Passejant per Barberà: Des de la finestra…

0
29

Observo una ciutat en calma. I ho faig des de la finestra. El meu lloc preferit des de fa uns dies. L’utilitzo fins i tot per berenar. Ara envejo als qui tenen un balcó. Com és la vida, que fins que no ens obliga no parem. No sé si us passa, però jo cada dia penso en com hem arribat fins aquí. Fa uns dies no m’ho imaginava i encara em costa creure-ho. Ho veia a altres països però fins que no ens toca de ben a prop no en som conscients. Què diran ara tots aquells que a començaments de febrer, quan el Coronavirus ja feia de les seves a la Xina, practicaven actituds racistes a diverses ciutats espanyoles que es feien virals? Una mare dient als seus fills que no s’apropessin a X persona perquè era xinesa. O una mare pujant al metro amb la seva filla d’origen asiàtic, aguantant les mirades. Les nostres mirades. No vam entendre que els virus no entenen de fronteres, ni d’ètnies, ni de cultures. Quant ens queda per aprendre com a societat. Darrere del virus es va deixar veure el racisme. Una de les pitjors construccions socials que podria haver creat l’ésser humà. I no només vam manifestar la por al virus, també la por a l’altre. Al que no era “dels nostres”. I mira’ns ara. Els bars xinesos van ser els primers a tancar. Els papers s’intercanviaven i érem nosaltres els qui els hi causàvem por a ells. Els mateixos que ara ens proporcionen recursos perquè no arribem.

Falten cinc minuts per les vuit del vespre. La meva classe de Zumba online ja ha acabat. Miro l’agenda (sí, continuo utilitzant-la) i veig el que toca ara. Aplaudir. Sortir a la finestra cada dia fins que les mans es tornen vermelles s’ha convertit en el meu hobbie preferit. M’emociona veure com a la ciutat continuem fent coses junts. Ho necessitem. El senyor que viu just a l’altre edifici posa una llanterna a la finestra, la meva mare parla amb la veïna del costat, el meu pare porta a sobre la trompeta, els nens de l’altre edifici criden “Visca” i entre edificis també ens contestem amb els sons de la trompeta. Qui ens hagués dit que aquest seria el nostre millor entreteniment? I ara sí, són les 19:59 minuts però ja està tothom aplaudint. Es nota que hi ha ganes i efusivitat. I, tot just, passa una ambulància amb les llums enceses. Tothom aplaudeix fins que no pot més i ells ens tornen el gest amb les llums. Saben que ho fem per ells. Bé, i per tots els que continuen sortint de casa. Tots els qui es troben en primera línia de foc. I per tots els qui, en certa manera, s’han acabat cremant. Ara que sembla que el món s’acaba es veuen quines professions i quins treballs són totalment necessaris. Alguns d’ells coincideixen amb els pitjors remunerats i on hi ha més precarietat. Potser, quan tot torni a una aparent normalitat, ens haurem de replantejar (societat i polítics) certes coses. I dic una aparent normalitat perquè crec que aquesta experiència ens canviarà per sempre. Jo, com a mínim, no crec que torni a ser la mateixa. Valorarem les abraçades. No puc evitar emocionar-me quan penso en els meus avis i en no poder anar a veure’ls. Sabem que és per responsabilitat però el fet de no conèixer quants dies estarem confinats em posa trista. I això també és normal. Ens hem de permetre tenir moments de tot. El dia és molt llarg i no estem preparats per estar quiets. La vida ens ha demanat que abaixem el ritme i nosaltres, que mai havíem parat, no sabem com respondre. I, com deia, valorarem el simple fet de sortit al carrer, d’anar al bar un diumenge, d’anar al TMC a veure una obra de teatre, d’agafar un llibre a la Biblioteca, d’asseure’t en un banc de la plaça de la vila o de passejar pel mercat (un aplaudiment també per ells) tot i no tenir res a comprar. Tot arribarà i es valorarà. Com s’ha de valorar la sanitat pública i la salut. Mentrestant continuem trucant-nos per Skype o per telèfon, continuem estudiant virtualment, continuem jugant a jocs de taula o enviant missatges per Whatsapp. Però sempre contrastats. Deixem d’enviar cadenes i textos de suposats metges, de suposats hospitals i de suposats governs. Les institucions utilitzen canals oficials i en aquests moments tanta informació provoca tot just el contrari: desinformació.

A més són temps difícils pels hipocondríacs. Jo, fins i tot, he d’apagar el telèfon. No puc estar contínuament llegint notícies i missatges de “Cómo detectar el virus en cinco sencillos pasos”. Abans d’acabar de llegir dicto la meva sentència. Però fora de bromes, deixem d’enviar missatges que no hem contrastat. Pel bé de tots. Utilitzem el temps per fer totes les receptes que abans no teníem temps de fer, per dibuixar, per veure series, per llegir. Prenem-nos-ho com una oportunitat, tot i la situació real. I deixem de comprar com si visquéssim amb un centenar de persones. He vist carros del Mercadona on les rodetes patien més que jo quan faig abdominals. Carros amb els quals podríem donar menjar a tot el Xiri. Però a banda d’aquestes escenes pròpies de The Walking Dead que recordaré per sempre, convivim amb els altres, perquè molts cops quan teníem una vida “normal” no ho fèiem. Aquests dies treballarem la paciència i sabrem el que és estar 24 hores amb pares, mares, germans i fills. Sobretot fills. Valorarem la feina dels professors. Si supereu i superem això res acabarà amb nosaltres. És una prova de foc més gran que la de l’estiu, quan s’acaba l’escola. Estic segura que amb l’ajuda de tots i totes aconseguirem frenar la corba i tornarem al que fèiem abans, però sense ser els qui érem abans. Però perquè Barberà torni a ser una ciutat amb vida, primer l’hem de deixar sense. Ningú no podrà amb nosaltres. Una ciutat esportista i literària. Una ciutat plena de gent amb propostes, plena de gent que treballa per tal que tot funcioni millor. De festa major i de qualsevol altra. Una ciutat de debat i de cooperació. De solidaritat i empatia. Una ciutat feminista i diversa. Una ciutat de diumenges al sol i de tardes al parc. Una ciutat que surt cada dia a les vuit del vespre i aplaudeix com si no hi hagués un demà. I que canta el “Resistiré” de El Duo Dinámico amb més força que mai. Una ciutat que demana tornar a la normalitat per tornar a veure’ns i a abraçar-nos. Brindem per l’última cervesa al sol i per l’últim petó a la galta. I, mentre tot això arriba, quedem-nos a casa. Per tu, per mi i pels qui tenen més risc. Continuem veient la nostra ciutat i prenent aire fresc, però fem-ho des de la finestra.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here