Passejant per Barberà: Crònica d’un castell buit de vida

Andrea Vicente Herrero

Començaré pel final. No acostumo a trucar a l’Ajuntament. Igual que passar pel mercat 11 de setembre és un hobbie que m’apassiona, això de trucar per trucar a l’Ajuntament he de dir que no ho acostumo a practicar. Però aquest cop sí. Una incògnita portava rondant-me pel cap des de feia un temps.

I sí. Agafo el telèfon, marco el número i contesten:

• Hola bon dia! Puc ajudar-te en alguna cosa?

• Mira sí, volia saber si el…

• Espera un moment et passo amb cultura.

I així, fent camí per la cultura, per l’educació i per no sé on més vaig estar uns minuts. Vaig aprendre’m la cançoneta aquesta de quan estàs en espera i va donar-me temps de cansar-me de viatjar ( i sense sortir de casa!). Quatre cops vaig fer la meva consulta, i l’última vegada la noia em devia sentir tan exhausta que…per fi!… em va respondre. Mare de Déu nostre senyor. Gairebé se m’oblida fins i tot a mi la consulta que volia fer. Però aquella noia em va dir el que en veritat ja intuïa (però ho volia confirmar):

• Ah no! El castell de Barberà està tancat

• I no l’obriu mai? (vaig preguntar sorpresa)

• Bueno, un parell de cops a l’any.

Un parell de cops a l’any. Interessant.

Aquell dimecres 1 de Maig feia 22 graus de temperatura a l’ombra i jo, decidida, vaig agafar el cotxe per anar a visitar el Castell de Barberà. Il·lusa de mi. No era un d’aquests “parell de cops a l’any” que m’havien comentat. Tinc aquesta mania de no trucar abans als llocs, de no mirar abans els horaris… Mentre arribava per aquesta carretera digna del circuit de Montmeló ja vaig veure que alguna cosa estava fallant. Em vaig dir a mi mateixa: Andrea, és Diumenge i fa bon temps. 1. Què fas aquí el dia del treballador? I 2. Si això estigués obert, hi hauria, com a mínim, uns quants avis passejant i fent petar la xerrada. I sí, que no hi hagués ningú em va fer desconfiar. Primer em vaig confondre de lloc, la senyalització de l’entrada certament no és la més idònia. Però vaig baixar del cotxe i vaig endinsar-me al que vaig pensar que era el Castell de Barberà i…Sorpresa! Em van venir a donar la benvinguda. Més de 300 classes de mosquits desesperats van veure en mi l’àpat perfecte. Segur que feia molt de temps que no rebien cap visita.

Tot estava ple de brutícia, d’ampolles, de papers. I no vaig trigar a llegir el panorama i adonar-me que o bé allò estava mig abandonat o bé era festa i no l’obrien. Il·lusa de mi un altre cop. I ja en van dos. Vaig endinsar-me una mica més i l’únic que vaig veure era un camí deformat, unes tanques mig trencades i el que se suposa que és un patrimoni de Barberà mig deixat de la mà de Déu. I amb por que els mosquits acabessin amb mi vaig agafar el cotxe i vaig tornar a casa. Una pena, m’hauria agradat entrar al castell. Suposo que per això estan els edificis, els patrimonis, els monuments. Per entrar, per veure’ls, per gaudir. I aleshores vaig trobar-me amb un avi barberenc, amic dels meus avis, que em va explicar que ell, algun cop, ha fet alguna caminada que l’ha portat fins al Castell de Barberà, però que últimament quan va passejant està tancat. Així que el que esperava que fos una excursió es va convertir en una ràpida visita que va fer més gràcia als insectes que pul·lulaven per la zona que a mi.

I ja que vaig trucar a l’Ajuntament, vaig preguntar quan era el pròxim dia en què se celebrava el concurs literari Castell de Barberà. El 6 de juny al Teatre Municipal Cooperativa. Un concurs que és una de les millors propostes literàries que té Barberà. Que fomenta l’escriptura dels més petits i dels que ja no ho som tant. Per què no recuperem el castell de Barberà i no només el fem un símbol de la ciutat, sinó que construïm un lloc on poder anar un dia a passejar, a visitar, a prendre aire? Per què no celebrem el certamen literari a l’espai que li dóna nom?