Tercera part: Un recorregut per la masoveria del Castell
Molts de vosaltres us estareu preguntant com era l’estructura i les diferents dependències de la masoveria del castell durant els anys que la família Vila Oms van estar-ne al càrrec.
Visitem la masoveria del castell:
Iniciem el recorregut des de les parts exteriors del castell cap a les interiors:
Quan avui dia ens acostem al Castell de Santa Coloma, el primer que veiem és part d’un fossar a un dels seus laterals. Però no us penseu que sempre ha estat així.
La Carme Vila ens explicà que aquest fossar, durant els anys que la seva família van ser al castell, estava totalment tapat. Possiblement, les diverses estructures defensives les havia anat perdent al llarg dels anys.
Els elements que tradicionalment s’associen als castells medievals i als contes de fades, com els merlets i matacans, de caràcter defensiu i militar, no tenim constància de la seva existència, però podem suposar que en va tenir en algun moment.
El que sí que perdura dempeus és part d’un imponent baluard de l’Edat Moderna, possiblement dels segles XVI i XVII, que va sobreviure a la Guerra de Successió (segle XVIII) i, al seu interior, la part inferior d’una torre defensiva d’uns 8 metres de diàmetre.
Recordem que la masoveria la conformaven el Castell, els boscos i els camps de conreu, bàsicament de cereals i de vinya. Tot el conjunt era propietat del Joaquín de Sarriera, Marquès de Barberà, i la família Vila Oms n’eren els masovers.
Es tractava d’una explotació agrícola i també ramadera. Encara que ens sembli actualment impossible, el Castell tenia tots els elements propis d’una masia: pou, bassa, llar de foc, forn de pa…
Com que els Marquesos de Barberà no vivien al castell, els masovers tenien accés a totes les estances. Ens comenta la Carme Vila que van utilitzar alguns dels mobles que els marquesos hi havien deixat, com els del menjador.
(Fotografia propietat de la família Vila Oms)
Per accedir al castell hi havia dues entrades principals: la dels senyors, que s’accedia per un pont, i la de la masoveria. Una vegada traspassat el mur exterior, accedim a un pati on, a l’angle nord-est, hi havia la que, suposadament, fou la darrera de les capelles, on hi guardaven els carros i la carreta.
En aquest espai exterior que envoltava els murs del castell era on hi havia els diversos compartiments per guardar part del bestiar: les vaques, els bous i els cavalls.
Accedint a l’actual pati interior del castell, veiem una estança al fons, possiblement una capella d’època medieval, que la Carme sempre ens ha dit que havia estat una presó i que era el lloc que ells utilitzaven com a galliner. En el propi pati era on hi havia els béns i les gàbies dels conills, i a l’interior del baluard hi havia la cort dels porcs.
La masoveria es dividia en dos espais diferenciats: la zona coneguda com a casa del Marquès i la masoveria pròpiament dita.
(Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
Continuant a la planta baixa, a sota la casa dels marquesos, es trobava el celler, així com el cub i la premsa a l’estança on hi havia la base de la torre fortificada que ja us hem comentat. Creuant el celler, que sembla que és una de les zones més antigues del castell, es podia arribar fins a la zona dels masovers, on es trobava l’espai dels cistells, la cuina amb el forn i la llar de foc, i el menjador.
Des de la cuina s’accedia per una escala al primer pis, on es trobaven les habitacions de tota la família i els jornalers que vivien a la masoveria.
No us penseu que cada persona tenia una habitació pròpia. Hi havia una alcova per als pares, una habitació amb quatre llits per a les sis filles, una habitació per a tots els mossos i el fill dormia al passadís.
Com que el marquès no vivia al castell, les seves estances s’utilitzaven per estendre el gra i, durant l’època de segar, com a dormitori dels segadors contractats, que hi dormien sobre un jaç de palla. S’hi accedia per unes escales exteriors.
(Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
La vida al Castell:
Parlem de les comoditats o, més ben dit, de les incomoditats pròpies de la vida a pagès. La masia no tenia instal·lació ni d’aigua ni de llum, ni de gas, ni de telèfon, per la qual cosa es vivia amb una certa precarietat. Alguns exemples:
Quan es feia fosc, només tenien la llum minsa de les espelmes o dels llums de carburo. Durant tots aquells anys mai van tenir electricitat.
La Carme ens explicà una anècdota molt divertida de 1957: quan es va casar i va marxar del castell, com que estava tan acostumada a bufar l’espelma abans d’anar a dormir cada nit, en alguna ocasió en lloc de tancar l’interruptor de la llum bufava la bombeta de la làmpada de la tauleta de nit com si fos una espelma.
D’aigua corrent no en tenien. A través d’una canonada feien arribar l’aigua del pou fins cuina. Amb aquesta aigua es cuinava, es rentaven plats i olles, i amb palanganes havien de fer la higiene personal.
Per a les seves necessitats fisiològiques no hi havia pas ni lavabo, ni dutxa, ni WC, sinó que havien de passar amb dues comunes, una a la primera planta i una a la planta baixa, que donaven ambdues al pou mort.
Els tractes amb el Marquès de Barberà, amo del Castell:
El Marquès de Barberà, Joaquín de Sarriera i la seva esposa Inés tenien moltes propietats i castells, com el de Rubí i el de Vilassar de Dalt al Maresme. Ell, com a membre de la noblesa, era militar.
El pagament que se li feia per a poder viure al Castell i treballar les seves terres era en espècies, com tradicionalment es venia fent des de l’Edat Mitjana, i qui sap si des de temps immemorials. Inicialment, hi havia un procurador que controlava el funcionament de tot plegat. Posteriorment, venia personalment el marquès un cop a l’any.
El Marquès es quedava ¼ part de la collita dels cereals, del raïm i del vi i les ¾ restants eren pels masovers, tant per al consum propi, com per alimentar el bestiar i per vendre, però finalment aquesta ¼ part en espècie l’acabaven comprant els masovers al marquès.
Amb el blat feien farina. El blat el solien portar a moldre a Santa Perpètua de Mogoda, ja que a Barberà el molí de la Cooperativa era petit i només hi anaven per poca quantitat. Amb la farina que obtenien feien el pa per a consum propi.
Algunes llegendes sobre el castell:
El que actualment molta gent creu que és un pou situat al pati, mai es va utilitzar ni com a pou ni com a cisterna, ja que realment durant aquells anys sempre el van veure tapat, això sí, sonava a buit. Algunes “llegendes” populars diuen que del seu interior es podia arribar fins al castell de Cerdanyola. Serà veritat? Us ho imagineu?
Una anècdota que ens explica la Carme és que, abans de la seva arribada al Castell, quan els Vilardell eren encara els masovers, un mosso va trobar una gerra. Seria la gerra d’or de la que parla la “llegenda” popular?
Referent a aquesta “llegenda” de la gerra d’or, també ens explica que quan ella tenia 9 anys venia un senyor de Sabadell els diumenges a la tarda a buscar “tresors”. Es deia que algú havia amagat una gerra amb or i aquest home, amb insistència, venia a buscar el preuat tresor picant a l’interior de les parets i buscant darrere les rajoles del menjador.
També es diu que quan es va crear l’Escola Taller, entre els anys 1990 i 1992, mentre feien les tasques de rehabilitació del castell algú va trobar “alguna cosa” a una sala i hi va quedar un forat, però ves a saber… Si vols mentir, digues el que sens a dir.
Dins el terme del Castell hi havia una bassa, que era utilitzada com al seu safareig, coneguda avui dia com a Font de Can Magí. Referint-se a aquest canvi de nom, la Carme, amb un bon sentit de l’humor, apunta que algun il·luminat li va posar aquest nom potser perquè Can Magí era al polígon que es construí a les antigues terres del castell.
I aquí acabem aquest recorregut per les entranyes de la masoveria del castell i aspectes organitzatius i quotidians.
