Categoria Infantil:
Els Biblio Amics d’Alba Casal Vilarrubla
Bon dia amics, ens veiem avui a la biblioteca? Li deia l’Alba als seus amics l’Anna i l’Aitor. Així comencen els nostres divendres, des de fa molt temps. Ens AGRADA MOLT ESTAR JUNTS i per això quan sortim de l’escola, els divendres, anem junts a la Biblioteca de la nostra ciutat Barberà del Vallès, però avui estem més il·lusionats perquè els nostres pares i mares ens deixen estar sols a la biblio, jajaja, ja era hora, que tenim ja 10 anys!!
Estàvem tant contents d’anar sols que no ens vam donar compte que no havia ningú a la biblioteca, cosa molt estranya, perquè sempre està plena ja que fan moltes activitats per nens i joves. Vam pujar a la sala de joves i també estava buida, cosa que ara si ens va espantar una mica més, i de sobte la porta es va tancar… De cop i volta es van encendre els altaveus i una veu que ens resultava una mica coneguda va dir “Estic fart de veure que cada divendres que esteu tant contents a la biblioteca, no ho puc entendre, un lloc tant avorrit sempre en silenci i només per venir a llegir i a estudiar, quin rotllo. Així que estareu tancats tres hores, ja veure-ho que avorrit es això i que no tindreu ganes de tornar més, a més aconseguiré tancar la biblioteca per sempre ja ja ja !!!!!
L’Alba va dir: no ens cansarem pas, ens encanta la biblioteca, a més per avui la nostra bibliotecària preferida la Maria ens havia preparat un scape room d’unes caixes súper divertides, així que no et pensis que ens cansarem ràpid perquè no tenim gens de presa, va dir l’Anna. Que nois, comencen amb la caixa? L’Aitor que era molt pacífic i molt intel·ligent va començar a llegir la primera pista, i quina sort, la va esbrinar super ràpid i així entre tots tres van anar esbrinant totes les pistes, només quedaven 10 minuts, era l’última pista i l’Anna pensava una cosa, l’Aitor un altre i l’Alba tampoc es posava d’acord, i es van donar compte de que les tres opcions eren correctes, només com a bon equip que eren les havien d’ajuntar per tenir el resultat!!!!! Van aconseguir la combinació del cadenat i van poder obrir la caixa i resoldre el misteri que contenia, que contents que estaven! Dintre es trobava una clau que van veure i que així podrien obrir la porta de la biblioteca, però quan anàvem cap a la porta de cop es va obrir i va aparèixer el Pablo, el nostre amic de classe i tots vam dir: PABLO que fas aquí?? I vam entendre que per això ens sonava tan la veu de l’altaveu i li vam preguntar: Que fas aquí? I ell va respondre que no sabia que ens ho passaven tant be aquí, no sabia que es preparaven tantes activitats i que també passàvem temps per llegir i fer els deures junts i això li donava una mica d’enveja i per això estava tan enfadat amb vosaltres. Però Pablo, ets el nostre amic i pots venir sempre que vulguis amb nosaltres, així que si vols pots apuntar-te a venir amb nosaltres els divendres??? El Pablo els va respondre: De veritat nois??? Amb lo dolent que he sigut amb vosaltres? I li vam dir: clar que siiiiii, tots podem tenir un mal dia, així que pots venir tots els divendres que vulguis, perquè sabem que tots ens equivoquem però tots junt podem aconseguir-ho. Doncs moltes gràcies amics estaré super content d’anar amb vosaltres. FI.
Categoria Juvenil (dues premiades):
Jo de veritat de Dana Vicente
Sóc a la panxa de la mare,
tothom m’espera.
Seré un nen,
o seré una nena?
Fan una festa per esbrinar què sóc,
sense saber que allò només seria un joc.
La pinyata es trenca,
i el color rosa es deixa entreveure.
Tot són crits d’alegria entre la multitud,
i els pares es miren amb plenitud.
Van rebre molts regals,
gairebé tots de color rosa, res inusual.
Neixo i creixo,
amb els meus vestits i nines.
Amb les meves princeses,
no sóc feliç, però resisteixo.
Començo a deixar petites pistes,
però no puc més amb els dies i setmanes tristes.
Ho dic per primer cop,
pels pares va ser tot un xoc.
Que sóc massa petita,
que no faré res més que patir.
Que serà només una etapa,
però jo no em vull rendir.
No encaixo en aquest cos,
no m’identifico amb el meu nom.
No vull sortir al carrer així vestida,
havia de trobar una sortida.
Després d’haver-ho acceptat,
els pares em van ajudar.
Vam recórrer molts hospitals,
buscant respostes sense parar.
Ningú tenia suficient informació,
i érem derivats cap a un altre lloc.
Vaig passar per metges, psicòlegs i endocrins,
però el temps d’espera entre visites em matava per dins.
Vam aconseguir suport d’una associació,
de famílies que havien estat en la nostra situació.
Vaig conèixer noves amigues i amics,
amb els que vaig crear els meus records més bonics.
Amb ells podia fer el que en públic no se m’havia permès,
podia anomenar-me i vestir com volgués.
Em vaig adonar que no era l’únic ni el primer,
vaig veure que el món és divers.
Va ser un trànsit complicat,
enrere moltes coses he deixat.
Però ara puc dir amb seguretat,
que sóc jo de veritat.
El crit silenciat de Zhixin Zheng
Sembla una broma aquest poema,
encara parlant d’aquest problema.
“Violència de gènere” diuen amb humor,
com si no fós un gran error.
Un mal que ens envolta,
una ombra que ens acompanya.
Ja és hora de trobar,
el fi d’aquesta desigualtat.
No hi ha justificació,
ni justicia ni honor.
La violència és inacceptable,
i és problema de tots.
Per això hi hem de lluitar,
per acabar amb aquesta cruel realitat.
El cor de la dona hem d’escoltar,
i als seus crits fer cas.
La violència de gènere no té lloc en aquesta societat,
ni en aquest món ni en un altre.
Doncs tots tenim el dret de aspirar,
a viure en un món en el que ens puguin respectar.
Categoria Persones Adultes:
No soporto de Marina Bravo Clavero
Tiene tantas raíces el árbol de la rabia
que a veces las ramas se quiebran
antes de dar frutos.
Audre Lorde
NO SOPORTO el monólogo del que va de traje
del que dicedicedice
sin haber aprendido antes a hablar
del que se niega a ver palabras
entre el ruido que es mi voz
no soporto el silencio que la sucede
ni las fugaces miradas de soslayo
a través de los pelos de una barbilla siempre alta
no soporto esta necesidad mía
de hacerme entender ante el que no quiere saber
qué hay más allá del horizonte de su ombligo
ni encontrarme de repente de puntillas
con la desesperación de los girasoles
cuando me ignora
crece en mi tráquea la rabia
y cuando crece la rabia yo me achico
y aunque no soporto alzar la voz la alzo
y más me achico
(por qué)
me vuelvo hormiga de rabia y ruido
y me pregunto si habrá soñado él
alguna vez
que correcorrecorre y no avanza
que grita y el grito no suena
Categoria Anglès:
I love you my little frisbee de Dandan Lin
The sun was shining brightly, and the sky was a deep blue. Helen and her daughter Lily were delighted to spend the day together, enjoying the good weather and each other’s company.
As they entered the park, they walked along a winding path that led through fields of tall grass and wildflowers. The sun shone down on them, warming their skin, and a gentle breeze blew through the trees, rustling the leaves.
Lily skipped along the path, her raven black hair tousled in the breeze, while Helen walked beside her, holding her hand. They walked until they came to a large open meadow, where they saw a group of children playing frisbee. Lily begged her mother to join the game, and I couldn’t resist the joy in her daughter’s eyes.
So, they joined the game, tossing the frisbee back and forth, laughing and running around. Lily’s face lit up with excitement as she chased the frisbee, and Helen felt her heart swell with happiness as she watched her daughter having the time of her life.
After a while, they decided to take a break and have a picnic on the grass. They spread out a blanket and brought out a basket full of delicious treats. They shared sandwiches, fruit, and biscuits, and drank lemonade, enjoying the peaceful surroundings.
Later when we were getting home, with the most precious smile the little girl said “Mommy look at me, I’m a frisbee” and started spinning around while she sang a song
“I love you my little frisbee” I said in response.
Then, I couldn’t continue watching. I turned off the screen and threw the electronic device to the floor in pain and closed my eyes.
“I miss you so much, I miss your smile, your laughter, and your hugs. I love you my little frisbee” I said while tears kept running out of my eyes “Mommy is coming to find you” I said as the electrocardiogram started taking the shape of a straight horizontal line, and finally, I was able to close my eyes.
