Andrea Vicente Herrero

De vegades oblides perquè prefereixes no recordar. De vegades oblidar és el camí més fàcil per continuar amb la vida. I, de vegades, oblidar és tornar a iniciar-te de nou. Però hi ha vegades que l’oblit comença a envair els carrers, els arbres, els parcs, els edificis i els emblemes. Envaeix cada petjada i cada racó. I el pitjor de tot és quan envaeix, també, els sentiments. Perquè si l’oblit s’instal·la al cor, fer-lo marxar és més complicat. Perquè és aleshores quan l’oblit comença a sonar. És aleshores quan comença a fer soroll.

El mateix soroll que fan les meves passes per carrers que mai abans havia vist. Silenci. Calma. Pausa. Tranquil·litat. Edificis en venda. Edificis baixos i basars. És tot el que trobo a simple vista. És el que trobo veient i no mirant. El cel és cada cop més negre, està a punt de ploure i la banda sonora de la zona em recorda que són les 6 de la tarda.

El barri de La Romànica rep el seu nom precisament per l’església. Un dels espais més emblemàtics de la nostra ciutat. Una edificació que se situa entre la vida i la mort. I mai millor dit. Però, encara que pugui semblar mentida, el barri de La Romànica és molt més que això. El barri és la via de Sant Oleguer amb els seus arbres perfectament alineats. Amb les fulles a terra anunciant la tardor. Amb les terrasses a omplir quan arriba el caloret. El barri és el bar Canoe, el parc i la zona de Ca n’Amiguet. Nom que, per cert, fa referència a una antiga masia. El barri és el casal on els avis poden anar a perruqueria, a fer-se les ungles, a fer tallers culturals i, fins i tot, tallers de playback. Avis fent playback. Això deu ser una meravella del senyor. El barri és moltes més coses i espais. Molts més camins. Però és, sobretot, els qui hi viuen. Els que senten el barri casa seva. Com el Javi Caste. Veí de tota la vida de La Romànica.

Yo nací en los pisos netos, imagina. Estos pisos son el inicio del barrio, que delimita con la iglésia, el campo de fútbol y el mítico bar Taxi” – explica en Javi.

Amb el seu relat puc conèixer una mica més del que he escoltat sempre i, ho confesso, del que sempre he pensat que era un mite. Hi ha una frase d’en Javi que descriu breument i contundentment el que se sent des del barri:

Nosotros vamos a Barberá. No decimos que vamos al centro. Siempre nos hemos sentido desplazados”.

Si busqueu al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, hi ha un apartat en què es parla del barri i on es diu que hi ha una dificultat de cohesió social més alta que en la resta de la ciutat. Però no tothom es queda de braços plegats. Hi ha entitats que, precisament, intenten que aquesta cohesió social existeixi i que estigui present en un barri que, de vegades, sembla que no sigui de Barberà. El club de futbol La Romànica és una d’aquestes entitats que intenten que l’esport sigui l’excusa per reunir-se. Basat en un model de proximitat amb les famílies, el club compta amb 216 jugadors inscrits i, tal com m’explica Luis Manchado, l’entrenador de l’Aleví C, el club neix de la necessitat d’un barri apartat físicament, políticament i socialment. “La sensación es que estamos dejados de la mano de Dios”, comenta Luis, que afegeix que dins del model que ells promouen s’inclou la celebració de festivitats com Halloween o com el Carnaval. L’entrenador explica que gràcies a aquesta proximitat i a aquest model poc habitual han començat a créixer i són ja un rival davant el club de futbol Barberà Andalucia, amb qui juntament amb l’Ajuntament mantenen un conflicte de gestió de l’espai que està lluny de solucionar-se. I, precisament els problemes, són una altra característica del barri. Les diferències entre clubs són més que evidents i, després de diverses reunions amb tècnics de l’Ajuntament, no s’ha arribat a cap solució. O, com a mínim, a una solució on totes les parts puguin sortir beneficiades. I sembla que el més viable per l’Ajuntament és la d’unificar els dos clubs. I a això La Romànica, un club amb 34 anys d’història, es nega. Podríem parlar del conflicte durant diverses hores, o potser dies, però crec que el més important és destacar la funció de l’entitat. El paper de cohesió, de proximitat i de tracte que té al barri. Li dono les gràcies al Luis per explicar-me un conflicte digne d’un reportatge sencer i marxo del seu despatx ple de trofeus per continuar parlant amb en Javi. I, efectivament, al sortir comprovo, d’una banda, la quantitat de vida que es mou al camp de futbol i, de l’altra, que al final la solució als conflictes hauria de mirar pel vessant social més que no pas per l’econòmic.

És de nit i poca gent camina per aquests carrers. Mai havia passat tant de temps en aquest barri. I sembla anecdòtic que una zona de pas de centenars d’estudiants, entre els quals m’incloc en la meva època d’adolescent, es buidi de sobte i ningú es recordi fins l’endemà. I gràcies a aquesta passejada m’adono que La Romànica és molt més que la fira Medieval. És una de les zones amb més història de la ciutat. Amb el que m’explica el Javi em queda tot una mica més clar: es queixen de la deixadesa del barri i demanen implicació de l’Ajuntament. Aprenc que hi ha entitats que lluiten cada dia perquè la falta de cohesió social deixi d’existir. És la implicació de veïns de tota la vida els qui fan d’aquest nucli un lloc de família. I m’adono que ser del barri de La Romànica és un sentiment més fort del que em pensava. Un sentiment que fa que l’oblit del qual es queixen quedi en un segon pla. Un sentiment que ens fa recordar a la resta de la ciutat que: el barri de La Romànica també existeix!

1 COMENTARI

  1. Molt bon article i molt bona feina.
    M’agrada com amb unes paraules ben escollides s’ha aconseguit donar una visió artística del barri i que, de forma objectiva, s’ha explicat algunes de les situacions que afecta el veïnat.
    Salutacions i felicitats a l’autora.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom