Beatriz Diaz Rodríguez i Maria José Pacheco Manzano
Una més que calorosa tarda de juliol ens apropem a l’Ingravity Studio. Ens esperen la Jordana de Haro i l’Albita, com a ella li agrada que li diguin, amb altres gimnastes. Barberà es prepara per a la seva Festa Major i són dies d’inici d’estiu i de fer plans per les vacances, però ni la Jordana ni l’Albita es plantegen estar en un altre lloc que no sigui allà. Tenen per davant molta feina, les exhibicions programades a la Festa Major, però també la seva participació en el Mundial de Pole Sport que es celebrarà properament a la ciutat de Tarragona.
El Pole Sport és la disciplina, encara no reconeguda en l’àmbit esportiu, de les acrobàcies i les coreografies en barres verticals i és molt dura, perquè requereix dels atletes una forma física excepcional. L’objectiu d’aquest article és explicar què és i qui hi ha darrere, perquè a la nostra ciutat hi ha un potencial molt important en aquest esport i una entrenadora que és referència dins i fora del nostre territori.
L’Ingravity Studio és una sala longitudinal amb miralls a les parets i sis barres verticals de terra a sostre. Un grup de nenes assagen les coreografies, sota l’atenta mirada de la seva entrenadora. Suor i esforç a només tres setmanes de la celebració del mundial. La nostra presència allà fa que els nervis augmentin, els hi fa il·lusió el nostre interès. Tot i això, es comporten com petites professionals que mantenen la concentració necessària per a continuar amb l’entrenament.
L’any 2010 Jordana de Haro Cano va descobrir el Pole, que requereix força, equilibri, elasticitat i ritme, tots els elements que ella admira en l’esport units. L’any 2013 l’Albita Domingo Venegas va descobrir el Pole veient a la Jordana en una de les seves classes per adults a l’Ingravity Estudio. Són professora i alumna i les protagonistes d’aquesta entrevista.
La Jordana ha nascut en una família altament competitiva. Els seus pares, Miguel de Haro Muñoz i Beatriz Cano Torres són els actuals propietaris del Gimnàs Bunkai, fundat pel seu avi matern a Barberà del Vallès, reconegut pels excel·lents resultats obtinguts a infinitat de competicions nacionals i internacionals en les categories de bodyform, powerlifting i fisio-culturisme.
Com neix el teu interès per la disciplina del Pole?
Em vaig enamorar del Pole Dance l’any 2010, veient un vídeo de Felix Cane, guanyadora del Campionat d’Austràlia, que venia del Circ du Soleil i va revalidar el títol diversos anys. Era realment espectacular veure les seves acrobàcies. Des del primer moment vaig saber que era l’esport que volia practicar, perquè reunia en un tot el que a mi m’apassiona. I he volgut portar aquesta passió a nivell de competició.
On vas començar a entrenar?
De fet, arran del descobriment casual del vídeo del campionat australià, el meu marit em va regalar una classe de Pole Dance. Vaig començar a entrenar a Barcelona, a l’Estudi de la Xiqui Martí. En aquell moment era l’única persona coneguda que practicava pole. Allà vaig estar només un mes, perquè buscava un estil diferent, un altre registre amb més acrobàcies, i vaig marxar a un segon estudi també a Barcelona. Tenia molt clar que volia competir en aquest esport i a Espanya no hi havia cap campionat. No va ser fins a l’any 2012 que es va celebrar el primer campionat de Pole Sport a Béjar, Salamanca.
Quant de temps vas estar entrenant a l’escola de Barcelona?
Vaig assistir a classes un any aproximadament. Llavors l’entrenadora em va proposar que donés classes perquè la meva evolució era molt ràpida, per la meva base esportiva. Pel meu compte mirava vídeos a youtube de competicions a altres països on l’esport estava més desenvolupat, i no trobava referents propers. Investigava nous exercicis, noves acrobàcies i podríem dir que m’entrenava a mi mateixa. Va ser llavors, l’any 2013, que vaig decidir fundar la meva pròpia escola, l’Ingravity Studio, on aprofundir les tècniques amb material propi.
I vas decidir buscar local a Barberà per situar la teva escola.
Dins de les instal·lacions del Gimnàs Bunkai era impossible encabir l’equipament necessari. Les barres verticals necessiten quatre metres d’alçada i han d’estar prou separades per alliberar l’espai de gir de les gimnastes. El primer estudi propi es va situar al carrer Enric Granados. La inversió inicial va ser important, donat que havia de fer reformes per instal·lar els elements.
L’any 2015 l’Ajuntament ens va fer tancar el local, per un suposat problema de soroll amb un nou veí de l’edifici. En una setmana vam haver de buscar una nova sala i ens vam instal·lar a l’actual emplaçament, al carrer Manuel de Falla. Van ser els pitjors dies de la meva vida. La impotència de veure com el meu somni es podia ensorrar i la incertesa de saber si podria continuar. Gràcies als meus alumnes i, sobretot, a la meva família, que em van ajudar a adequar el nou local, vaig aconseguir refer-me i tirar endavant amb l’estudi.
La Jordana interromp l’entrevista per supervisar la coreografia de Nani, una de les seves alumnes que es desplaça cada dia des de la ciutat de Tarragona per preparar la seva actuació al mundial. Quan sona la música, comença la màgia. El cos de la Nani es cargola a la barra, puja, gira, gravita a l’aire, en contra de la gravetat. La seva figura suspesa transmet una lleugeresa extrema.
Sens dubte, la Jordana és una de les pioneres del Pole Sport a Catalunya i a Espanya. Actualment és una de les referències més importants i no només prepara a gimnastes sinó també a altres entrenadores. Mentre parla amb nosaltres no perd detall de l’evolució de les seves alumnes. És el moment de deixar-la continuar i de xerrar una estona amb l’Albita.
L’Alba Domingo Venegas té onze anys i estudia a l’Escola Pablo Picasso. Practica Show Dance al Gimnàs Bunkai d’ençà que tenia quatre anys, una disciplina que combina la dansa amb la gimnàstica acrobàtica. Actualment és la campiona d’Espanya de Pole Sport Novice.
Com vas conèixer el Pole?
Quan tenia sis anys la Jordana em va convidar a assistir a un dels seus entrenaments per a adults a l’Ingravity Studio. I em va encantar l’esport des del primer dia! Les contorsions a la barra d’esquena són les meves figures preferides. Li vaig demanar als meus pares que m’apuntessin. I després d’insistir molt, ho vaig aconseguir.
I, al principi, entrenaves tu sola?
Sí. Vaig estar tres mesos entrenant jo sola. Després es va apuntar una altra nena, la Montse. I vam estar un temps entrenant només les dues. I de mica en mica es van anar apuntant més nens i nenes. Actualment ja som onze.
A la teva edat, has participat en competicions d’aquesta disciplina?
Sí. He participat en els campionats nacionals. I aquest serà el meu segon any al Campionat Mundial. L’any passat es va celebrar a Holanda. Fa dos anys, tot i que em vaig classificar, no vaig poder participar perquè encara no tenia els deu anys, que és l’edat mínima per prendre part al mundial.
Per competir en aquest nivell, els entrenaments han de ser molt durs…
A mi no m’ho semblen. Durant l’any entreno quatre dies a la setmana, tinc lliures els dijous. I en les setmanes prèvies a les competicions entrenem cada dia. Combinem sessions més físiques, a terra, per enfortir musculatura amb sessions més acrobàtiques, per practicar els salts i els girs. Després preparem les coreografies a les barres, amb música. No m’importa haver de dedicar moltes hores, perquè m’encanta. També tinc una barra al menjador de casa i, sempre que puc, practico.
Quins són els teus referents?
Hi ha tres esportistes a les quals admiro i intento aprendre d’elles: Jordana, la meva entrenadora, Marion Crampe, una gimnasta francesa i Emilia Moskalenko, una nena ucraïnesa de dotze anys, amb la qual m’identifico.
Aquest any he tingut l’oportunitat de conèixer a la Marion Crampe en persona. Pel meu aniversari els meus pares van aconseguir contactar amb ella i vaig assistir a una masterclass seva. Va ser el millor regal d’aniversari que em podien fer!
Et sents, doncs, recolzada per la teva família i els teus amics?
Sí, la meva família sempre fa tot el possible per estar al meu costat. Els meus avis intenten venir a les competicions o veure’m en directe per streaming a youtube. Els meus pares sacrifiquen els estalvis de les vacances perquè jo pugui assistir a les competicions. No tenim cap ajuda econòmica, ni subvenció. Ells gaudeixen de veure’m fer el que més m’agrada, però sé que per ells suposa un esforç important.
Com t’imagines de gran?
(Somriu) No ho sé, però practicant Pole segur, perquè és el que m’agrada, sobretot quan fem contorsions, tinc molta flexibilitat.
Totes dues, tant la Jordana com l’Albita, troben a faltar un reconeixement d’aquest esport, per part de les institucions oficials i per part de la societat en general. Volen fer entendre que els entrenaments i l’esforç invertits són assimilables als de qualsevol esport d’alta competició. En altres països, com la Jordana ens ha explicat, la situació és diferent, hi ha un reconeixement més professional i s’hi celebren campionats des de fa més temps. També ens explica que al Campionat Mundial de Tarragona no només hi ha el Pole Sport, hi ha d’altres modalitats com l’Ultra Pole, l’Artistic Pole o el Para Pole, on participen persones amb discapacitat (similar a les Paraolimpíades).
Marxem de l’Ingravity Studio sense fer soroll. Les actuacions d’avui ens han transmès emoció i sensibilitat. Ho fan tan bé que, vist des de fóra, sembla fàcil. Però això només és possible si darrere hi ha l’esforç i la dedicació que hem pogut comprovar. Aquest 2018 a la categoria Elite, que és la que opta al Mundial, s’han presentat onze gimnastes de tota Espanya. Els quatre primers llocs han estat per a alumnes de l’Ingravity Studio, però només les dues primeres classificades són les que hi van. Finalment, a Tarragona, l’Albita Domingo i l’Alba Parra aconsegueixen un tercer lloc en l’actuació de duo.
Barberà del Vallès pot sentir-se ben orgullosa d’aquestes noies que ho han donat tot i que s’exigeixen més i més per millorar cada dia. Si amb onze anys han arribat al Mundial, el futur que les espera ha de ser molt gran.
Vídeo de l’actuació en duo de l’Albita i l’Alba al Mundial celebrat a Tarragona el passat mes de juliol
