I sort del Parc dels Cavalls…

0

Què és la sort? La busquem, la treballem o la trobem? És ser-hi en el moment ideal al lloc ideal? És relativa? Pot ser sort per nosaltres allò que els altres no volen? O a l’inrevés? El que és ben cert és que un cop de sort pot canviar les nostres vides. Ens mengem “las doce uvas de la suerte” i juguem a la bonoloto. I comencem l’any amb el peu dret, perquè dóna bona sort. I som una mica supersticiosos. És ben cert també que la sort la desitgem. Però, com diu una famosa influencer, hem de matisar que desitgem la bona sort. Que, de dolenta, ja en tenim suficient.

Era diumenge al matí i feia sol. La temperatura era força agradable per estar al mes de gener.

  • On anem avui?

Aquesta és l’eterna pregunta. La meva eterna pregunta. La faig a totes hores el cap de setmana. Pregunto. Pregunto i pregunto. Ho porto a la sang, què en farem. I, el confinament municipal, no em dóna massa possibilitats. Però, des d’aleshores, passo més temps a la nostra ciutat. Als seus racons. I tenim moltíssima sort amb alguns d’ells. Concretament amb el Parc Central.

La zona infantil estava plena. Les pedretes començaven a entrar-me a les vambes. No. No vaig entrar a jugar-hi jo. Estava d’acompanyant. I, per un moment, em vaig sentir estranya. Feia temps que no veia a tants nens junts. Potser diria que hi ha massa. Ara bé, durant els minuts que vaig ser-hi al parc un parell o tres de nens van ser-hi a punt de deixar-se el coxis allà. Un tobogan assassí els disparava des de dalt. Potser estava molt empinat. I el terra no era tovet, era…com dir-ho…roca dura. Els pares deuen saber de què parlo.

A mi, de petita, m’encantava anar. Jugava amb la tirolina i corria i corria. Recordo com desitjava que arribés la Fira del Cavall. D’aquí el nom amb què jo em refereixo al parc. Per a mi no és Parc Central, és, concretament, “EL PARQUE DE LOS CABALLOS”. Així, en majúscula. Perquè la Fira la recordo espectacular, amb animals, amb atraccions i amb molta, molta gent. Es feia cada any. Després, si no em falla la memòria, va passar a celebrar-se cada dos anys. I després doncs va deixar d’existir. Mala sort.

És cert que és un espai compartit amb els veïns del costat. Però són més de 20 hectàrees de parc, amb instal·lacions d’energies renovables i amb zones per gairebé tothom. Fins i tot els gossos.

Al parc infantil vaig durar ben poc. Molta gent en un espai petit. Així que vaig anar a fer un volt per redescobrir totes les zones. L’avinguda principal era també plena de gent. Però, si ens parem a pensar, on anem? És normal que gairebé totes les zones naturals de Barberà estiguin plenes. Ja no podem marxar a altres llocs. O no hauríem de fer-ho, que us observo. Instagram està ple de plans d’allò més divertits. I no recordo que a Barberà tinguem platjeta ni rutes per la muntanya. Però escolteu, passar el diumenge passejant pel Parc dels Cavalls és un pla meravellós. I sort del Parc dels Cavalls.

Els skaters tenen també el seu espai, gairebé al final del parc. Amunt i avall amb el patinet. Els més petits es quedaven al·lucinats. Vaig continuar caminant fins a topar amb les vies del tren. I, aleshores, vaig veure més a prop que mai l’aeroport. El famós aeroport. De mica en mica vaig arribar a la zona d’avis. Perquè sí, ells també en formen part del Parc. Gronxadors, màquines per fer exercici i espais de fusta per exercitar els músculs. Tampoc li faltava cap detall al pipí-can. Amb tubs per on podien passar els gossos. I goita si n’hi havia. Estava ple. Allà dins estaven bé, corrents i en un espai només per a ells. Que ja sabeu que els gossos i jo no som massa amics. A l’última crònica… en fi… vaig jugar-m’hi la vida.

Però, deixant les exageracions de banda, crec que hem de ser molt conscients de la sort que tenim. No tots els pobles o ciutats poden gaudir d’un espai així. Jo, fins i tot, he anat amb l’escola al petit edifici que hi ha a l’altra punta del Parc. He celebrat aniversaris i jugat a ping-pong a les taules habilitades. He anat amb la bici, amb els patins i he jugat a bàsquet i a futbol. M’he llençat amb tirolina i he passejat fins a cansar-me. Però feia molts mesos que no hi anava. La pandèmia, fixeu-vos també té coses bones. I sort del Parc dels Cavalls. Es pot fer gairebé de tot. Un espai pensat per a tothom. Però no estem per incomplir les regles. El punt negatiu del meu passeig van ser-hi les taules que hi ha per menjar o berenar. Plenes. Més d’una desena de persones a cadascuna. Després de veure hospitals col·lapsats, CAP’s al límit i familiars plorant a les portes de les residències, segueixo sense entendre alguns actes. Potser, precisament, faltaria veure-ho de prop. Podem sortir a passejar i podem reunir-nos, està permès. Però hi ha límits en el número de persones. I s’han de seguir les mesures de seguretat. Allà, aquell matí, no hi havia. I, després, parlarem de mala sort. Però a banda d’aquelles irresponsabilitats, el Parc era ple de vida. De nens corrent amb els pares. De petits amb bicicleta i de grans caminant a càmera ràpida. Un espai gran i ample, verd i fet per gaudir. De vegades la sort la tenim al costat, només ens fa falta obrir els ulls.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here