Dani és un jove de barri, que treballa a un magatzem d’una fàbrica del Vallès i desitjaria que les coses fossin més senzilles. Viu amb la seva mare i el seu germà, Javier, amb diversitat funcional. Javier ha aconseguit unes pràctiques a la biblioteca del barri però un petit accident desmunta la rutina de la família.
Aquesta és la història que explica Carlos Villafaina (Barcelona, 1991) el director barberenc de “Silencio por favor“, una cinta que no para de sumar premis. Ha estat reconegut amb el premi al Millor Curtmetratge del Festival Internacional de Cortometrajes Gau Laburra. Beasain. (Guipúscoa), Roel d’Or de la 31ena Setmana de Cinema de Medina del Campo (Valladolid), entre d’altres. Una carrera que continua per les seccions oficials de competició a diferents festivals nacionals i internacionals.
Conversem amb en Carlos a la ciutat per parlar sobre la seva obra.
Pregunta. De quina manera va sorgir el projecte?
Resposta. Aquesta història és una obra autobiogràfica i forma part de la meva formació a la Universitat, a l’ ESCAC de Terrassa. A principis de tercer curs, jo havia fet una petita peça audiovisual amb material familiar, unes cintes de vídeo que havien fet els meus pares de mi i del meu germà. Gravant aquesta peça vaig veure que jo estava com fora de quadre. Vaig veure com la càmera dels meus pares buscava a Javier tot esperant el moment en el que ell comencés a caminar. Així durant el muntatge vaig compartir aquesta peça i vaig comprovar que la gent empatitzava amb la història. És en aquest punt quan me n’adono que aquí hi havia alguna cosa que jo volia explicar. Així decideixo apropar el cinema a mi i faig Silencio por favor com a projecte de final de tercer curs.
P. I aquesta voluntat d’apropar et porta també a fer el rodatge a Barberà.
R Sí. Decideixo apropar tot l’equip a Barberà, a mi i al meu germà. Les localitzacions són les localitzacions que he viscut jo. Els carrers són de Barberà i Sabadell Sud, la fàbrica és la fàbrica a on treballa el meu pare, la casa és el pis de la meva àvia i la biblioteca és la biblioteca Esteve Paluzie de Barberà. És curiós perquè jo crec que els llocs a on hem viscut tenen una estètica determinada, barris obrers humils que sembla que no siguin bonics però que segons les llums, a partir d’un enquadrament i d’una narrativa de llocs viscuts a mi m’agraden. També el fet de rodar aquí és per reivindicar aquests espais com a llocs viscuts. I per pressupost, això és evident, m’ha donat una major facilitat per fer-ho tal i com jo volia.
També el fet de rodar aquí és per reivindicar aquests espais com a llocs viscuts.
P. Com és l’experiència de treballar amb una persona amb diversitat funcional?
R. Rodar amb persones amb diversitat funcional i amb actors que no estan acostumats a treballar amb elles és tot un repte. Per mi, en certa manera ha estat senzill perquè és el meu germà i ell ha fet teatre a Barberà, i fa dansa integrada amb el col·lectiu liant la Troca. Però és tot un repte.
Ens agradaria ara, poder seguir fent projectes, amb aquesta mirada, aquest to que hem aconseguit. Volem parlar de la diversitat funcional des de l’ara i des del realisme. No tant per fer una crítica social, però sí que volem fer-ho parlant de la discapacitat d’una forma real. Ja que hi ha moltes famílies que no es senten representades, reconegudes per les històries que parlen de la discapacitat, hi ha molt tabú, encara. Amb Silencio Por Favor hem intentat donar una veu.
Volem parlar de la diversitat funcional des de l’ara i des del realisme.
P. Quines són les claus de l’èxit de Silencio por favor?
R. És una mica una sorpresa que hagi tingut tanta repercussió. Normalment són els projectes de final de carrera aquells que tenen possibilitats de sortida gràcies a la distribució de la universitat. De forma gairebé casual, potser no és tant conscient, però en la forma d’explicar-ho, en l’escriptura i en el muntatge ens vam adonar que en aquesta història funcionaven molt bé moltes coses dins d’una petita anècdota. És un exemple molt petit que serveix per donar visibilitat a les desigualtats, a les discriminacions que hi ha a altres àmbits.
P. I arriben els premis, els premis que us han fet adonar que aquesta història funcionava.
R. Sí i molta il·lusió. Les dues coses més importants que hem après són: primer, adonar-nos que hem fet les coses bé, que el nostre projecte estava bé. I és que treballes amb una inseguretat molt gran. Et qüestiones molt el teu treball, si seré director de cinema o no. I segon, a les presentacions als festivals hem tingut la possibilitat de parlar amb la gent. El públic venia a trobar-nos, a parlar amb nosaltres i ha estat molt bonic, ens ha ajudat a ser conscients que fem un cinema útil i ens orienta i guia per saber per on continuar el nostre treball.
La primera de les presentacions va ser al Festival Internacional de Cortometrajes de Aguilar de Campoo. Després arriba el premi al Festival de Beasain i el recorregut segueix al Certamen de Carabanchel, la mostra de cinema de Palencia, fins a la setmana de Cinema de Medina del Campo a on rebem el primer premi. Aquest premi ens ha obert moltes portes per a la resta de recorregut que li queda al curt.
P. I quin és aquest recorregut?
R. Ara comencem la distribució internacional. L’estrena la vam fer a Cleveland, en secció no oficial, però ha estat molt bonic conèixer les reaccions d’un altre públic, una experiència molt enriquidora. I seguim en Secció oficial, Tokio, Califòrnia i Canadà. Competim dins de les seccions oficials de cinema internacional i són seleccionadors de Goya, Òscar i Bafta. Això és molt gran, molt gran per nosaltres, i esperem que ens permeti continuar amb nous projectes.
P. Desitgem que quan s’acabi el recorregut de la cinta per festivals, i segueixin els èxits, Carlos, pugueu portar-la a la ciutat.
R. La idea és que es pugui projectar per aquí. Esperem que sí.
Mònica, m’ha agradat moltissim!
Moltes gràcies!!!
Que be que existeixi Veus Barberà!
Te molt bona pinta aquest curtmetratge. Molt de talent al nostre poble!
Felicitats, esteu fent una molt bona feina a Veus de Barberà. Gràcies!