Andrea Vicente Herrero

Demostra que no ets un robot. Un altre cop Google dubtant de mi. Maleït captcha. Segur que vosaltres també heu hagut de demostrar en nombroses ocasions que sou éssers humans. El captcha és aquella combinació de lletres que de vegades has d’omplir per continuar endavant amb alguna acció a Internet. Però sabíeu que serveix per crear històries? Cada cop que pensem “maleït captcha” estem digitalitzant llibres i històries per tal que es puguin llegir a Internet. Històries de superació, històries de lluita, de tristesa. Històries de generacions. Màgic, oi?

Poder explicar històries i moments és el millor que podem deixar a les generacions futures. Ja ho deia Benjamin Button: “La vida no se mide en minutos, se mide en momentos”. I aquí, a la Plaça de la Vida, tothom és acceptat per crear la seva.

És mitja tarda i els nens petits cridant esdevenen la banda sonora de l’espai. Gent a corre cuita, carros de la compra, adolescents amb altaveus propis de l’escenari més gran de la Festa Major i avis. Tothom té lloc a la Plaça de la Vida. Fins i tot aquells més rebels, aquells que desafien les normes (i els cartells). Perquè, qui no ha patit mai en les seves pròpies carns un cop de pilota que, depèn el distret que vagis, et pot arribar a tombar? A mi m’ha passat, sort que a una encara li queden reflexos. Un cop, fins i tot, vaig salvar una senyora d’un bon nyanyo. Però són nens i sense la seva alegria (i els crits) la plaça molta vida no en tindria.

Després d’una estona aconsegueixo, per fi, seure a un banc. Dos nens petits intenten, sense èxit, veure aigua de la font central. Pobres. No poden. És massa dur per a treure aigua. Coses de la vida.

Just darrere meu dos avis mantenen les seves converses.

  • Pero que bien que estas! (li diu un a l’altre)

  • Más bien estas tu! (contesta)

  • Voy a ver a mi nieto por ahí. (explica amb una veu ronca)

Continuen parlant de metges i de proves. I de tot el que s’han de fer. És aleshores quan t’adones que potser, pels més joves, asseure’ns una estona a un banc és un acte massa simple. Però pels més grans és, precisament, un acte que simbolitza que continuen aquí. I no en són pas pocs. A la primera zona de seients hi ha tota una fila d’avis que sembla que estan fent cua com a l’escola. Estan mig ajupits i que estiguin tots allà asseguts em fa pensar que o bé es reuneixen sempre al mateix lloc per parlar o bé que vénen tots d’una residència. Al final la vida és un cicle. Sempre acabem depenent dels altres. Quan som petits ens cuiden i quan som grans encara més.

I parlant de criatures, no dormen? Són les vuit de la tarda i vaig a donar una ullada al parc. Ple de gom a gom. Cua al gronxador. Cua a la tirolina. Cua gairebé per entrar. Hi ha bullici i marxo a fer l’últim tomb per la plaça. I ho confesso. Estic escrivint de miracle. Em disposava a anotar en la meva llibreta el bonic que està l’ajuntament amb aquestes flors vermelles. El bonic que està la zona presidida pel cartell de “Viles florides” i la sort que tenim de poder gaudir d’un espai i d’una plaça tan bonica com la que tenim. I em disposava a anotar que per ser un poble amb poc més de 30.000 habitants és una plaça plena d’orgull. A la vegada vaig alçar el cap i sí, sort un altre cop dels meus reflexos, vaig haver d’esquivar una criatura que venia a més velocitat que el cotxe de Fernando Alonso. Directe cap a mi. Venia amb això que s’ha posat de moda que té quatre rodes i que el cul et va fregant el terra. Frens no sé si en té l’aparell, però aquell petit ésser humà no els sabia fer funcionar. Per sort vaig poder sobreviure.

Però com deia al principi és un dels llocs on més històries creem. La plaça de la vila és la plaça del poble. És el centre de les festes, dels pregons de festa major, de fires nadalenques. És espai de petar la xerrada, de trobar-te amb el veí i amb la sogra. De comentar com està la família, què tal ha anat el dia i de queixar-se dels bancs (els de diners). És espai de jocs, d’infants, de descans i de respir. I és, en definitiva, la zona amb més moviment de Barberà. És la màxima expressió del que significa la unió entre generacions. Aprofitem-la, gaudim-la. Caminem per la plaça amb l’orgull de saber que és ben bonica i que tinguem l’edat que tinguem sempre hi haurà un espai per nosaltres. Potser els humans som una mica semblants a la funció que té el captcha. Al cap i a la fi ajudem a construir històries. En aquest cas la presència de cada barbarenc i barbarenca ja forma part de la història de la plaça de la vila (i de la vida).

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom