Tornar

0
288

Han estat gairebé dos mesos de confinament estricte. Dos mesos sense sortir de casa amb l’objectiu de lluitar conjuntament contra la pandèmia. Però ara, que sembla que tornem una mica a la vida, se’m fa més difícil fins i tot posar-hi paraules. En moments com aquests, de situacions límit, és quan te n’adones que la vida és més valuosa del que et pensaves. La pandèmia ha donat a conèixer problemes d’organització, problemes polítics, problemes de pressupostos i d’assignació de recursos públics. Però, deixant de banda les deficiències més estructurals, ens ha fet reflexionar sobre què és viure i com volem viure a partir d’ara. La vida ha estat als balcons, i a les finestres. La vida durant aquests dies s’ha basat a fer reptes i videotrucades. En jugar amb la família, dedicar-te temps a tu i teletreballar. Encara que de vegades conciliar hagi estat tot un repte. La vida ha estat cantar cançons amb els veïns i jugar al bingo entre blocs de pisos. Però a la vida li ha faltat aquell punt social que nosaltres, com a animals que som, no hem tingut. Per primer cop se’ns ha privat del contacte amb els altres i això és el que més buits ens ha deixat.

El primer passeig post confinament va ser estrany, portava més de 50 dies a casa sortint únicament a engegar el cotxe, per si de cas. Durant els dies previs la tristesa de veure el Doctor Moragas buit deixava en mi una sensació d’irrealitat immensa. Però, quan van obrir-hi portes, tot i veure la irresponsabilitat de més d’un, vaig girar el cap per dir-me “parece un dia normal”. Un dia normal. Dels d’abans. Tot i que malauradament sabia que no en seria així. Vaig esperar fins a les deu de la nit per sortir el primer dia. Els que en són d’hipocondríacs sabeu que això, durant la pandèmia, es complica. A aquella hora no hi havia gairebé ningú. Però vaig saber del cert que res, com a mínim de moment, tornaria a ser igual. Mirades intenses. Mirades a les mascaretes. Esquivaments entre persones. Ui! aquells no porten res. Ui! aquells altres estan molt junts. Sortir al carrer em provocava cert nerviosisme. Així que, tot i sortir-hi aquella nit per veure als avis des del balcó, vaig trigar alguns dies a tornar a posar-me les sabates.

Ara, de mica en mica, tot va tornant al que era abans. Però aquesta “nova normalitat” es basa a desaprendre. Desaprendre els costums anteriors i adquirir-ne uns de nous. I, de vegades, això de desaprendre és molt més difícil que aprendre. Perquè tota la nostra vida ha estat lligada a arribar a un comerç o al mercat i parlar de prop amb els veïns, en menjar-nos el crostó del pa (ara costa bastant més amb mascareta), a anar tota la família al cotxe, a anar a la platja, al passeig, al riu. I conversar. I abraçar. I fer un petó. I tocar a l’altre. I somriure. Ara tot això costa més. I, com tot, ens haurem d’acostumar. Dependrà de cadascun de nosaltres. Per això és tan important la responsabilitat i el sentit de comunitat.

A

Ara, que sembla que comença de nou la vida, Barberà no és la mateixa. Perquè Barberà mai ha estat ningú sense aquells que en formem part. La ciutat d’abans, la del confinament, tenia poc sentit. La Barberà d’ara estic segura que treballarà i desaprendrà, com nosaltres, per tornar de nou a la normalitat, encara que sigui nova. Però, sobretot, caldrà fer front a totes les desigualtats que ens arribaran. La crisi socioeconòmica que ja està tocant a la porta de moltes cases afectarà un ampli conjunt de sectors. I afectarà, en major mesura, a les dones. Així ho ha afirmat l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que ha alertat que les dones patiran més les conseqüències de la pandèmia, entre altres motius perquè es parteix d’una base desigual. Més contractes precaris, més desigualtat laboral en forma de bretxa salarial i més dones en el llindar d’extrema pobresa. És per això que la responsabilitat, no només en posar-nos una mascareta, haurà de ser de tots. I, per descomptat, dels dirigents.

Tornar, tornarem. I ho farem més forts. I viurem amb més ganes. Perquè ja no només tenim la nostra força, sinó també la dels més de 27.000 companys i companyes que no han pogut superar el virus. Una gran part avis i àvies. D’aquells i aquelles que van viure una guerra molt més sonora que aquesta. Viurem sabent el que volem aconseguir. Tornar a veure el mercat ple de gent, com a les festes majors. Tornar a veure la biblioteca a tot rendiment, les xerradetes als comerços o la vida de la Plaça de la Vil·la. Sabem el que volem.

Al final te n’adones que el que et fa falta és una abraçada, un petó i una estona amb aquells a qui estimes. Et fa falta una cervesa al teu bar preferit o un viatge en cotxe escoltant música. Et fa falta sortir amb tranquil·litat i sense por de contagiar als teus avis. Et fa falta baixar a prendre l’aire o veure com la gent torna a omplir els carrers de Barberà. Al final serà cert allò que diuen que la vida són els petits detalls, aquells que marquen la diferència. Estic segura que queda ben poc per creuar-nos pel Passeig amb certa normalitat. Perquè tornar, si ho fem des del sentit comú, tornarem.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here