L’obscura cara de la UAB.

2

La Universitat Autònoma de Barcelona, tant a nivell nacional com internacional, és presentada, cap a totes les persones, com un campus d’excel·lència internacional, amb uns serveis immillorables, un professorat vocacional i de la màxima qualitat docent, una oferta extensíssima d’assignatures optatives i un pla docent el més lliure i ben organitzat possible. A més, tot això salpebrat amb un ambient de natura i unes infraestructures impecables. Aquesta és la imatge que es dóna, no la que jo dic, la que es dóna. Podeu comprovar-ho, si voleu, a la pròpia pàgina web de la Universitat. Ara bé, això, com tot fet que proposa quelcom perfecte, conté una part obscura que ningú te ganes d’anomenar. A continuació, el que ens proposarem, breument, és donar l’espurna d’aquest problema amb un exemple concret.

Probablement, si ens passegem per la facultat d’enginyeria, ens fixem en graus com el de dret o fem una ullada a la facultat d’econòmiques, veurem que les premisses que hem comentat anteriorment es compleixen. D’altra banda, només caldrà fer una passejada per la facultat de filosofia i lletres i veure com la cosa comença a trontollar. A simple vista, podem observar com, amb claredat, les instal·lacions ja creen una certa diferència respecte a la descripció inicial d’allò que haurien d’ésser; altrament, independentment d’això, el que sí que és quelcom denigrant és el problema amb els plans docents. Ja per començar, tenim prou amb fixar-nos en la diferència informativa que trobem a les pròpies pàgines web dels graus: mentre que a la gran majoria de les carreres de l’àmbit de ciències i tecnologie, podem trobar els horaris, grups i assignatures, perfectament ordenats, en taules de gran claredat i, a més, amb una diferent per cada curs i semestre, als graus de l’àmbit d’humanitats se’ns proposa una taula general on es col·loquen les assignatures sense ordre aparent -gràcies que, com a mínim, estan per cursos- i que pot arribar a ésser confusa o, com a mínim, molesta. Es informació que, si es vol, es pot contrastar. Seguint més enllà, allò que sí que ja és insultant és el tema de les optatives. Les estudiantes de l’àmbit humanístic, almenys les que estem allà per pura vocació i passió, ens passem els 3 cursos inicials del grau cursant assignatures obligatòries, moltes de les quals presenten temaris absolutament idèntics, provocant que altres temaris que s’haurien d’impartir igualment quedin als llimbs.

“Probablement, si ens passegem per la facultat d’enginyeria, ens fixem en graus com el de dret o fem una ullada a la facultat d’econòmiques, veurem que les premisses que hem comentat anteriorment es compleixen. D’altra banda, només caldrà fer una passejada per la facultat de filosofia i lletres i veure com la cosa comença a trontollar”

El consol de tota estudiant és que, per fi, al quart curs, com aquest està format, plenament, per assignatures optatives, podrà formar-se en tot aquell coneixement que, donada la precarietat del pla docent obligatori, no ha pogut adquirir abans. Aquest és el primer problema: la UAB no ens dóna l’opció d’especialitzar-nos l’últim curs, sinó que segueixen totes les carències del pla de formació comú. Si seguim indagant, per més INRI, quan hom arriba a quart es troba amb què de totes les assignatures optatives que el pla docent prometia, potser, se n’oferta un 30%, si arriba. Resulta que quan hi arribes, et trobes amb un altre curs de formació obligatòria sense cap tipus d’opcions, car, potser, les assignatures que s’oferten en un semestre són sis i, si ja n’hem de triar cinc per complir el pla, el marge de tria és un trist número u. Si us pregunteu d’on estic traient la informació, la resposta es troba en la situació que he viscut i estic vivint jo com a estudiant del grau d’Estudis Clàssics, el qual, per cert, la UAB ja no ofertarà més, havent-lo convertit en un tal anomenat “Ciències de l’Antiguitat”, una espècie de mescla mal feta que pretén abraçar-ho tot, sense aconseguir-ho en res. Després d’aquest incís, seguim amb la nostra matèria.

Pot semblar que la cosa no pot ésser pitjor i més vergonyosa, però no és així. Si ja passa això en el primer semestre, després trobes, en el segon, que de la pròpia especialitat només pots escollir la meitat de les assignatures a les quals t’has de matricular, fet que obliga l’estudiant a haver de gastar temps i recursos en assignatures d’altres especialitats per les quals, potser, no mostra cap interès. I encara més, ja per culminar, resulta que aquestes assignatures d’especialitats diverses se solapen amb les de la pròpia, de manera que, o bé fem una assignatura que pagarem igual, que no és de la nostra especialitat i que, a més, no podrem assistir-hi; o bé fem un idioma modern, sense haver fet el primer curs al primer semestre, i ens obliguem a assistir a unes classes en horaris de tarda, impossibilitant-nos poder treballar. Arriba un punt que sembla que a les estudiantes de lletres, els graus ens els donin de manera gratuïta. Arriba un punt que sembla que hem d’ésser menys per haver triat aquest camí.

“Arriba un punt que sembla que a les estudiantes de lletres, els graus ens els donin de manera gratuïta. Arriba un punt que sembla que hem d’ésser menys per haver triat aquest camí.”

Ja per concloure, només cal dir que, mentre passa tot això, els sindicats majoritaris a la nostra facultat, en comptes de lluitar activament i com cal contra aquestes injustícies, estan més ocupats jugant als radicals destrossant els mobiliaris de la nostra pròpia facultat o proposant no anar els divendres a classe -com molts graus portem fent des del primer curs- i, en canvi, anar de dilluns a dijous amb el preu de poder estar obligat a fer alguna assignatura a la tarda, fet que, a moltes, ens impossibilita treballar o assistir a l’assignatura. Sembla ser que els és més important sortir de festa dijous. A més, en el moment que qualsevol persona que no és del cercle comú de l’assemblea, entra i intenta proposar altres mètodes o altres lluites, aquest o aquesta és vetat, ridiculitzat i, per pressió, finalment, silenciat. Potser seria l’hora i el moment, havent vist tot el que hem exposat, que la unió sindical deixés d’ésser política per passar a ser de classe i que moltes de les estudiantes que restem callades davant d’això, per no tenir temps, per haver d’estar sis hores a la facultat i, després, sis treballant, ens uníssim com a classe i féssim força com a tal.

[adrotate group="6"]

2 COMENTARIS

  1. Com a ex estudiant de la UAB, coincideixo totalment amb el text. Veig amb sorpresa que en 20 anys no ha canviat res. Vaig estudiar Pedagogia, del 92 al 99, i tot era com acabo de llegir. Una llàstima, donat el potencial de l’entitat, amb gestors competents i valents es podria arribar a ser un veritable referent acadèmic i no una generadora de frustracions.

    • Doncs sí, totalment d’acord. És una llàstima llegir que això que exposo no és cosa nova. Tanmateix, seguint lluitant i reivindicant, esperem que, en uns anys, sigui diferent.
      Gràcies pel teu comentari!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí