hi havia equip sènior femení, nosaltres hem estat les més grans del club des de cadet, i ara les més petites tenen a molts equips femenins per sobre seu amb qui emmirallar-se i sentir-se representades, de tal manera que accentua la participació femenina any rere any, i nosaltres ho notem molt perquè les nenes que entrenem ens vénen a veure partit rere partit i ens fan sentir molt estimades, i el nostre públic valora molt el nostre mèrit d’arribar a sènior tenint en compte que el nostre equip no està format per fitxatges externs, sinó que ens hem quedat i hem crescut en aquest club, i a mesura que ha passat el temps hem animat a les nostres amigues que s’apuntessin amb nosaltres, i hem arribat fins aquí gràcies a la nostra perseverança.

Cal comentar que també estem aconseguint petits canvis que no només ens ajuden a nosaltres sinó a les que venen darrere nostre. Per exemple, ja que no cobrem per estar jugant a sènior com el masculí, ja que no és comparable la categoria a la que estan ells amb la nostra, sí que hem aconseguit reduir el cost de la nostra quota, ja que no tenim un sou. 

Com animaríeu a les noies a formar-ne part?

Si els hi crida l’atenció que s’apuntin! Els equips femenins som molt acollidors. No importa l’edat o el nivell que tinguin, aquí totes estem per ajudar-nos unes a les altres, i estem segures que un cop ho trobin els hi encantarà. Com a entrenadores ens hem trobat a moltes noies que trepitgen una pista per primer cop a tercer o quart d’ESO quan les seves companyes porten molts anys jugant, i es posen les piles, s’enamoren de l’esport, fan pinya amb les seves companyes i es queden. 

El més important és que vulguin venir per aprendre i per passar-s’ho bé! Òbviament que arriba un punt que la competició és bastant exigent i és important millorar i perfeccionar la tècnica, però totes hem començat aprenent de zero botant una pilota, i tota la resta ve rodat a poc a poc. 

En aquest confinament vau llançar un missatge d’ànim i suport a les ciutadanes de Barberà. Com esteu vivint vosaltres aquestes setmanes, tan com a esportistes com a joves que estudieu i/o treballeu?

Ho trobem molt a faltar. El bàsquet per nosaltres és el moment de desconnexió total tant dels estudis com de la feina, i estar tancades a casa ens està costant una mica. Si ja ho passem malament la setmana que pel que sigui no podem anar a entrenar, ara encara més. Però sobretot pel fet de no veure’ns i de no riure juntes i fer alguna cosa plegades, més que pel fet de botar una pilota o fer unes quantes canastes a la pista. 

/UE Barberà

Com veieu que acabarà la temporada donada la situació que estem vivint? Veieu factible les competicions de l’any que ve?

Bé, la temporada ja està acabada, l’han tancada amb els resultats de l’últim partit jugat. 

Per altra banda, encara no sabem res concret de l’any que ve. La Federació està treballant perquè es puguin realitzar competicions l’any que ve, i ja tenim els grups de la competició fets, però encara no sabem com serà tot. Creiem que segurament començarem sense públic però encara falten molts mesos com per treure res en clar. 

Moltes gràcies per les vostres paraules. Ens veiem aviat! 

Ja veieu que esport no només significa esforç i perseverança, també significa equip i família. Espero que hàgiu gaudit de les paraules de les nostres veïnes basquetbolistes i que ens veiem aviat animant-les des de les grades! 

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here