Maria Vila, tota una carrera dedicada a l’Elisa Badia

0

Bona tarda, Maria, primer de tot, moltes gràcies per rebre’ns, i, segon, enhorabona per la teva trajectòria professional. Hem vingut a fer que els nostres lectors i lectores coneguin a la Maria Vila després de gairebé 20 anys de directora d’escola. 

  • Quan vas començar a exercir, tenies a la ment arribar a ser directora?

No, no, de cap manera. Jo vaig començar sent mestra de català. Anava fent català en diferents aules i en cap moment em vaig plantejar que jo podia arribar a ser directora. Era especialista, per dir-ho d’alguna manera.

  • Per què vas decidir dedicar-te a l’educació?

Mira, no sé exactament per què, però sempre he tingut aquestes ganes d’estar amb criatures. Crec que he tingut bona connexió amb la canalla. Des d’adolescent vaig pensar que ser mestra podia ser una de les meves professions. 

  • Quan vas decidir que volies ser mestra? Ho tenies clar des de petita o ho vas decidir més endavant?

Més endavant, jo crec que en l’adolescència, quan ja anava a l’institut. A l’institut se’m va crear aquest neguit de la docència. 

 Quan vas arribar a l’Elisa Badia? 

Crec que vaig arribar l’any 1983. Vaig començar a exercir l’any 1982 i vaig començar a treballar a Santa Coloma de Gramenet. D’allà em van donar Barberà del Vallès, vaig començar a l’Elisa Badia i d’aquí ja no m’he mogut. Vaig passar per diferents etapes però no m’he mogut d’aquí.

  • Per quines escoles vas passar abans?

Vaig passar per Santa Coloma de Gramenet, concretament per l’escola Jaume Salvatella. Allà vaig començar sent tutora de 8è d’EGB, fent l’especialitat de català i després ja vaig venir aquí sent mestra de català. 

  • Com va ser la teva primera experiència com a mestra?

Ui! Ja et dic que d’entrada va ser Santa Coloma de Gramenet. Jo tenia 21 anys, a punt de fer 22. Em va tocar 8è, que ja eren els grans, de 14 anys, amb algun que altre repetidor, mestra de català. Jo era una nena, només em portava amb ells 6 o 7 anys. Recordo la primera frase que em van dir: “Tú no vendrás a hacer aquí catalán, ¿verdad?”. I els vaig respondre: “Com que no? Que sí, que sí!”. Vaig començar a fer català a través de Joan Manuel Serrat, amb cançons, per començar a entrar, a poder fer una bona docència, perquè allò era difícil. Si vaig superar allò, ja ho he superat tot a la vida, a nivell de docència. No sé si coneixeu Santa Coloma, és a la zona on estava l’Estrella Damm, allà a dalt de la muntanyeta. Alguns vivien molt a prop però altres venien amb autocars. Hi havia una espècie de banda que li deien “la banda de los correas”. Fa molts  anys, però ho tinc marcat. Allà dinaven i fèiem torns de vigilància de dinar. Va ser com una immersió dins de l’escola. Com que fèiem torns de vigilància, tot el dia estàvem allà. Crec que va ser molt bona experiència perquè allò em va curtir molt. 

“La meva primera experiència docent a Santa Coloma va ser difícil, però si vaig superar allò ja ho havia superat tot a nivell de docència”

  • Si no m’equivoco, ets barberenca de tota la vida. Els teus pares ja eren d’aquí. Però, en canvi, havies d’anar a estudiar a un altre poble, oi?

Jo vaig estudiar la Primària a l’escola pública, però després ja no hi havia el que era el Batxillerat, que seria ara el 4t, 5è. Aleshores vaig anar a una escola privada d’aquí de Barberà i m’havia d’examinar per lliure a Barcelona. En dos dies m’examinava de tot el currículum, de totes les assignatures. Quan vaig acabar això, hi va haver un canvi de llei d’educació i es va passar al BUP. A Barberà no hi havia institut i vaig haver d’anar a estudiar BUP a l’Institut Egara de Terrassa. Allà vaig fer tot el BUP i el COU. Jo no he anat a cap d’institut d’aquí de Barberà.

  • Quins altres canvis has vist a Barberà que esperaves o que potser ni tan sols pensaves que arribarien?

Jo no esperava que a Barberà hi hagués tantes escoles en comparació a quan jo estudiava, fins i tot diria que ara alguna sobra. Tampoc esperava les modalitats escola, institut-escola o només institut. És una mica estrany que, dins de la pública, hi hagi escoles que tinguin també un institut insert i escoles que només siguin escoles. A les famílies els costa entendre-ho. 

Per altra banda això provoca diferències entre els i les alumnes. El pas de 6è de primària a 1r d’ESO és molt important i suposa un gran canvi per a tothom, i el fet que alguns alumnes passin de curs dins de la mateixa escola, amb els mateixos companys, i d’altres s’hagin d’integrar des de zero crea a vegades moltes diferències. Per això des de la nostra escola fem visites als instituts de Barberà amb els de 6è, els acompanyem a fer aquest canvi fins pràcticament el primer dia d’institut. 

“És una mica estrany que, dins de la pública, hi hagi escoles que tinguin també un institut insert i escoles que només siguin escoles. A les famílies els costa entendre-ho.” 

  • Quina diferència hi ha entre l’educació que vas rebre tu i la dels infants d’ara?

D’entrada, ja t’he dit que m’anava a examinar lliure. Això ja et pot donar una certa idea de l’esforç, el rigor i l’organització que havia de tenir jo com a petita. Jo no podia plantejar-me que, si un examen no m’anava bé avui, el faríem demà. La data era oficial i allà entràvem tots. M’havia d’organitzar i estudiar-me tot el llibre perquè allà no entraven el tema 4, el 5 i el 6. Entrava tot. Per tant, la diferència és l’esforç que fèiem nosaltres i un grau d’exigència molt més elevat que el que tenim ara a les aules. Jo no ho vaig passar malament, tinc un molt bon record, exceptuant la part d’examinar-me lliure, que per a mi va ser dur. Quan vaig anar a l’institut i vaig cursar el BUP i el COU, vaig estar molt bé. No sé si hi ha molta diferència perquè no puc comparar-t’ho amb els instituts d’ara, ja que no he estat a cap institut. Ara tenim un màxim de 25 alumnes, han canviat els currículums, la manera de treballar, menys llibres de text, més autonomia i investigació, projectes. Sí que hi ha un canvi.

  • En què creus que han canviat els alumnes que tens ara respecte als primers que vas tenir?

Per començar, crec que no treballen el mateix que treballàveu vosaltres. Vosaltres responíeu millor a l’exigència que no pas els alumnes que tenim ara. També responien millor les famílies. Estava molt més interioritzat que s’havia de fer un esforç, que s’havia de treballar. La figura del mestre també estava més valorada, era vista com una autoritat. Ara sembla que hi ha una certa intromissió en la feina de mestre, que tothom pot fer de mestre. A vegades les famílies diuen: “és que això no hauries de fer-ho d’aquesta manera”. El docent sóc jo. Jo crec que cadascú està preparat per al que està preparat. 

  • La discussió sobre l’educació a les escoles i als instituts és un tema que està a la taula permanentment. Creus que ara l’ensenyament està a un bon nivell? Quines mancances hi trobes?

Com a mancances, et puc dir la capacitat d’esforç. Quan poses una feina per a tal dia, si l’alumne no te la porta, diu: “és que no me n’he recordat”. Aquest poc grau de responsabilitat i esforç que hi ha. La canalla és igual que abans, aprendrà igual ara que abans, però aquesta capacitat d’esforç no hi és. 

“La canalla és igual que abans, aprendrà igual ara que abans, però aquesta capacitat d’esforç no hi és.”

  • Actualment, i ara encara més amb la Covid-19, s’està implementant la tecnologia a les aules. A més, cada cop de més petits els infants tenen a les seves mans dispositius tecnològics. Fins a quin punt trobes necessària la inclusió d’aquests a les aules? En el cas de l’Elisa Badia, també parleu amb els alumnes de diferenciar l’ús educatiu i lucratiu dels dispositius? 

Sí, sí que ho fem. És cert que ja era una mica el camí que portàvem a l’escola en qüestió de tecnologia i la incorporació dels Chromebooks, entre altres coses. Era una espècie d’assignatura pendent. A més, a l’Institut Bitàcola ja s’està treballant amb aquesta metodologia. Nosaltres treballem a l’aula amb Chromebooks, però no totes les hores. Ensenyem l’ús d’aquests dispositius i donem nocions de com fer-ne ús, una altra cosa és el que se’n faci a casa. A dins de l’escola, evidentment, l’ús que en fan és únicament educatiu. No podem anar d’esquenes al món i més amb la situació que s’ha produït ara amb la Covid, que hem estat des del mes de març connectant-nos amb les criatures, amb el mòbil, la tablet o l’ordinador. Alguns mòbils ja serveixen per a tot. Sí, estem en el camí.

  • Per què et vas decidir a fer de directora?

Penso que era un neguit que també tenia. Suposo que aquest neguit forma part de la trajectòria professional d’un docent. Hi ha gent a la qual no se li desperta aquest neguit i va haver-hi en un moment en el qual vaig creure que podia fer-ho. He estat 20 anys a la direcció. Sí que he estat més anys dels que en un inici tenia previstos. Jo m’havia fet a la idea de poder estar dues legislatures, com es diu políticament. Va haver-hi canvis de llei i haguéssim acabat en uns 10 o 11 anys però, quan vaig plantejar-ho al claustre, em deien que continués. No era fàcil trobar una persona que volgués estar en la direcció. No he estat malament perquè, si no, hagués marxat, això està clar. No he tingut problemes greus amb companys, que això és el que més m’hagués afectat i he estat bé. Ha estat una feina que m’ha agradat, no m’ha desagradat ser directora de l’escola. 

  • Quants anys has estat directora de l’Elisa Badia?

Vaig començar l’any 2000 i vaig acabar l’any 2020: he estat 20 anys. No m’esperava estar-hi tant de temps, però estic molt agraïda per tot el què ha vingut, i la confiança en mi de les meves companyes.

  • Com definiries el teu primer any com a directora? Com va anar?

Vaig tenir la sort que estava aquí la Cristina, l’exdirectora, ja que li vaig poder preguntar algunes coses amb les quals veia que em podia ajudar. La part de l’escola ja la tenia dominada, és a dir, que jo no era nova, però es mou una infraestructura tan gran de serveis (l’Ajuntament, el Departament d’Educació…), que va costar. El primer any va ser complicat. Però bé, de tot se’n surt.

  • Quines qualitats són necessàries per fer de directora?

Jo crec que s’ha de tenir mà esquerra, escoltar molt, ser dialogant, ser flexible, tenir moltes ganes de treballar i d’aprendre i poder-te relacionar amb la gent. No pots plantejar-te ser sectari, és a dir, t’és igual el color de l’Ajuntament i del Departament. Has de representar el teu centre, on hi ha gent de tots els colors, de totes les condicions, i tu has de vetllar perquè el teu centre funcioni. Has de tenir molt bon clima de treball per exercir. Si no hi ha bon clima de treball, no treballaràs. Ja et pots imaginar que, quan tens els companys en contra, això no tira. Has de ser molt dialogant. 

  • Les teves companyes de feina ens han comentat que tu i el teu equip directiu no només heu fet la feina corresponent, sinó que a més heu creat un ambient de cooperació i fins i tot d’amistat amb tots els treballadors i treballadores. Com va sorgir aquest canvi? Creus que és fàcil aconseguir aquest ambient de treball?

Suposo que el primer any això no ho vam aconseguir, ni el segon, però amb tants anys, sí. Dic jo que també ho deu fer el tarannà, el caràcter de les persones. Hi ha coses que no et proposes, van sorgint. Sí que podem tenir un perfil amistós, obert, digues-li com vulguis, però és l’anar fent cada dia. Una altra cosa molt important: si demanes que la gent treballi, tu has d’anar al davant sempre, tu has de treballar. Tu no pots dir “treballeu” i quedar-te al darrere. Tots hem de remar en la mateixa direcció.

“Si demanes que la gent treballi, tu has d’anar al davant sempre, tu has de treballar. Tu no pots dir “treballeu” i quedar-te al darrere”

  • Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb la teva experiència com a mestra o directora?

D’anècdotes, en tinc un sac. Hi ha una que moltes vegades explico. Marxàvem, ja eren les vacances de Setmana Santa, eren les 8 del vespre i al meu despatx tenia dues criatures. Els seus pares no les venien a buscar. Els vaig dir: “bé, vindreu amb mi de vacances”. Jo tenia el cotxe a la porta perquè me n’anava de vacances. A les 8 del vespre no les havien vingut a buscar. Vaig trucar a la urbana. Finalment la urbana va localitzar la família, que s’havia oblidat que tenia dues criatures. D’aquestes anècdotes, en tinc moltes, però aquesta la recordo perquè eren les vacances de Setmana Santa. Altres vegades ha passat un cap de setmana, un dia entre setmana, gent que s’ha adormit… També en tinc moltes de divertides. Però amb aquesta vaig pensar: “això no em pot estar passant”. Devia de ser el segon o tercer any. 

Això no són anècdotes, però una part molt complicada de la direcció són totes les situacions de separacions amb les famílies: quan la criatura està al mig, ara em toca a mi, ara et toca a tu, jo no te la deixo… Són les coses que més m’han costat digerir perquè han hagut d’intervenir els Mossos. Aquestes coses són les complicades que has de gestionar. 

  • A part de mestra, també ets mare, entre altres coses. És difícil diferenciar el rol de mestra i de mare amb els fills? Està sempre present en major o menor porció la teva part de mestra?

Jo tinc dos fills. El gran va venir aquí a l’escola. Recordo que no teníem cap tipus de problemàtica. Tant el meu fill com jo diferenciàvem molt bé el que era ser mare i fill amb ser docent i alumne. Al meu fill només li he fet una àrea: plàstica. Això ho tenia més o menys pactat amb l’equip directiu quan era docent: que no fos ni tutora ni tampoc li fes cap àrea. Però jo feia plàstica tota la segona etapa i cicle superior. Només hi érem el Salva i jo. No em quedava cap altra que fer-la. Ell em deia: “senyu”, i algun company li deia: “pero si es tu madre, dile mama”. Vam saber diferenciar molt bé aquesta part. També t’he de dir que a casa hi havia problemes perquè el meu fill em deia: “clar, si jo no tingués una mare mestra i un pare mestre, no em passaria això”. Però t’ha tocat, mala sort. 


  • A què t’hauries dedicat si no hagués estat a l’educació?

Hi ha dues coses que m’agraden molt. Una: m’hagués agradat ser decoradora, decorar cases i interiors, o dissenyar. I una altra: m’hagués agradat tenir una llibreria, però una llibreria d’aquestes d’estil anglosaxó, que tenen sofàs i que la gent entra i llegeix. Aquestes serien dues coses que m’haguessin agradat si no hagués estat mestra.

  • Com esteu vivint la situació de la pandèmia a l’Elisa Badia? 

Precisament la meva aula va estar confinada 10 dies perquè va haver-hi un cas positiu. És estranya la manera en la qual fem la classe perquè el projecte de l’escola consisteix a tenir molta relació, fer moltes activitats amb agermanats a Primària i apadrinats a Secundària, moltes festes… Això ha quedat totalment aigualit. Fem els patis parcialitzats. Tenen molt espai per jugar, sort que tenim un pati fantàstic i tenim espai! Estem tot el dia junts. A més, portar la mascareta és molt difícil, tot i que la canalla no protesta gens. Sorprenentment, no diuen res. No es baixen la mascareta. Sí que, quan jo comento que a mi em molesta, diuen que a ells també, però no he cridat ni una sola vegada l’atenció perquè es posin la mascareta. Són conscients que l’han de portar. 

  • Quina diferència hi ha entre la formació que vas rebre com a mestra i la que es rep ara? Què creus que ha canviat?

No sé exactament quina és la formació que es rep a Magisteri, però jo soc de les persones que són partidàries de fer un MIR a les escoles com el que es fa a Medicina. Crec que les pràctiques que es fan no són suficients. Un docent hauria d’estar un temps amb un docent amb experiència. Ho vam veure molt amb el tema de la sisena hora, que van entrar una pila de mestres. Les escoles es van trobar amb molts mestres que havien entrat nous. No dic que siguin ni millors ni pitjors, és que no hi ha l’experiència. Entres el primer dia, et trobes amb la classe sol i t’has d’espavilar. I clar, t’espaviles. T’aniria molt bé que tinguessis una persona al costat que t’anés guiant. Com a mínim, un parell de mesos. Això aniria molt bé. Jo crec que la manera de formar és igual que quan ens vam formar nosaltres. Sí que poden haver canviat els currículums, algunes àrees, especialitats… Però quan et trobes a l’aula estàs igual de sol com quan vas fer-ho tu. Això no ha canviat. 

“Sóc partidària de fer un MIR a les escoles com el que es fa a Medicina.”

  • A partir de la teva experiència, quins consells donaries als futurs mestres i professors?

Implicació a l’escola, que estimi l’escola i que treballi. La feina de mestre és una feina que, quan diem que és vocacional, és cert. Si no t’agrada aquesta feina, és una condemna. Quan a algú que ha estudiat Magisteri se li fa molt pesat estar amb la canalla, ha de ser honrat, marxar i dedicar-se a una altra feina. Pot ser molt vàlid en una altra feina. Si no estimes la canalla, no seràs un bon mestre. La feina serà una condemna, serà com portar una creu tot el dia. Un dia és molt maco, dos dies potser també, però quan portes 10 anys, si no t’agrada, pot ser un desastre. 

“Si no estimes la canalla, no seràs un bon mestre”

  • Com veus l’educació d’aquí 30 anys?

M’imagino que estarà tot amb aparells. L’educació ha fet un canvi brutal. Jo recordo al principi que anavèm amb la Ciclostil, que era com una pasta on posàvem la feina i la imprimíem. Era el que li deien la vietnamita, que en algunes pel·lícules antigues surt, que li van donant a la roda i va sortint i passa a un paper de calca. Ara ja envies la feina online. Jo he vist aquest canvi. D’aquí 30 anys, buf!, no soc capaç de pensar-ho. No tinc ni idea sobre què pot passar. Jo li explico coses a la meva mare i em diu: “no ho entenc”. A mi em passarà igual. La tecnologia va tan de pressa que sóc incapaç de pensar què pot passar d’aquí 30 anys. 

  • A què dedicaràs el temps ara amb la jubilació?

Jo crec que faré el que diuen el dolce far niente: viure. Viure tranquil·lament. M’agrada cosir, la jardineria, dedicar-me a la meva família, passar més temps amb les meves dues nétes, passejar amb el meu home… No sé, viure tranquil·lament. 

  • Què és el que trobaràs més a faltar de ser mestra i directora?

El que trobaré a faltar serà la canalla i els companys, que són amics meus. Això ho trobaré a faltar segur. Aquesta “vidilla” que et dona l’escola cada dia… Tot el que he dit no m’ho donarà. Això està claríssim. Però és com tot. Són canvis que has d’anar fent a la vida. No et pots aferrar a dir “em quedaré aquí”, és llei de vida. No conec ningú o molt poca gent que no s’hagi adaptat a estar jubilat. Espero que a mi no em passi! M’agradaria viure-ho bé. Però fins que no ho vius tampoc ho saps. 

Per acabar, t’agradaria deixar algun missatge per a les nostres lectores i lectors?

He estat molt feliç treballant a l’escola, m’ha encantat la meva feina, he fet molts amics. En definitiva, he estat molt feliç treballant en aquesta feina i a l’Elisa Badia.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here