Cap estil musical, sens dubte, pot ésser digne d’escarni en una societat plural i respectuosa. Tanmateix, no hem de deixar de dir que cadascun d’aquests té un espai i un moment determinats; de la mateixa manera, tampoc no podem oblidar que, en el moment en què certes lletres -parts inherents, en definitiva, de les creacions musicals que en presenten- fereixen i maltracten, constantment, a persones pel seu gènere, aleshores sí que són objecte de querella i debat. No s’ataca a un estil musical, sinó a certes apologies retrògrades i inacceptables que presenten certes cançons que trobem en diferents estils.
Dit això, usarem la següent qüestió per abordar la temàtica de debat d’avui: són els menjadors escolars un espai educatiu per a les nostres infantes, és un espai indefinit separat de l’educació, o és un moment per perpetuar certs valors que potser s’haurien de posar en judici?
Certament, havent-nos fet aquesta pregunta, semblarà, pràcticament, còmic no contestar qualsevol altra cosa que no sigui la primera opció proposada. I no estem desacreditant punts de vista, sinó, simplement, recollint relacions òbvies: en el moment en què qualsevol persona confia el seu fill o la seva filla al menjador de l’escola, l’està confiant a professionals de l’educació -en teoria-, car, en principi, aquest segueix essent un sector escolar. Ara bé, últimament s’ha popularitzat una conducta en aquests espais que podria ésser meravellosa –i, fins i tot, obligada- que és musicalitzar l’hora de dinar. És sabut que la música desperta una colla de sentiments i emocions incommensurables en els infants i les infantes; així mateix, els ajuda a desenvolupar la seva capacitat creativa, imaginativa, rítmica i, m’atreveixo a dir que, fins i tot, comunicativa, expressiva i humana. Altrament, no podem oblidar que una gran part de música presenta missatges verbals inherents a les seves melodies i que, potser, a causa d’això, sí que hauríem d’establir un filtre.
És sabut que la música desperta una colla de sentiments i emocions incommensurables en els infants i les infantes; així mateix, els ajuda a desenvolupar la seva capacitat creativa, imaginativa, rítmica i, m’atreveixo a dir que, fins i tot, comunicativa.
Un menjador escolar, com dèiem, és un espai d’esbarjo, però, també, educatiu; és, així mateix, un punt de connexió entre monitors i infantes de diferents edats, ergo, és un punt de contacte entre nens i nenes i un altre tipus d’adult que no és ni un familiar, ni un professor o professora. Dit això, és aquest un espai que donaria possibilitats incommensurables respecte a diferents activitats que podrien fer-se, per tal de complementar la jornada educativa de les petites que han de quedar-se, diàriament, als menjadors escolars. Acostumar-les amb l’ambient musical a l’hora de dinar, sens dubte, pot i hauria d’ésser una d’aquestes possibilitats; tanmateix, allò que sí que no pot ésser permès és que, un espai ple de personetes que estan desenvolupant, dia a dia, els valors amb què enfrontaran el món, la moral i ètica que seguiran i, en general, la seva personalitat, sigui bombardejat amb cançons, les lletres de les quals presentin expressions masclistes i sexistes com ho fan moltes de les que sonen per tenir un caràcter “festiu”. Els noiets i noietes que senten aquestes melodies i lletres enganxoses, inevitablement, les repeteixen, canten i incorporen al seu imaginari personal i col·lectiu. Moltes d’elles, encara no entendran el seu significant plenament, però, de manera inconscient, aniran normalitzant tot allò que escoltin fins que sí que comprenguin el que significa i sigui, llavors, una tasca de gran dificultat fer-los entendre que allò que havien interpretat com normal, potser, s’hauria de qüestionar.
En definitiva, si seguim tot allò exposat, podem arribar a la conclusió que hem de responsabilitzar-nos moltíssim respecte a tot allò que es mostra en un espai educatiu, ja que això pot condicionar, en gran mesura, els valors ètics i personals de les generacions futures. Si volem una societat més justa i igualitària hem de començar corregint aquestes coses i deixant clar que el concepte “festiu” i el concepte “masclisme”, a la música, no han d’anar pas lligats.
Estic molt d’acord amb el que has exposat al teu article del com hauríem d’estar a l’aguait de les lletres de les cançons infantils, però el que volia comentar, perquè m’ha sorprès, és que s’amenitzin els dinars als menjadors escolars amb música. El primer que he pensat és que deuria ser música clàssica, o jazz, o… a un volum baix que els permeti conversar entre elles i ells mentre mengen, atès que als tres anys ja en saben de conversar, però m’ha quedat clar que m’he equivocat.
Cançons amb lletra mentre mengen? La proposta no em complau perquè la imatge que mentalment veig -i no seré amable- és la de: “Menja ràpid i calla” i em sap greu, sobretot perquè parlo des de l’experiència -però sense additius musicals-
Hola Judith!
Totalment d’acord amb el que dius i, de fet, no m’ho havia plantejat. Exactament, el que seria excel·lent fóra crear un ambient de relaxació, mitjançant música purament ambiental, que permetés conversar a totes les persones que es trobessin al menjador en qüestió. D’aquesta manera, se’ls permetria anar desenvolupant les seves capacitats comunicatives i de relació. Coincideixo amb el que citaré a continuació: [la imatge que mentalment veig -i no seré amable- és la de: “Menja ràpid i calla”]. Una real llàstima, però esperem que, denunciant aquestes incongruències i situacions desafortunades, la gent prengui consciència i, en un lapse de temps no gaire gran, aquest tipus de realitats canviïn.
Gràcies pel teu comentari!