Diuen que les gotes que cauen quan plou són gotes que se sentien soles, que tenien por. Són gotes que mai havien pensat que la soledat seria tan greu. Són gotes que baixen amb una única cosa en ment: la de buscar a les que encara són a la Terra. Per pujar-les, per a conviure juntes, per a no estar soles. Per fer més bonic el cel.
Des d’aquí, on sóc, es veu gairebé tot. Es veu la sinceritat i el treball dels qui cada dia s’aixequen perquè els productes siguin a les nostres mans. A les nostres cases. L’olor de pa acabat de fer inunda l’entrada. Una entrada que sembla de tots els qui vivim a Barberà.
Durant un temps he dit contínuament que, volgués o no, sempre acabava allà. Hi havia setmanes que, de fet, anava cada dia. Potser per la tradició de la meva família en visitar sempre el mercat. Família que quan no sabem on quedar per veure’ns diem que allà. Família a qui sé que si un dia no me la vull trobar pel carrer, el mercat és el lloc perfecte a evitar. Però això no em sol passar. La família és el més important que tenim a les nostres vides. I a Barberà no podria haver millor mostra que el Mercat 11 de Setembre.
Només baixar la rampa (amb molt de compte els dies de pluja) les treballadores de “Carnes Serrano” et reben amb un gran somriure. Elles també són família, sempre amb alguna cosa a tastar, amb algun globus pels petits, amb un somriure encara que siguin les vuit de la tarda. La medicina natural de la dietètica, el bar on recarregar piles per continuar comprant amb energia, les botigues que ho tenen tot. Després d’una volta de reconeixement per adonar-me que aquest era un més dels dies que havia baixat al Mercat per baixar, perquè sí, arribo al meu lloc preferit. Els bancs del centre! Qui no s’ha assegut mai a aquests bancs més congelats que la casa del Pare Noel a Lapònia? Però en veritat el fred que sents quan t’asseus dóna igual, sempre són tan plens que els cossos en contacte fan que entris en calor. Els bancs també són família.
I aleshores em poso a recordar la de coses que he viscut jo aquí. Recordo quan el mercat no era així. Quan era molt més gris que ara i el “gran” Mercadona no acaparava la meitat de l’espai. Un Mercadona que no té res d’envejar a les pel·lícules d’acció. Jo, amb els meus propis ulls, he vist persecucions dignes de Mad Max. Tot per un pernil! La gent ens estem tornant boja.
Però al que anava. Tots els records són bons. Perquè el mercat va canviar de forma, van venir noves botigues, van marxar d’altres. Però mai va perdre l’essència. I aquí, asseguda al banc, escoltant l’aire fred que expulsa “Peixos Alejandro” imagino la d’experiències que m’hauria perdut si en tots aquells volts que faig quan vull desconnectar no hagués acabat al mercat. Si no hagués acabat en el festival de tapes que s’ha fet durant alguns anys per la Festa Major. Són família. Si no hagués acabat al teatre veient la representació que alguns dels treballadors fan. També són actors, i família.
Carnaval, Castanyada i Halloween, Nadal i el sorteig, Reis Mags i cavalcada, Sant Jordi, Sant Joan i les coques. Al mercat de la felicitat se celebra tot.
Així que m’aixeco del banc, que l’he deixat calentet. I me’n vaig respirant una mica més de tranquil·litat, tot i el soroll, els crits dels nens jugant al mig amb les cadenes per guardar carros, el so de la cafetera, el “qui és l’últim?”, els “no tendrás cinco céntimos que no tengo cambio” i un miler més d’etcèteres que et fan ser com a casa. El treball i l’esforç constant sempre tenen premi. Així doncs, el pròxim dia que aneu a comprar a l’Opan, a Carnes Serrano, a la Dietètica Lydia, als productes Congelats Víctor, a la pesca salada Maite, a Casa Ramírez, a Cal Segalà (per cert, benvinguts), a Punt fresc, a la Carnisseria i Aviram Eva, a Carns Navio, a Peix Angelita, a Aviram Balaguer, als plats preparats Gasull & Claramunt, a Moreno Antolinos, a la Cantina del Mercat, a Ganesha Rituals, a Vinalium o a l’Espai Eco doneu-li les gràcies i feu-li un gran somriure. Per què ells sempre estan allà. El mercat vesteix de llum i d’alegria. Vesteix d’idees, innovacions, bones intencions. Això només és possible amb ells i no s’equivoquen quan diuen que el mercat és el cor de Barberà.
Al final les gotes d’aigua i els humans no som tan diferents. Busquem no estar sols. Perquè tot i no ser família de sang, sempre volem algú que formi part de nosaltres. Quin sentit tindria tot si no es pot compartir? Al Mercat 11 de Setembre això ho saben. Són família i fan família.
