L’hora de l’última hora

0
79

Recollir és tornar. És agafar les coses i retornar-les al seu lloc. De vegades al seu lloc d’origen. D’altres, simplement, retornar-les on millor vagin. Hi ha cops que recollir és anar guardant tots els teus petits records per amagar-los al lloc més profund de la teva ment, per no tornar-los a sentir. I, hi ha cops, que recollir és tornar amb els teus. O amb els qui un dia vas sentir que eren els teus. Aquell dia Barberà es va anar recollint. De mica en mica. A poc a poc. Com qui fica tots els trossets del seu cor a una capseta quan se’l trenquen. O quan l’has de regenerar un cop l’han trencat. Tan a poc a poc com quan fas un petó tímid. O quan fas una abraçada a algú de qui no et vols acomiadar. Era dissabte i el sol ja feia hores que s’havia recollit.

L’ambient era estrany, digne de les pel·lícules o sèries de terror. I no exagero. Poca llum, carretera buida i carrers sense vida. Així estava la zona de Barberà que limita amb la gran rotonda d’entrada i sortida a la ciutat. Aquí començava la ruta. Una ruta d’una hora per veure com la ciutat es recollia abans d’entrar en horari de toc de queda. A les 21 hores en punt vaig passar amb el cotxe per la nova comissaria que s’està construint a la vora de la rotonda que connecta amb les carreteres principals. Com dic. Silenci. Ciutat muda. Vaig avançar una mica més. S’escoltaven veus i riures. Un grup de joves tenia els cotxes oberts al pàrquing del costat de la comissaria. Bevien. Fumaven. Reien. Encara era hora permesa. Però, potser, no era el moment. Es preparaven per a un dissabte més. Sense entendre que hi ha gent que mai podrà tornar a viure un dissabte més.

21.06. El Passeig Doctor Moragas estava força buit. La poca gent que hi transitava semblava que tenia pressa per tornar a casa. No fos cas. Botigues tancades. I cues. Cues als establiments de restauració que fan menjar per emportar. Una restauració que viu continus minuts de silenci. Molts dels establiments van abaixar les seves persianes fa ja un mes. Alguns no les tornaran a obrir. I, els que poden, serveixen menjar a domicili.

Vaig fer una petita volta per veure l’ambient i vaig baixar fins al parc de Can Serra. Buit. Fosc. Sense nens. Sense avis jugant a la petanca. Però ple de grupets que aguantaven encara asseguts als bancs. Joves i no tan joves. Suposo que escuraven l’hora. Una dona passejava un gos blanc i gran. Un gos que passejava sense fer gairebé soroll. Com si ell també sabés que la ciutat s’estava recollint. L’únic que trencava amb aquella pau esfereïdora eren els riures dels grupets. Sense mascareta. Jugant amb foc sabent que es poden cremar.

21.26. La zona de la Romànica era digne d’una imatge de The Walking Dead. Aquí, potser per l’hora, ja no hi havia ningú pel carrer. Em vaig endinsar molt a poc a poc a la zona de l’església. Hi havia fang i les fulles de la tardor eren a terra. Per un moment vaig sentir que la Plaça del Mil·lenari m’acollia més que mai. Per un moment em vaig sentir sola enmig d’aquella zona on tantes vegades havia anat quan era l’hora del pati de l’institut. I, alhora, vaig pensar en el que hi havia a tan sols unes passes. El cementiri. La pandèmia els estava omplint a un ritme que, siguem sincers, mai ens haguérem imaginat. L’anècdota de la nit va arribar precisament allà, mentre caminava entre el fang i les sabates se m’enganxaven al terra humit. De sobte, un gos gran i enfadat va sortir d’entre l’església, disposat, com a mínim, a deixar-me un record en format mossegada a les cames. Per sort, l’amo va ser més ràpid que ell i el va cridar. Gos gran, enfadat, amb pinta d’agressiu però obedient. Per sort.

Vaig tornar al cotxe amb el cor encongit per l’ensurt i vaig conduir fins al Parc Central. Centre de reunions i de runners. 21.38. L’escena es repeteix. Gent passejant a gossos i un silenci sepulcral. Només interromput pels pocs cotxes que passaven per la zona. S’escolten els grills. Feia temps que no escoltava la natura.

A un quart d’hora de què el toc de queda comencés, vaig recórrer de nou el Passeig. Tres dones runners es recollien. S’estaven acomiadant. Era l’hora de tornar a casa. Com els qui tornen corrents, però de l’estació. Allà, la plaça estava enllumenada. Un tren acabava d’arribar. Eren les 21.50. Només van baixar 5 persones del tren. Un dissabte qualsevol, dels d’abans de la pandèmia, haurien baixat desenes de persones i hagueren pujat unes quantes més. Per sortir de festa, per anar a sopar o per visitar a algú. Però les coses han canviat, tot i que tornarem.

Faltant tres minuts per entrar en risc que a qui multessin fos a mi, vaig tornar a passar per l’inici de la ruta. Allà al pàrquing on hi havia gent bevent a les nou de la nit. Ara havien marxat. Me n’alegro que, com a mínim, hi hagi sentit comú. Tot i que el virus no entén ni d’edats ni d’horaris. I, crec, ho ha demostrat.

  • ¿Ya me dejas en casa?

  • Claro yaya, no querrás que me salte yo la norma.

Havia deixat passar un petit detall. La ruta no l’havia fet jo sola. Vaig emportar-me a la mare i a l’àvia. Totes tres al cotxe i amb mascareta. Perquè no ens hem d’oblidar tampoc d’un dels sectors que més està patint la pandèmia. La gent gran. Que no només està veient com amics i companys els deixen, sinó que formen part d’una pandèmia potser fins i tot més gran. La de la por i la de la soledat.

Aquella hora la meva àvia va fer alguna cosa diferent, va recórrer la ciutat i va arribar a llocs on les seves cames ja no solien portar-la. Jo em vaig sentir acompanyada mentre l’àvia pensava que qui se sentia en companyia era ella.

A les 22 hores en punt jo era a casa. Vaig aparcar el cotxe, vaig deixar la mare a casa i em vaig quedar uns minuts pensant. Pensant que aquesta hora abans de l’última hora de poder sortir al carrer la ciutat es recollia en silenci. Hi havia dues figures que es repetien: la del runner i la de qui passeja gossos. La resta, gairebé inexistent. Això també ens deixa lloc a pensar que ho estem fent bé, que la majoria seguim les normes. I que la frase “vamos a recogernos ya” mai havia tingut tant de sentit. I és que mai una guerra havia estat tan fàcil de guanyar. Ens demanen que tornem a casa. Precisament pels qui ja no poden tornar a creuar la porta.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here