Andrea Vicente

Sempre hi ha algú que ens guia. Un objecte, una persona, un pensament. I quan no sabem si llençar-nos o no a la piscina, si donar un primer pas, si expressar el que sentim, sempre pensem en aquell algú que ens orienta, que ens dóna pau, tranquil·litat i, sobretot, confiança per creure que tot sortirà bé. A Barberà, des de fa ja un temps, la guia un estel.

Camino de pressa, com gairebé sempre. Fa fred al carrer i les llums de Nadal ja són enceses, tot i que si em descuido una mica no les veig. Aquest any hi ha poques. Continuo el meu camí ben abrigada i passo pel mig del mercat abans d’arribar al destí. Pels qui heu llegit, ja sabeu que el mercat és un lloc sagrat i, de vegades, m’agrada creuar-lo. Cada vegada estic més a prop del meu objectiu. Un pas més de zebra i llestos. Allà està. Jo sempre el comparo amb un temple. La porta del Teatre Municipal Cooperativa (que per obrir-la has d’haver menjat un bon grapat de llenties) es vesteix amb un cartell que anuncia la gran obra de Barberà “La Profecia de l’estel”. Un espectacle de gent del poble per a gent del poble. La combinació no podria ser millor.

I és allà on vaig, a l’assaig. Al primer assaig que es fa al TMC. Això, pels qui no ho heu viscut mai, és motiu de nervis i d’emoció. Creuo el bar i em fico pel primer passadís. Pujo a l’escenari i entenc que aquell és el meu lloc. El meu i el de tots els qui fem La Profecia. El cruixir del terra, el mirar cap a dalt, veure tantes butaques buides i imaginar que el dia de l’obra allò serà ple de gent i de màgia.

Després de 5 anys, encara tinc l’estranya mania de pensar que sempre arribo tard als assajos. Però és fals. Costa molt organitzar a tanta gent i en un primer assaig al temple això encara és més difícil. Així que deixo la jaqueta i em disposo a perdre’m per la part de dalt del teatre. Però les fures no m’ho posen gens fàcil, es troben descontrolades. Es fiquen tant al personatge que mai saps si parles amb una fura o amb la persona qui la representa. Però són també la màgia de l’obra.

Aconsegueixo passar aquesta massa de petits diables i per fi trobo un lloc on poder escriure tranquil·la: l’amfiteatre. Des de dalt es veu tot. Les cortines avui estan pujades, l’equip tècnic està provant les llums i els efectes sonors, a les fures les escolto des d’aquí, alguns personatges assagen una baralla digna d’una pel·lícula d’acció. I fa olor de teatre, una olor indescriptible. I també des d’aquí veig com tothom té un rumb. Cadascú sap la funció que ha de fer. I ara sí. Comença l’assaig. Una hora més tard del previst, però lo bo es fa esperar.

I, de sobte, se sent un “Digo mi frase ya?”. Estem bojos (pel teatre). Continua l’assaig mentre el director es fa una selfie sobre l’escenari. Vol rememorar el moment. Però a una selfie és impossible captar l’essència de La Profecia de l’estel. És impossible captar a una selfie la paciència dels qui treballen darrere perquè tot surti perfecte el dia de l’estrena. Aquelles persones que, per entendre’ns, serien les mans i els peus que fan que l’estel avanci. És impossible captar en una selfie la convivència entre persones de tantes edats diferents. Esforç, energia, vestuari, decorats, llums, efectes, temps i teatre. Tot i tothom és necessari per gaudir del que fem.

Ara ja em fa mal l’esquena de ser aquí asseguda, perquè les butaques del TMC poden semblar còmodes al principi però de ben segur que si mai us heu assegut molt de temps en una heu notat que no són el que semblen. Falten 3 minuts per acabar l’escena primera. Ara és el meu torn. Així que marxo de la tranquil·litat de l’amfiteatre per pujar-me a l’escenari. Per endinsar-me al caos més controlat que conec. Per gaudir, sentir i aprendre. Perquè al final això és el teatre i perquè sé que res pot sortir malament. I si algun cop no teniu ningú que us guiï penseu en l’estel que cobreix de màgia i valors Barberà. Només així aconseguireu que la vostra Profecia més personal es compleixi.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom