Jugar amb l'anonimat forma part de la seva identitat. Fotografia autoria de Marta López Palazón.

Rubén Benítez

Bon dia, lectors i lectores de Veus Barberà. Avui tenim una convidada amb moltes pàgines escrites i llegides a la seva esquena, i les que li queden. Una persona que va venir d’Itàlia i que resideix a Barberà des de fa molt de temps.

Buona sera Asia. Com estàs?

Buona sera, io sto bene. I tu?

Bé, amb moltes ganes de començar l’entrevista. Primera pregunta obligada, quan va néixer l’escriptora que resideix a Asia Lafant?

Bé, l’escriptora que resideix a Asia va néixer quan jo era molt petita. Ho he explicat moltes vegades i la gent no s’ho creu. Recordo que quan preguntaven a les meves amigues als cinc o sis anys què volien ser de grans, totes deien: mestra o ballarina. I cada vegada que m’ho preguntaven a mi, jo deia: Agatha Christie. Suposo que a aquella edat no sabia ni qui era, però bé. Va néixer, o va començar a néixer, quan jo era encara una nena. I ara, com a adulta, ha nascut fa uns deu o quinze anys, quan ja m’ho vaig prendre seriosament. Escriure, he escrit tota la vida.

Per a aquells que no ho sàpiguen, a Barberà tenim una autora guardonada. Quins premis has guanyat?

El primer de tots té darrere una història bastant amarga. Era l’any 2012 i havia escrit el llibre La Fantasía. De fet, el meu sobrenom ve justament d’allà. Va ser un premi literari per internet, que ni tan sols recordo si tenia una retribució econòmica, però et publicaven el llibre. Vaig quedar tercera i, quan s’havien proclamat els guanyadors, l’editorial va desaparèixer de cop. Tots els premiats i finalistes vam quedar penjats. Per això va ser una història amarga.

Més endavant, i gràcies al meu millor amic, vaig decidir enviar a un concurs celebrat a l’Argentina la meva novel·la Vaciando mochilas, llenando almas. I va quedar classificada en primer lloc. Recordo que va ser divertit perquè, com el vaig escriure sota el meu pseudònim, quan vaig anar a mirar els resultats del premi no em vaig reconèixer. Estava trista pensant que no havia guanyat res i, quan em vaig assabentar, vaig tornar a mirar i vaig pensar: Però si Asia Lafant sóc jo.

Finalment, l’any 2015 la novel·la Canción de cuna rota va ser guardonada com a millor llibre de novel·la autopublicada, segons el grup de lectors que van formar el premi anomenat Awards.

Jugar amb l’anonimat forma part de la seva identitat. Fotografia autoria de Marta López Palazón.

I per què decideixes llançar al mercat les teves obres de forma autopublicada?

Doncs, el primer clatellot amb una editorial tradicional va arribar amb La Fantasía. Més endavant, amb Canción de cuna rota, tot i que eren dues parts, volia publicar-lo en un sol volum i també vaig tenir problemes amb l’editorial. Vaig haver de contractar advocats i tot això. En canvi, amb el meu llibre No me despiertes nunca, publicat a una editorial clàssica, no he tingut cap problema. He decidit, però, autopublicar la resta de la meva obra. Si edito més o menys llibres, corre del meu compte. A més, les presentacions que faig són mitjançant obres de teatre bastant humorístiques, i no he de donar explicacions a ningú. A mi no em vindrà a buscar ara per ara, crec, una supermegaeditorial. Llavors prefereixo anar pel meu compte, abans d’haver de dependre d’un o dos llibres per fer presentacions.

Així doncs, podríem dir que sobrevius gràcies a una feina normal i ets sents viva gràcies a l’escriptura, que també t’aporta alguns beneficis econòmics?

Sí, es pot dir. El que passa és que, gràcies a la vida o al que sigui, m’encanta la meva feina. Faig moltíssims treballs diferents. Dono classes particulars d’escriptura creativa, d’idiomes, de repàs per a nens, d’intel·ligència emocional, faig tallers… Llavors això ja m’omple de vida, m’encanta. És que ho gaudeixo. I després està l’escriptura, que és una cosa meravellosa més que encara em dóna més vida.

Què va ser de la botiga de complements Utopía 217, al carrer Consell de Cent?

Era la botiga d’un amic meu. Jo només hi era allà per donar-li suport moral i emocional. I, bé, les coses que succeeixen a la vida. Doncs que van sorgir problemes, altres projectes millors i va decidir tancar. Ara aquest xicot segueix fent la seva feina. El que passa és que és divertit, perquè molta gent pensava que la botiga era meva, i no. Ja us he dit a què anava, i per ballar i fer el boig, però ja està.

L’Asia se sent afortunada de tenir uns lectors fidels i, en general, de les crítiques rebudes. Fotografia autoria Andariel Morrigan.

Revisant els teus llibres he trobat un cert patró. Moltes de les novel·les són romàntiques. Per què? És el gènere que més t’agrada o hi ha un altre motiu?

Doncs mira, no ho sé ni jo. No sóc romàntica a la vida real, zero. Sí, és cert que hi ha algunes novel·les que són romàntiques, però també és cert que a tots els meus llibres hi ha assassins o assassinats, o intriga, o misteri. Potser Vaciando mochilas, llenando almas, és la que té un to més romàntic, tot i que tracta una mica el tema del maltractament. A tota la resta de novel·les, que semblen romàntiques i que, fins i tot, alguns han etiquetat com a eròtica, hi ha un punt de suspens.

A Habitación 217 apareixen somnis premonitoris de suïcidis. A No me despiertes nunca es relata un viatge astral amb experiències del més enllà. I després hi ha la meva parella de detectius, Leonor i Leo, que els meus lectors coneixen com els “Eles”. Tot i que mantenen una relació sentimental, en les trames s’enfronten a descobrir el culpable d’una sèrie d’assassinats. A Si no eres tú el dolent és un assassí en sèrie de dones embarassades i és una bogeria de llibre. Sí que n’hi ha una mica de romanç, però a mi el que m’agrada són els assassins, la sang i tot això.

A part de novel·les, també has participat en diverses col·leccions de contes. Què prefereixes escriure i per què?

Prefereixo escriure novel·les. Em fascinen. I, com dic, si són policíaques i hi ha intriga i tal, genial! A l’últim llibre m’he ficat una mica en història i vaig haver de fer colzes una barbaritat, però m’agrada molt el que és el gènere negre i policíac.

Què ens pots explicar sobre la teva última novel·la Los juguetes de Dios?

No és l’última que he escrit, però sí l’última que he publicat, perquè feia un any i escaig que hi era al calaix. És una novel·la en la qual trenco totalment amb els patrons del que és la meva manera d’escriure. És una narració dura, perquè s’endinsa en alguns dels moments més crítics de la història, com ara epidèmies, desastres i tal. Hi ha un aquelarre de bruixes, que representa que són les guardianes de la humanitat. Es viatja en el temps per anar, per exemple, a l’època de la pesta negra amb Cristòfol Colom o a Hiroshima, i altres catàstrofes, per després tenir una conversa amb Déu. Es divideix en dues parts: una amb tots els viatges al passat i l’altra amb la conversa amb Déu. No és religiós en absolut. De fet, la persona que llegeixi això pensant que és religió, no crec que hi estigui gaire a favor. És més una estirada d’orelles a la humanitat, a la història, a l’home i també a l’església i a la política. Com Els viatges de Gulliver però més bèstia i més proper a nosaltres. I participa en el premi a la millor novel·la 2018 d’Amazon i ja aviat se sabran els guanyadors i finalistes. Val tres euros en format digital i són gairebé 500 pàgines!

Portada de l’últim llibre publicat per Asia Lafant. Autoria fotografia desconeguda

Com t’agradaria que et recordessin els teus fills, els teus néts o els teus lectors?

M’encantaria que em recordessin com a África, el personatge femení protagonista del meu llibre Escritores Anónimos.

Segons les estadístiques de Goodreads i Amazon, les obres d’Asia Lafant tenen molt bona acollida entre el públic internauta. De manera que, on podem fer-nos amb els teus llibres?

Tots els meus llibres es poden trobar actualment a Amazon, tant en format digital com en format paper. I molt pocs són a les llibreries. Sí, és cert que si aneu a qualsevol llibreria i els demaneu, no tinc cap problema a apropar-me. Però la meva decisió va ser triar Amazon com a mitjà de distribució. Avui tothom compra per internet, no veig cap problema a fer-ho amb un llibre. No em sembla una excusa. Si avui dia tothom ho fa, qui vulgui llegir-me de debò que ho compri per Amazon. I no puc queixar-me, perquè tinc uns seguidors excepcionals, unes crítiques meravelloses i estic supercontenta.

Crec recordar que hi ha una traducció italiana del teu llibre Vaciando mochilas, llenando almas. Com et fa sentir que es tradueixi un dels teus llibres?

Doncs em va fer molta il·lusió, la veritat. El tinc com un record meravellós. A més, va ser una cosa que vaig demanar, m’ho van oferir de manera totalment altruista, avui en dia que res no és gratis. De fet, he intentat fer el mateix amb el català i no me’n surto. No tinc un nivell de català tan alt com per ser capaç d’escriure un llibre sense faltes d’ortografia. Sóc una neuròtica dels errors d’ortografia i no m’atreviria. I amb aquesta història de Vaciando mochilas, llenando almas en italià va ser bestial. A mi em va encantar el fet que la meva família i els meus amics d’Itàlia poguessin comprar aquest llibre i llegir-lo. Perquè en castellà no hi havia manera. Ha estat una aventura més, i meravellosa també.

I ja, per acabar i en primícia, ens pot donar un avanç del teu pròxim llibre?

El pròxim que publiqui, no sé ni quan l’acabaré. En tinc tres, de començats. D’un només he escrit el pròleg. D’un altre, fins al capítol dos. I el que resta, vaig per la meitat. Suposo que aquest darrer serà el pròxim. Es tracta d’una nova aventura dels meus detectius, els “Eles”, i aquesta vegada també hi ha un assassí mig boig i haig d’estudiar. He de documentar-me sobre autòpsies, he d’investigar maneres de matar o morir. Quant triga hom a ofegar-se, per exemple, i aquestes dades que m’agrada descobrir. De fet, cada vegada que començo a escriure sempre deixo un post al Facebook: Senyors de l’FBI, la CIA, etc., no estic fent res dolent, només estic escrivint un llibre. Perquè si entres al meu historial de Google, segur que trobes «Maneres de matar» o «Cianur». Probablement doncs, el que vingui després serà el dels “Eles”.

A Sant Jordi m’encantaria poder signar llibres de Los juguetes de Dios, tenir uns quants exemplars en paper i signar-los. Però com sempre tinc problemes per fer-ho en aquesta ciutat, suposo que, com cada any, aniré a Sabadell. De fet, el 6 d’octubre vaig participar com a escriptora en un esdeveniment a Sant Joan Despí, on ja m’havien convidat abans de l’estiu, a la biblioteca i tal. A Sant Jordi, si puc aconseguir-ho, seré venent i signant llibres a on sigui, menys a la meva ciutat.

Amb raó diuen que ningú és profeta a la seva terra. Doncs fins aquí hem arribat. Moltíssimes gràcies per l’entrevista i que segueixis venent molt bé els teus llibres.

I espero que continuïn agradant. Perquè el més important és això. Amb les crítiques no es pot fer res. El que està escrit, roman escrit. Com a algú no li agradi, no pots fer res. I tinc bona sort en aquest aspecte.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom